Grans conceptes ens ofeguen. Paraules totèmiques que circulen per la remor del murmuri social: igualtat, diferència, violència de gènere, custòdia compartida, divorci.

Participo d’un grup de narració autobiogràfica d’homes promocionat per AHIGE, una respectable associació que pretén fonamentar la igualtat entre gèneres i crear un discurs propi, des dels homes, de respecte vers les diferents opcions sexuals i deconstrucció del patriarcat, des d’un autoanàlisi autocrític però constructiu. És interessant participar d’aquest espai. Sovint amb la meva companya, amb la que tenim un adorable fill en comú de gairebé 5 anys, fem broma, quan li entrego algun dels textos que redacto, tot comentant-me: més que un grup d’homes que es narren a sí mateixos, és un grup d’autocompassió masculina. Potser sí. Abrumats pel discurs políticament correcte, sovint, crec que no som capaços d’aprofundir, cercar les grans contradiccions, o sincerar-nos, tot i que aquest sincerament ens pugui doldre.

Compartint un dinar molt agradable amb els homes d’AHIGE, vaig situar-me en una d’aquestes contradiccions, que em generaren un cert malestar. La dificultat d’articular un discurs polític amb el que em senti plenament identificat se’m revelà novament. El tema en concret fou el de la custòdia compartida entre pares i mares, és a dir en el marc d’una relació heterosexual. Ja en un anterior sopar a l’antic local de l’associació havia tingut ocasió de dialogar amb una advocada que assessorava l’associació, tot argumentant-me davant els meus dubtes sobre aquest plantejament (fomentar la custòdia compartida, dictada per un jutge, entre pares i mares) que així s’obligava al pare a tenir una responsabilitat en la tasca d’educar el seu fill, tot dedicant-li el temps que es requereix per aquesta valenta tasca. La contradicció ideològica neix d’observar una llei arcaica (nascuda en el franquisme, que considerava l’educació de la prole una tasca eminentment femenina, doncs l’home, el mascle, havia de realitzar altres tasques, cercar diners fora de la llar, etc…) que en un determinat context podria observar-se com antiquada i retrògrada, però que en l’actualitat, on les veritats sembla ja que no existeixen, pot ser utilitzada com una eina més de dolor i xantatge vers la feminitat i les seves virtuts indissociables: ser dos, generar vida.

No crec en la custòdia compartida dictada per un representant estatal. Qui no recorda el film, venut en el seu moment com a progressista, Kramer vs Kramer. Renovador per posar imatges i paraules a quelcom avançat en aquell moment i ara completament normalitzat, el divorci, la separació, però en aquest cas amb un fill entre el pare i la mare. Partint de mi, provinc d’una família de pare i mare casats des de fa quatre dècades, hereus dels progressisme dels 70, no creients, no sóc batejat, ateu, llibertari ideològicament, etc, etc… sempre he observat els fills i filles de pares i mares separats portadors d’un conflicte i un trauma, si se’m permet el concepte, mai ben resolt. L’amor efímer, la ruptura d’una relació ha de passar per la ingerència incordiosa d’una judicatura sovint fonamentada en el patriarcat més reaccionari? Cal delegar la nostra responsabilitat individual i de parella en el criteri completament aleatori d’un jutge? Com resoldre aquesta situació violenta, que genera violència, no tan sols en un mateix i en la parella sinó en un ésser nascut de l’amor que sentiren tots dos?

La contradicció doncs està servida. Jo o no sé situar-me, o per principi desconfio de les pretensions legisladores, del crear i fomentar lleis per obeir, codis protocolaris que generin un comportament predeterminat, una norma que impedeixi per un mateix prendre la decisió adequada.

La sensació claustrofòbica també bé generada per l’abundància mediàtica i visibilitzadora de la violència de gènere en els mitjans anomenats de comunicació. Existeixen telèfons d’emergència que no deixen rastre per a dones maltractades, denúncies anònimes, col•lectius de suport i acollida, però tanta visibilització, tanta denúncia, serveixen per quelcom? Encara es pot escoltar en el marc d’associacions respectables com AHIGE, que el rol clàssic de l’home ha canviat i que la violència instintiva d’aquest s’està dissolent, quan en el darrer San Fermín d’aquest any 2015, s’omplien els titulars d’una violació col•lectiva en els lavabos d’un bar a una noia de dinou anys.

Les feministes ja fa anys que denuncien les agressions sexuals en aquests contextos suposadament festius, on l’alcohol ofega el respecte per l’altre per donar ales als depredadors que mereixen una resposta violenta. Sí, les respostes davant les agressions sexistes crec que han de ser violentes. La meva companya en sap força d’això. Forjada en els espais dissidents del feminisme al marge de les institucions, combaté i difongué l’apoderament de la dona vers les actituds agressives del mascle. I jo, com no, escoltant-la difonent l’apoderament de la dona vers les actitud agressives del mascle, me’n vaig enamorar
.

Però no em vull perdre en la prèdica i ens els camins de pètals de rosa, de l’home que veu la llum i de sobte, troba la seva causa, mai s’ha comportat com un masclista, mai ha maltractat implícitament o senzillament ha pagat per tenir sexe amb una dona. Tot això sóc jo, i molt més. La violència va lligada al privilegi. Néixer home, blanc, heterosexual és néixer amb el privilegi. Un tren còmode que circula per una via recta i sense corbes, que si es vol abandonar per cercar nous paratges ja no s’hi pot tornar, doncs no s’atura a menys que se’l faci descarrilar amb gran estrèpit.

Anuncios