Benvolgut Vicenç,
Benvolgut senyor,
Senyor,
Vicenç,

Que jo recordi, mai has tingut una baralla-baralla, d’aquelles de cop de punys, de peus, de cap o del primer objecte que es té a mà. Però això no vol dir que no siguis una de les persones més violentes que conec.

Visualitzes la baralla, el cor se’t posa a cent, l’adrenalina s’estén pels teus músculs, anticipes el moviments del teu oponent, els teus propis… Després tot queda en res, però això no ha tingut res a veure amb la teva actitud. Consideres just que determina-des actuacions siguin penalitzades físicament… No te’ns l’aversió natural que mostren moltes persones davant la violència.

Recordo un dia que anàvem al carrilet. Va entrar un home, més gran que nosaltres, jo crec que lleugerament begut. Anava renegant en veu alta. Una mica de tot: de la societat, de la política, de Déu o dels homes… tant és. Et vaig mirar i tu ja no hi eres: el teu cos estava rígid, la mirada clavada en l’individu, els punys crispats, a punt de saltar si la situació es complicava…

Un jove, un crio de no més de setze anys li va donar un petit cop amb la motxilla quan passava en mig de la gent. L’home es va alterar encara més, va començar a insultar i amenaçar al noi… Vaig veure com, sense moure un múscul, si això fos possible, et vas treure les ulleres, les vas guardar alhora que movies els llavis com repetint-te una lle-tania. Per sort la propera parada va arribar en a penes deu segons i l’adolescent va baixar. L’home es va anar calmat, tornant- a la seva rutina d’insults genèrics.

Vas restar en guàrdia tot el trajecte, fins a la nostra parada. Apostaria que no vas par-pellejar. Un cop a la nostra andana, vas anar abandonant l’estat cyborg per ser persona un altra cop. A la meva pregunta sobre el que havia passat, no vas respondre amb evasives, ho tenies molt clar: “estava visualitzant la intervenció en cas que l’home hagués atacat al noi”. I Punt. Tant senzill com això.

Si no fos perquè mai s’han donat les circumstàncies, sé que tens molt clar que s’ha de fer en aquestes situacions. Fins i tot diria que busques amb deler el moment que tot allò que tens après a la teoria es convertirà en pràctica.

Faig memòria i recordo un altra episodi al metro, les tantes de la matinada i tots can-sats i mig borratxos. Tenim dinou o vint anys, esperem a l’andana l’arribada del tren. Un home, amb aspecte marginal, se’ns acosta i ens demana calés. És fort i tots imagi-nem sense problemes una navalla a la seva butxaca. Alguns li donen un parell de du-ros, d’altres abaixen el cap mentre diuen que no. Quan arriba el teu torn, el mires als ulls i li dius, marcant bé les síl•labes “no llevo un duro”. L’home et mira i et pregunta amenaçant “¿ y si te registro y encuentro algo?”, tu no abaixes la mirada i simplement li dius “hazlo”. Us mireu un llargs segons mentre noto el teu cos tensionant-se i, final-ment, l’home marxa a seguir demanant.

Torno a creure que una petita decepció entela els teus ulls, però potser només és la mirada perduda d’algú que ha begut massa. Amb el temps, flipo amb la resposta “Haz-lo”. Tot just Harry el Sucio, dient-li a algú “provócame, hazme feliz”. Sí, penso que en aquell moment la violència t’hagués fet feliç. O potser només el mer anticipi de la situació violenta ja et feia trempar.

La dinàmica no ha canviat gaire en aquest darrer anys, he sentit, amb el mateix estu-por que la resta, com alliçonaves als teus fills sobre que havien de fer en cas de baralla. “No comencis mai una baralla, però si us veieu implicats en una, colpegeu amb totes les vostres forces fins que l’altra no s’aixequi”

Podia posar molt exemples com que per a tu no suposa cap esforç intel•lectual enten-dre els motius que porten a algú a immolar-se (o estavellar un avió contra un gratacels) per una causa en la que creu,. La violència és una mera eina més dels éssers humans. Els teus arguments són difícils d’entendre. Per a tu és tan violència donar una pallissa a algú com el fet que algú que tingui tres teles és còmplice de que algú mori de gana a l’altra part del món.

He vist els fets, i miro d’entendre. La veritat és que no t’he vist mai barallant-te amb ningú, poques vegades discutint enfadat. T’he vist com no movies un múscul mentre t’amenaçaven nas contra nas. T’he vist impàvid mentre et llençaven una cadira… així que si jutjo les teves accions no puc dir que siguis violent.

Però com m’has explicat el que passa pel teu cap, sé que hi ha molta violència reprimida, que normalment deixes anar de paraula: jutjant, humiliant, establint jurisprudència, imposant la teva opinió… Tinc curiositat per saber que hauria passat si una sola de les vegades que vas provocar que la situació acabés violentament, t’haguessis sortit amb la teva.

No vull dir al cole, ja sé que allà te’n vas emportar alguna hòstia, per la teva boca d’or, per la teva arrogància. Vull dir al món dels adults. ¿ Què hauria passat si en qualsevol d’aquelles situacions en què et vas predisposar per a la violència, la cosa hagués qua-llat? ¿ Hauries seguit els consells que dónes als teus fills i colpejat al teu contrari fins a que no suposés una amenaça? ¿ Hauries fugit si haguessis vist que realment la cosa es posava xunga? ¿ Haguessis mirat cap a altra banda mentre colpejaven al noi, com la majoria silenciosa?

Això no ho sabrem mai, la coses passen com passen i no n’hi volta de fulla. Però la teva violència, que jo també he patit, d’on ve? Al cole vas tenir alguna enganxada, però res massa greu, crec jo. A l’adolescència el teu pare et pegava com a única eina que coneixia per intentar limitar els teus desafiaments, de nen et van vendre la moto de la glòria militar com una cosa honrosa, digna, masculina… Però cap d’aquest factors explica la predisposició (per sort teòrica) cap a la violència.

Potser és, benvolgut Ase de Buridan, vull dir Vicenç, la única manera que has après per connectar amb el món de les emocions…

Anuncios