Dia x. Hora 0. El moment esperat i llargament desitjat. La darrera cornisa que hauré de travessar per contrastar i fer de domini públic el meu treball. El meu escrit que ha ovulat i he engendrat fins arribar a un part que ara estar a punt de trencar aigües. L’estat intern és de transcendència. Els nervis són electritzants. El instint de supervivència està disparat per sortir victoriós i acabar amb l’agonia que sembla tenir nervis amb cuirassa de cristall. Vull acabar amb tants moments tortuosos i llasts tant pesants. El procés ha tingut moltes arestes de males experiències, tensions, obligats neguits i perversos pensaments en els quals el meu  desgast es feia interminable.

La tensió palpava les meves immundícies internes. Mil pensaments s’amuntegaven creant una aparent contenció verbal, però solament perquè alguns s’entortolligaven entre ells. Inclosos aquells que em duien a habitacles foscos del passat, i entre un d’aquells –en aquell mateix precís instant– veig en la pantalla del mòbil la trucada del meu director. Em sembla que això anuncia que el moment està arribant. Jo l’espero i en canvi arriba l’esclat que mai m’esperaria i que sembla capar d’un sol tall totes les il·lusions. La frase és categòricament castrant: “No podrá ser”. M’ho expliquen i no entenc res. El pati del claustre des de la seva tercera planta on havia d’estar Héctor el meu director, és el testimoni del moment. Sembla ser que el meu cos no podia sentir una notícia tan desconcertant i descoratjadora. Em quedo com en un flash. Absent i cec. Veig la ràbia que treu el cap. Però no! m’he de mantenir ferm i elaboro la meva reacció. Ara tinc allà al final del passadís un difícil moment d’afrontament que no tinc idea de com confrontar. Em fibla per una cosa tan sols. La presència allà d’una família sencera i seguidora de tots els meus passos existencials i la de l’altra família que recorre els passos mutus des de fa dos anys. El meu consol i un fil d’orgull em sosté en aquest moment vibrant. Bé! Havia de ser vibrant i ara ho és per altres motius. La vibració és un sostingut moment que havia de significar una alegria emotiva de descàrrega i ara és un desconcert del qual no sabia com podria sortir.

La gent justament ara va apareixent. Quan penjo el telèfon ja em trobo a Juanjo i Roger, la meva cara devia ser un poema. El poema vital interior perseguia que acabés tot. Quasi marxaria per aclamació de totes les meves sensacions frustrades. No volia ni imaginar com hauria d’explicar allò a tothom. Em calma poder-ho fer mínimament als companys, per sort. L’empatia dels companys provoca troba la compassiva mirada que em genera més fibra al moment. Això em fa pensar que es generaran, cap als meus pares i germans, altes i emotives reminiscències.

En la voràgine recordo que només he avisat pel whatsapp familiar on estem pares i germans però que encara no he avisat a tothom que no vinguin. Fracàs absolut! Em diu un pensament automàtic en aquell instant. La pressió que sento recorda que he d’avisar i afrontar les persones que vénen, moltes de les quals són les que tantes vegades hem compartit moments de frustració. Ara les compartim en cos i ànima. Allà totes les persones em proposen, em conforten, em sento una mica més orgullós de la feina realitzada en els darrers 3 anys de tallers. Mentre tots aquests pensaments em vénen en vagoneta a tota velocitat, em retornen les sensacions de la impotència i els objectius que em confluïen per aquest epíleg que havia de viure avui.

De cop em començo a sentir la injustícia del moment. Sento que per allà passa un director Héctor, amb una cara de circumstàncies plena de tensió que em fa avergonyir. De les vergonyes alienes que ara no sé reconèixer. La co– directora ha passat tres vegades pel meu costat acompanyada del membre del tribunal, no encerten en fer-me un mínim gest. També el gest de tensió i de desconcert. Em falta el membre del tribunal que és un dels que sempre havien estat en el meu itinerari formatiu -i que segons m’han informat- està en algun despatx pròxim. L’altra membre és en algun lloc ja allunyant-se. Segons ens han informat, una membre del tribunal (suplent d’un titular que havia renunciat 10 dies enrere) no havia estat inscrita en acta i ara no podia formar-ne part. De vergonyes alienes en podria parlar. De injustícies, de surrealisme. De que estaven encara esperant que “l’altre membre” del tribunal accedís a venir a darrera hora. Possiblement ho desitjava que succeís, però ho hagués trobat massa fora de sentit. La paraula negligència en plural em ressonava i se’m repetia. No la dèiem en els “corrillos” però estava en totes les ments.

Humiliació. Poc a poc va apareixent aquesta que està molt pròxima mentre van passant els minuts. Va agafant forma. I és que quan ja ens comencen a explicar que segueixen intentant que vingui el suplent, començo ja a desitjar que no passi: com seria ara defensar després d’aquest estat emocional?

Finalment, hi ha “FUMATA BLANCA”: caram quin moment tan emocionant! Segueix sense ser possible!! Ara resulta que ho he d’encarar en forma de possibilitats positives. “Encara hi guanyaràs”, deien. La meva impúdica masculinitat hegemònica em demana fer algun comentari  irònic. Sarcàstic fins i tot. Potser ratllant l’agressivitat batalladora. Fins i tot fregant el bel·licisme. La meva mirada cap als membres (2 dones i 2 homes) rescaten el millor dels seus rols orgullosament hegemònics. La jeràrquica estructura m’imprimia tots els meus odis i rebria les meves naturals ires després de tots els esforços bolcats. Però decideixo que no. Ho reprimeixo. Que no podia exprimir el que sento. Que hi havia unes formes. Que no trobaria cap mena de benefici i encara trobaria altres dificultats. Algú tan diplomàtic, com jo… Una família tan correcta no podria ara (en un moment tant determinant). Però no m’enganyo. Les pèrdues poden ser molt més grans que els beneficis. Ara tocava encara informar-me  i la cosa és que, per normativa, sembla que hauria de demanar permís per poder defensar perquè era el darrer dia de termini.

On estic ara? Impotent, trist, frustrat, emprenyat i molt molest. També em vaig quedant amb forces que em duen cap a la indolència. Com si valgués la pena abandonar. Com si no volgués compartir amb aquesta impotència i les meves pròpies resistències. Això crec situar-ho pel gran dolor que estic passant d’incapacitat de treure aquesta ràbia. Incapacitat com si no em veiés hàbil per treure aquest dolor. Expressar el meu dret a treure, ja no ràbia, sinó la indignació per tota aquesta resolució tant desconcertant, hauria de ser una vàlvula que podria prémer. I em trobo amb la meva companya que es permet expressar el seu dolor i la seva indignació, que com a mínim els pot traduir i transformar en unes llàgrimes que, unes hores després, encara no sóc capaç de poder-me permetre.

Ofuscat. Diria que encara no sé on puc fer residir les meves sensacions, pensaments i emocions que encara no sé situar o almenys precisar. Tants anys esforçant-me en emmascarar aquelles debilitats, en mostrar qualsevol cosa que no fos la meva emoció, ara que ho busco, pateixo horrors cercant en la meva essència autèntica. Per això mateix, estic ara centrant-me en el cos. Buscant en les sensacions que m’aproximin cap a les emocions. Que em centrin en el propi lloc del pensament cap el discerniment en tots els ensenyaments anteriors. No sé si m’ubico del tot bé en tots ells, conscient que sóc alumne encara en allò que és elaborar amb el que tinc al davant en cada moment, just entre les reaccions en les que l’agressivitat d’home mascle alfa, tan vocifera i blasfema, sense consciència. Aquest és el dubte etern del meu camí d’home existencial.

Tants anys residint emocionalment en el cau, ara em trobo construint les galeries per poder decidir-me a expressar nous estils de vida i de posició. Incidències? Aquestes són les oportunitats per expressar no el que som, sinó allò que volem ser.

Encara rescato tot allò que va passar ara fa quasi una setmana. Temps encara insuficient per treure’n més coses que formulen tots aquests canvis. Allà estarem després de parlar-ho entre vosaltres. Seguirem i ens interrogarem a veure on està la nostra ràbia. On està la vostra?

 

Anuncios