Tres quarts de nou. Arribo a la porta de l’Audiència Nacional. Pregunto per l’oficina del jurat. Em fan esperar fins a les nou. En punt, ens fan entrar als prop de quaranta que es-tem convocats. Ens expliquen com va la cosa i ens adverteixen que “las cosas de palacio van despacio”. Jurat per un cas d’homicidi: només falta que sigui per violència masclista.

Porto una hora d’espera i encara no s’ha fet el sorteig. Estic més tranquil, amb ganes de sortir elegit ara que sé que podré anar a veure l’obra que estrena la meva filla aquesta nit. Tota la meva angoixa girant de nou al voltant del meu rol de pare. Quina novetat! Decideixo matar el temps posant per escrit coses que em ronden el cap des de fa uns dies.

L’espera em dóna temps per reflexionar sobre el meu darrer escrit sobre violència. De la seva lectura es podria deduir que soc un “broncas” que va buscant baralles per tot arreu. També flota una mica la idea que si no m’he vist implicat físicament en històries violentes ha estat més per l’atzar que per falta de ganes.

Potser caldria posar més ingredients al caldo per fer que tingui millor gust i s’apreciïn els matisos. Crec que, bàsicament soc un covard i per això mai no ha passat del meu cap la violència. De fet la majoria d’experiències de la meva vida només passen, o han passat al meu cap. No només totes aquelles que m’invento sinó les que passen al món físic però que només gaudeixo o pateixo amb el raciocini.

Però tornant a la covardia, la pregunta del milió de dòlars és, sempre ho serà, què hagués passat si realment la cosa s’hagués torçat i la xuleria hagués degenerat en violència? Jo hauria tensat la corda al màxim, però segur que no hauria començat l’agressió. Així doncs, m’hauria emportat la primera hòstia. I després què? M’hagués tornat? Hauria restat immòbil, impàvid, sense moure un múscul… volent demostrar que soc molt dur i un cop de puny no m’afecta? Hauria perdut el seny i tota la ràbia acumulada de tants anys hauria explotat? No hi ha resposta. Ni sincera ni falsa.

Què hauria fet en cas de ser testimoni d’una agressió injusta? D’una què el meu sentit moral m’hagués obligat a intervenir? Hauria mirat cap a una altra banda com acostuma a fer la majoria? Hauria esperat que un altra intervingués per treure’m el mort de sobre? Marxaria com qui no ha vist res i després m’autojustificaria amb qualsevol argument? Tampoc tinc resposta, ni sincera ni falsa, encara que si m’obliguen a escollir apostaria per una resposta covard. I no parlo de covardia en el sentit d’aquell que fuig d’una baralla, parlo de covardia en el cas que la meva ètica m’obligués a intervenir i jo no ho fes.

Llavors, si em considero un covard… D’on surt aquest afany per la violència? Mentalment he destrossat molta gent, he matat a uns quants, humans i animals. He visualitzat i he gaudit d’escanyaments, apunyalaments, explosions… però mai no he passat d’aquesta fase mental, malgrat haver tingut el desig irrefrenable amb, per exemple, les mascotes de la meva parella. Aquest desig, només quan feien alguna cosa que trastocava el meu ordre de mig-obsessiu era compensat per certa estima, mal expressada i mig amagada, més avergonyit per mostrar estima que odi.

Evidentment no és només per covardia el motiu pel qual no he passat a la pràctica. Tinc un fort component ètic, que alhora m’impedeix fer aquestes bestieses i m’impel•leix cap a impartir justícia. I és quan parlo de justícia quan no descarto la violència com a forma de “posar a lloc” a qui pertoqui.

Però, deixant de banda la violència moral, que només existeix al meu cap com a teoria. Què passa amb aquest afany de tensar la corda al límit? De provocar situacions extremes? Aquí afegirem un altra ingredient que faltava: un punt de tendència suïcida…

Uff… Les onze i amb el cul quadrat d’esperar assegut a un banc de fusta que pot portar aquí des del segle XIX. Sembla ser que no m’han escollit i en quan sigui definitiva l’elecció podré marxar. Quan m’anava malament que em triessin segur que m’agafaven, ara que em feia il•lusió van i no em trien…

Ah sí… El component suïcida. D’on surt sinó l’afany de provocar a qui sense dubte et des-trossaria a la mínima de canvi? El no cedir un mil•límetre amb el cotxe si crec que tinc raó a risc de tenir un accident? El seguir desafiant al meu pare per augmentar la seva ira i per tant el càstig?

També haig de fer esment del desig de venjança, que he paladejat mil vegades. M’hauria carregat al metge que assistia al naixement de la meva filla si les coses haguessin anat mal dades? Perseguiria i em carregaria a qui fes mal a la meva família? Es traduiria en alguna cosa la ràbia interna que sento quan fereixen algú que estimo? Noves preguntes sense resposta sincera. Encara que la meva visió ideològica del món en vol fer creure que tothom, si tingués la certesa d’impunitat faria barbaritats.

¿ No és la supèrbia, disfressada de sentit de la justícia, el que fa que cregui que s’ha de castigar allò que considero faltes greus, desviaments d’un codi ètic escrit en pedra? Qui soc per decidir, encara que seguir mentalment, qui viu i qui mor? Seria tan estricte si l’implicat fos algú que em cau bé? Si fos jo mateix l’infractor? I, el més important, fins on arribaria si tingués l’opció real d’executar aquests pensaments? Si fos jo el jutge, el gover-nant, el cabdill que decideix qui viu i qui mor?

Avui era el dia que, com a jurat, tenia l’opció d’experimentar amb aquest sentit de la justícia, de decidir sobre el destí d’un desconegut, de representar la violència delegada en l’Estat. Però m’han robat aquesta experiència i em torno a casa amb les mateixes pregun-tes sense resposta.

Anuncios