Algú descriurà la meva vida quan jo sigui mort i hagi partit?

Com si algú realment sabés de la meva vida.

 Quan jo mateix sovint crec que ben bé poc o res sé de la meva vida

 Sols un grapat de murmuris, unes quantes pistes i falsedats escarransides 

 Que jo vull, per al meu propi ús, traçar aquí. 

 

Walt Whitman

[Leaves of grass (fulles d’herba)] traduïda finalment al català recentment.

 

Un poema lleuger i també obvi des de la senzillesa, però que alhora descriu l’enormitat i complexitat del fet de descriure’ns, d’escriure el que ens defineixi i que ens descobreixi davant dels demés. Aprofundir o simplement interpretar-nos? Conèixer o reconèixer a nosaltres mateixos en el que som i/o podem arribar a ser? Traspassar per aquests territoris ja és una heroïcitat i més en els nostres dies. Us ho reconec i hem de reconèixer-nos aquest gran mèrit si aprofundim en les entranyes amb honestedat. Repassem al gran Nietzsche i la seva privilegiada ment, en el primerenc “Filosofia a martillazos” que en forma d’aforisme, ens diu, “Ni el más valiente de nosotros, tiene rara vez la valentía de admitir lo que en definitiva sabe…” o “Toda verdad es simple” i després assegura: ¿No será esto una doble mentira? 

I és que entre aquests vèrtex en els que ens movem en aquestes realitats nostres que intentem escrutar, estan els nostres equívocs i també les més raonables veritats. O potser, les nostres veritats han de construir-se entre aparells d’equívocs o dubtes més o menys raonables entre les bambolines de les nostres històries. Qüestió de llibre d’estil? Potser sí, però jo me n’adono que és en la proposta combinada per cobrir totes les meves necessitats.

Jo proposo primer el camí més clar i directe que aparegui davant del nostre olfacte i mirada i aquests solen estar en la nostra percepció paradoxalment més immediata. Deixant-se sentir sense els artificis de certes paraules o mecanismes del nostre intel·lecte. Després ja hi haurà un procés pel qual ens conduirem cap a la nostra escriptura. La que recerca sempre en el territori de la pregunta. És llavors que potser traspassem diverses vegades per aquests equívocs per poder d’aquesta manera saber la millor trama per assolir la reconstrucció de les realitats. Potser són aquells bassals que ens trobem després d’una pluja abundant, i que obliga a cercar la millor forma d’evitar embrutar-te. A la primera no ho aconseguiràs. Hauràs de buscar potser l’acrobàcia més assequible fins que trobes la més òptima. Però potser ens cal embrutar-se. I llavors, fins i tot després d’això, potser algú et supera en habilitat retrobant la forma més adequada.

Escriure la nostra vida, és quelcom que ningú podrà mai saber ni podrà imaginar el que hi estem fent. La profunditat en que estigui escrit, ha de formular i formalitzar tot allò que està inscrit en el llenguatge, que cadascú de nosaltres adopta alhora d’expressar allò que duem a dins. Ara l’exercici (enorme i complex), és un diàleg entre tu i tu mateix. Un sí–mateix, que ha d’estar còmplice entre l’escriptura i el sí. D’allà, el sí–mateix podrà construir certes visions que, lluny de la comoditat o dels anhels de redescobriment, es retrobarà i compassarà cap a les recerques a realitzar. Però les ànsies de descobriment s’han de desvelar poc a poc. En la seva mesura. Esperant les respostes que t’hauran de traçar el propi camí, que al realitzar-lo, s’obriran a través de les teves pròpies paraules, en la recerca de les combinacions que més acompanyen i millor ens ressonen. Allò que et regalarà el teu propi pensament, mentre li donis l’opció de (re)entrar en un temps per a aquesta reflexió. Allà conferiràs una ànima que es reconegui cada vegada més i construiràs els seus ponts i altres camins ampliant construccions que permetran la comprensió de tot allò que es configura endins teu. En això no hi ha nivells d’aprofundiment. Només hi ha un camí i cadascú el farà agafant més o menys voravius o trencants, amb més o menys descansos i ritmes, més o menys ombres i direccions. Cadascú construirà els seus processos i sumarà els descobriments mentre camina.

Acabo en els mateixos pensaments aforístics de Nietzsche: el 41 i el 44 dels 44 que apareixen en la mateixa obra:

¿Quieres acompañar? ¿Marchar adelante? ¿O apartarte?… Hay que saber lo que se quiere y qué se quiere. (…) La fórmula de mi felicidad: un sí, un no, una recta, una meta…

No es tracta de fórmules evidentment, però us els deixo per tal de comentar-los si voleu. És evident que entre Whitman i Nietzsche podem procrear més escriptures, o com a mínim, enriquir els nostres paisatges emocionals o lingüístics alhora d’ampliar la nostra mirada.

Afegeixo una frase d’un científic que m’encanta i que vaig exposar el dia de la nostra presentació: “Cambiar de respuesta es evolución, cambiar de pregunta es revolución” (Jorge Wagensberg)… i afegeixo als pensaments “Las palabras son como el vidrio; oscurecen todo aquello que no ayudan a ver mejor”.    “Sólo buscando las palabras se encuentran los pensamientos” (Joseph Joubert).

Les escriptures poden ser engrescadores, però de vegades ens condueixen cap a l’abisme, ens identifiquen les ferides o desvelen els malestars. Hi ha la interpretació que obtura o forada la pròpia intimitat. Recordeu que ens han ensenyat des de ben petits a protegir una intimitat desaforadament. En això coincidim sempre. Però el fil de l’escriptura existencial no en sap de cultures o d’arquetips familiars o culturals. Iniciem el debat potser més apassionant del que portem de grup, en relació al despullar-se, en la inconsciència d’un (sempre es fa quan estem en la intimitat del llapis), i en les percepcions de profunditat.  Però em pregunto mentre escric això i recordo els diàlegs creuats, què és aprofundir?? No seria llançar-se al buit?? I on és el buit?? No ho sabem. El buit és un desconegut, i llançar-se és aventurar-se. Aquí no hi ha límits, però no té resultats esperats, no implica metes o arribades a punts concrets. És una trajectòria que implica buidar-se, sense fi. I el que no cal mai és posar-se trampes, ni comparar-se com deia el Jaume un dia, encara que la comparació entre l’exercici dels miralls que assenyalava el Jaume, pot ser molt rellevant per un mateix.

Això us ho escrivia aproximadament fa un any. Ara hi he afegit algun petit paràgraf i –adaptat algun pensament que he substanciat de forma més complerta– crec que defineix fidelment el que per mi significa la peli de la Sarah Polley i les raons per les quals imagino que ens ha provocat tot aquest debat present i les diferències de sensacions que ens ha suscitat. Les històries que contem. Sobre el fet de narrar-nos (que no és ni molt menys com narrar històries a la vora del foc), sinó de com narrem la nostra pròpia vida que en part depèn d’on prové aquesta història. De com construïm per després (de)construir i tornar a reconstruir segons com ens va en la baina del que en el dia a dia després desfem. De com arbitràriament col·loquem i/o esborrem segons ens convingui per després registrar-ho en aquella ànima borrosa que és la memòria que processa i només guarda en el fil dels nostres records esfilagarsats. De com ho rep el que després és narrat.

Interpretar tot el que sentim i vivim, és una àrdua tasca en la que, com a àrbitre o jutge, passem pel filtre dels sentiments que interpel·len, però no asseguren arribar a la veritat. El que em commou d’aquest documental (fals segons dieu alguns) és que els protagonistes van viure mentre expliquen una narració brillant, en què cadascú filtra la seva història mentre dialoga amb altres veritats sobre la mateixa. La interacció que la peli dinamitza i accelera de forma artificial (tots hi estem d’acord), ens fa testimonis de múltiples històries amb multitud d’informacions que fan que alguns personatges millorin el seu coneixement de la realitat i dialoguin amb ella, potser, com és lògic, amb diferents resultats. En aquests casos concrets del no-pare biològic i de la Sarah, arriben a un port existencial en el qual millorarà segurament la seva situació, sobretot perquè veiem al final que accedeixen a la veritat i assoleixen a comprendre-la i acceptar-la. Sabem que –això últim– no sempre és possible en la vida dels humans. Per això potser us haurà semblat una peli artificiosa i lluny de la realitat, però aquesta disposa d’un inusitat interès per a nosaltres, que és el camí que ens mostra pels que estem interessats en la recerca de la veritat i ens sondem a ella per poder viure-la en primera instància i en reescriure-la constantment. Des d’aquest punt de vista és des del qual podem regalar-nos en l’exemple vital, que ens proposa la Sarah Polley, que per mi esdevé mestra absoluta del mètode que emmarca en aquest documental.

 

Tot és allò que som, i tot serà, per als qui ens segueixen en la diversitat del temps, tal com ho hàgim intensament imaginat, és a dir, ho hàgim, amb la imaginació ficada al cos, vertaderament estat. No crec que la història sigui res més, en el seu panorama descolorit que un seguit d’interpretacions, un consens confús de testimonis distrets. El novel·lista és tots nosaltres, i narrem quan veiem, perquè veure és complex com tot. Fernando Pessoa, llibre del desassossec, quaderns crema, pag. 37

 

Anuncios