IMG_0586L’home del barret.

Al meu àlbum de fotos ocupa quatre planes. Quatre planes, gairebé quatre anys, un trau a bell mig de la meva vida. Quan les repasso, puc saltar-les de cop, perquè de no tocar-les, s’han acabat enganxant. Però de tant en tant les obro i de cop salta un període de la meva vida del qual fins ara no he volgut parlar. Ni amb vosaltres ni amb moltes de les meves amistats. Amb el pas del temps, les pàgines es van esgrogueint i aquell noi ingenu vestit de negre que hi surt cada cop sembla més un ET. Però potser no l’és tant.

L’escena comença en un entorn romàntic: una avinguda de plàtans que condueixen cap a una església cistercenca. Un començament de tardor un taxi creua l’entrada, marcada per una creu de terme, la creu de Bécquer, allà on el poeta  va escriure unes cartes, “Cartas desde mi celda”.

El camí està tapissat de fulles mortes. El taxi s’atura a mà dreta de la portalada, allà on hi ha l’hostatgeria on Gustavo Adolfo va escriure, tot mirant un cel plumbi com el d’aquest vespre.

Del taxi baixen els meus pares, capcots i la meva germana, encara de quinze anys, que duu una còfia recollint-li els cabells. Jo només en tinc 17 i he acabat el Preu amb bones notes. A Sepúlveda, on he passat les festes d’agost amb els avis, moltes mosses se m’han acostat. No es volen creure que aquest tros d’home, tan alt i ben plantat, vagi per capellà. He corregut vaquilles, he fet com que ballava amb alguna noia. Res de l’altre món. El meu cos és d’home, però encara sóc un nen, una mica astorat davant de la vida. He corregut poc món; sóc molt maldestre en les relacions amb les noies i amb els companys. Sobretot, sóc encara –i ho continuaré sent molt de temps- un infant bastant emmarat, que desconeix les coses més elementals. Encara em recordo les rialles que m’adreçaven els companys de campament al Pirineu. Com pot coexistir en el mateix cos un nen penjat de la seva mare, que cerca la seva aprovació constant i un altre fascinat per la física subatòmica, la química de laboratori i la situació política? Segurament és una barreja explosiva.

Sóc un nen curiós, preguntaire, apassionat per les Matemàtiques, que contemplo com una mena de Teologia d’un impossible ordre del món. I per la poesia de Rosalia de Castro (m’havia passat nits senceres llegint els seus poemes, fins i tot els escrits en gallec). Encara guardo molt d’aquest bagatge. Però davant de les amenaces del xuletes del Col·le no sé què fer. I no sé com seduir una noia. Mai he tingut cap xicota. Ni tan sols he sortit a soles amb cap de les amigues de la meva germana.

Quan el taxi que m’ha portat allà, a Veruela, marxa i em quedo sol, m’envaeix una barreja de sensacions de desconcert, incredulitat. Què faig aquí, al mig del no-res, sense la família, sense conèixer ningú? Què m’ha portat fins aquí i per què?

Des dels 15 anys he anat a les “Congregaciones marianas” dels jesuïtes d’Osca. El Padre López  fa per a mi el paper de pare mentor, cosa que el meu pare de debò mai va saber fer del tot. Em passa lectures i és, malgrat tot, la meva millor finestra al món. A través seu m’assabento que al món passen coses: els Beatles, la cançó francesa (i més endavant, la catalana), la lluita estudiantil…

Aquest noi una mica atemorit, que no sap manegar-se al món, de cop i volta aquest vespre de setembre es queda sol. Li donen una cambra i uns llençols. Tot molt monacal, una mica fred. Bécquer se sentiria molt inspirat, però jo estic desconcertat. Desfaig la maleta i quan, després de les oracions, m’estiro al llit, començo a sentir un soroll rítmic, compassat. Al començament no sé de què es tracta. Els dies següents ho sabré: són companys meus que s’estan flagel·lant a les habitacions veïnes. Em sobta i de primer sento un sentiment de rebuig, però al cap d’us dies seré jo qui faci el mateix que els altres. Fins i tot em clavo un cilici: de primer no l’estrenyo massa, però més endavant l’aniré estrenyent fins que em quedin marques de sang, el senyal del sacrifici.

Tot l’ambient és d’altres èpoques: em passejo per un claustre gòtic meravellós. Mengem en un refectori renaixentista. Les nostres cel·les estan obertes al cerç del Moncayo. El monestir té una muralla que l’envolta i que abraça també un hort, una arbreda, un camp d’esports i un jardí. Aprenc a rentar-me jo mateix la roba, a fer-me el llit i a anar en bicicleta (a còpia de trompades; en saber muntar en  bici també sóc tardà, com en altres aprenentatges).

Anem als pobles veïns pedalant i participem en els oficis litúrgics. En un llogarret, Añón, sobre un turó coronat per un castell de l’ordre de Malta, un home ens explica que durant la guerra van llençar el capellà del poble rodolant pendent avall. Ara les passions anticlericals semblen apaivagades i la gent ens rep amb resignació. Al poble principal, Vera, fins i tot podem anar a votar el referèndum de la Ley de Sucesión franquista. Comprovo com la gent va dipositant el seu vot i el president de la taula comprova el contingut del vot abans de ficar-lo a l’urna mirant-lo a contrallum d’una potent bombeta. Per a mi és una demostració de com funciona la dictadura a nivell local.

M’emprovo la meva sotana, que no em queda pas malament. Això sí, amb la tira del cinturó, marca dels jesuïtes. Els pares em venen a veure, encantats. Curiosament em mostro més liberal que no pas ells: el meu pare té escrúpols per comprar-se un cotxe i l’hi animo. La meva germana comença a sortir amb el seu nòvio i em consulta si li pot fer petons. Endavant!, li dic.

De portes endins, però, visc una molt forta repressió emocional i sexual. Estan fins i tot prohibides les converses a dos (han de ser a tres com a mínim) per tal d’evitar allò que eufemísticament diuen “amistats particulars”. Moltes nits d’insomni, però, surto a caminar amb algun company, contravenint la norma. La litúrgia de disciplina, cilici, negació del contacte –de qualsevol mena- entre els cossos, continua i s’intensifica, sobretot durant el fred hivern i la Quaresma.

Això no obstant, allà aprenc a llegir els clàssics, com ara Quevedo i fins i tot el diví marquès de Sade. Allà escolto Bob Dylan, Serrat, Joan Baez… S’accentua, doncs, encara més aquesta dissociació dintre meu.

Recordo que una primavera –jo devia tenir llavors 18 anys-, dintre d’allò que els jesuïtes anomenen “proves” m’envien a un Hospital de València. M’hi passo tot un mes exercint la humilitat, rentant peus i atenent malalts abandonats per les seves famílies. També treballo una temporada recollint cartrons en una draperia per fer diners per mantenir un orfenat. Més tard faré de manobre a una fàbrica de rajoles. Visc aquella època a un pis amb altres “novicis” com jo. El noi emmarat i ingenu pren de cop i volta contacte amb el món real: l’oposició clandestina, Comissions Obreres, el Che… i també la invasió de Txecoslovàquia. Acabo el dia mort pel treball esgotador de la fàbrica. Quan un dia trenco el secret i confesso als meus companys obrers que sóc estudiant de jesuïta, no s’hi saben avenir.

Ara que hi penso, aquesta vida meva com a jesuïta és com un vestit fet a pedaços. Pedaços que no acaben de lligar, fins a un moment que el vestit acabarà esquinçat. Recorro els carrers de València, boig en veure les noies en minifaldilla. Recordo que al meu quadern de llatí anoto la paraula: “parva mineapola supra crura”. Tot plegat, bastant patètic  i contradictori.

Acabat el tancament monacal a Veruela (amb el seu inacabable mes d’Exercicis espirituals, sense parlar ni un mot), em traslladen a Aranjuez i més tard a Alcalà. La Universitat Pontifícia de Comillas ens fa unes classes de Filosofia i Psicologia. Allà sento a parlar de Husserl, de Teilhard de Chardin, de la Gestalt… Però quan anem a Madrid, llavors en plena ebullició, sentint el terratrèmol sota els peus. Marcelino Camacho ha estat detingut i sento cridar “¡Libertad para Camacho!”. Algunes esglésies estan obertes, s’hi fan assemblees. A la nostra casa d’Alcalà fem una trobada del que serà l’ORT, sota l’aixopluc de l’HOAC.

El noi ingenu continua, però, dividit: a la tarda participo amb l’HOAC i la JOC de l’activitat política. I els caps de setmana he d’anar a un barri dels afores de Vallecas (on arriba la influència del famós Pare Llanos, un jesuïta que havia estat confessor de Franco i que ho havia deixat tot per anar a viure com a obrer a un barri de barraques, el Pozo del Tío Raimundo). Allà els nois a qui he de fer catecisme es foten de mi, de la meva ignorància vital, de la meva imperícia.

El món llavors està canviant. Dintre de la Congregació conec jesuïtes molt singulars: des de poetes maleïts a ateus confessos; des de golafres a ascetes; des d’ultres a revolucionaris. Com a universitari que sóc, m’apunten al SEU i m’envien a treballar al camp tot l’estiu, a un poble de la vall del Jiloca. El SEU llavors –de seguida hi veig- està corcat per activistes del PCE que aprofiten per fer proselitisme a les zones rurals. Hi parlo, vaig omplir-me de dubtes religiosos i de fe. Allà coincidiré amb una noia universitària com jo, amb qui tindré una petita aventura que serà la gota que farà vessar el got. En acabar l’estiu decideixo penjar la sotana. Havien passat poc menys de 4 anys i la meva vida tornava a començar.

Mirant-la des d’ara em pregunto: com vaig ser capaç d’esgotar 4 anys de la meva joventut d’aquesta manera? Quatre anys fonamentals del pas de la joventut a l’adultesa, els de la flor de la vida! Quina empremta indeleble han deixat en mi? Aquestes quatre pàgines del meu àlbum de fotos, ni que les vulgui passar de cop, hi són. Hi són en forma de dificultats de relació, de repressió sexual. Aquest desequilibri raó–emoció, que crec que està present en tots els homes, en mi està exacerbat. Sobre aquest edifici, com un basament irregular, he anat bastint la casa de la meva vida, del meu caràcter. I, és clar, no és estrany que la casa tingui esquerdes i que hagi calgut refer-la gairebé de nou diversos cops.

Però aquests són els meus fonaments. No puc tornar enrere i canviar-los. He obert el meu cor i –no sense vergonya- ara em coneixeu un xic més bé, amb les meves mancances i els meus talents. No vull que em compadiu: estic fet d’aquesta manera en gran part per decisió meva.

Simplement vull fer d’aquest meu despullament d’un banda un acte d’autoanàlisi i d’altra un acte polític de denúncia. Les diverses construccions socials de la masculinitat tenen això en comú: un home és sovint una bomba a punt d’esclatar: aquesta tensió entre les nostres idees, la ideologia, d’una banda i les nostres emocions, les nostres dificultats de relació d’una altra. De formes molt diferents, però és així. Podrem algun cop construir una manera d’estar al món més harmònica, més a partir de nosaltres, de les nostres experiències, on les idees i les emocions vagin de la mà? En aconseguir-ho està en gran part el futur de la Humanitat, que nosaltres hem construït a la nostra imatge i semblança.

 

Anuncios