Darrerament, noto que em deixo portar per les ones del vent, les que em transporten per aires amb noves llums i em transformen en aquest que sóc per fi avui. Encara que sense deixar de ser el que sóc encara a dins meu, des dels meus origens i aprenentatges entre ferides que encara supuren. La vella masculinitat té un pes molt gran en les nostres consciències i es deixa sentir en les contradiccions internes en tots nosaltres. Per això us volia situar en dos casos de mascles que opten per extrems en les seves històries de vida. En tot el que em ressonen en el meu interior. Sobretot trobo que tenen en comú que han optat per solucions molt complexes de realitzar, lluny del confort de les masculinitats tradicionals. Veurem com els va en aquestes noves opcions per homes diversos del segle XXI i quines conformitats van trobant aquestes noves modalitats.

Commogut per la peli del Chris (Alex Supertramp, Into the wild) i amb les ressonàncies serenes de poder arribar encara a ser ell (quin somni llunyà de vida) – i deixar traspassar-me pel que jo vaig ser en algun moment abans de separar-me de la meva essència – estic aquí detectant tota la meva realitat. Lluny dels dubtes del passat i de les crosses que m’ajudaven a sobreviure (aprenentatge de mala vida) ara aspiro a sentir-me a MI MATEIX!! A aprendre, no des del caminar amb les crosses, sinó des del desig de la consciència, i en el seu caminar, poder trobar la joia de viure amb tota la ubicació vital que es mereix la pròpia vida, en aquests moments d’inflexió vital.

Però per això cal experimentar i visualitzar des dels camins més imbricats. No sé si ja sóc capaç de veure-ho ara del tot, però em sento obrint via en uns camins clarament més lleugers; una lleugeresa inusitada pels dies que visc, amb tot el que m’apodero des de les voluntats i des de les pròpies visions i desitjos que vull experimentar. En tinc clars exemples d’això, però és amb persones com en Alex Supertramp on trobo la gran dignitat d’afrontar aquest tipus de repte. I admiro amb devoció aquesta lliçó que em reporta. Si desitjo experimentar amb una vida salvatge, perquè no fer-ho?? I és que la vida sovint és més clara i senzilla del que pronostiquem nosaltres mateixos des de les neurosis en les que ens embranquem quan visualitzem expectatives. I doncs, què és de nosaltres quan prenem decisions? Però com i des d’on ho fem?? I pensant en les nostres madureses incipients, en quin punt em trobo? Llegeixo a Paolo Giordano i m’implico més i més en la nova masculinitat.

Cuando leas esto

Em trobo amb els pares que miren de reconstruir aquesta masculinitat maltractada de somnis truncats (jo podria ser pare però no) i m’emociona aquesta ànsia de transformació i de vivència de transcendir aquestes relacions, mentre penso que aquesta és la visió del que vol completar allò que no en va poder tenir oportunitat en un passat. Viure amb altres possibilitats, assolir la consciència i la vivència amb més llibertat, sobretot podent accedir abans a les nostres possibles contradiccions, és el gran repte ara pels nous homes i aquí Paolo ho veu i escriu al seu fill per oferir una altra possibilitat d’una nova obertura en la relació pare-fill. L’objectiu de la nova masculinitat ara aspira a entendre’s amb molta més claredat i lucidesa, com estem veient darrerament en les nostres pròpies reflexions, sobretot en el terreny de les ires i de les emocions trobades que ens provocaven relacions rígides i mal travades. Nous temps i nous paradigmes estan a la vora. Però no deixo de pensar que em cal encara una comunicació més pura, valenta i exposada per frenar estereotips i trencar tòpics. Això si el que volem és accelerar els temps i trobar-nos amb un nou llenguatge de l’equitat per les modalitats de família renovades. Si no, no ens caldria encara aquesta via de escriure’ns cartes i les “enèssimes explosions de ràbia” entre pare i fill, en paraules de Paolo. Seguim buscant antídots en la violència dels patriarcats i seguim, sobretot, excavant en nous llenguatges per anticipar-nos i neutralitzar-los. Seguim construint.

Anuncios