Desassossec. Tremolors sense fred ni calor, només producte de l’amor que fuig cames ajudeu-me lluny de la meva ànima. El cor que sembla que vagi a sortir expulsat d’un moment a un altre fóra del meu cos, lluny de la meva corassa toràfica. Ansietat. Només puc moure’m a través del meu cos. Faig el possible per fugir d’una realitat que em resulta estranya i aliena. Emfebrit d’amor per un amor no correspost i prohibit. Nàufrag perdut i lluny del paradís. Sóc un home que avanço sense sentit, embogit, tot cor, tot sentiment, tot patiment. Nafra pestilent oberta que només camina, balla, fuig. Només sóc una nafra fugint d’un dolor punyent que em supera, que em menja per dins, que no em deixa viure en pau. Marginat. Oblidat. Amor impossible abans possible, carnal, intens, real. Amor passional marcat per un cos femení que no em deixa descansar. Recordo la seva mirada. Els seus sospirs. Els seus petons. La seva suau pell. Les seves abraçades. La passió desenfrenada compartida que ara ja no hi és. Amb ella, la meva estimada, ha marxat, m’ha sigut sostreta, m’ha estat robada d’il•lusió de viure. Resto sense energia interior, espiritual, només resta en mí una energia física fruit d’una impotència que no em deixa viure, respirar. Un impuls que em llença cap a la nit, cap la foscor, cap l’oblit per no recordar moments més dolços. Sempre estic pendent, esperant quelcom, una darrera oportunitat. Una mena de miracle. Un gest. Una paraula seva. Un intent de comunicació, d’obertura. El seu retorn. El meu renaixement, la meva resurrecció.
Estoy confuso, perdido, solo, metido en mí mismo y sintiendo una descarnada soledad inventada y autoimpuesta. Camino como si fuera un perro callejero abandonado condenado a mi suerte. Avanzo penosamente por las calles, hipnotizado por un amor que no es de este mundo, por su descomunal fuerza desgarradora, diría que casi metafísica. Mi corazón sabe lo que quiere, lo que necesita, pero no lo obtiene. Persigo un sueño quimérico y utópico que no logro alcanzar. Es mas, cuanto más lo intento, más lejos parece que se encuentra el objeto de mi ansia, el objeto de mi deseo. Siento alejarse de mí a mi dulce amada, mi dulce amiga, y con ella se va mi vida, mi aliento, mi luz. Y esta situación me produce un dolor tan profundo e hiriente que voy llorando por cualquier rincón o esquina, esté donde esté se muestran mis emociones y mis heridas más sensibles, de las cuales brotan sangre transparente a raudales. Estoy totalmente desolado por un desamor que siento como una decepción desértica, inhóspita, seca y apagada. Aparece ante mí una muerte que me está matando por dentro, ésta permanece invisible, como si fuese un cáncer que me carcome celula a célula, pero la siento clavada a mi alma y a mi cuerpo. Hay otra parte más visible, aquella que se vislumbra y se muestra a través de la tristeza de mi mirada, de mi semblante que se está consumiendo. La ansiedad y la tortura me acompañan día y noche. Todo me parece absurdo y sin sentido. La realidad se ha desdibujado dejando tras de sí un mundo ruinoso y decadente, triste, gris, desolado, sin vida, sin esperanza, sin amor, sin calor. Desde que no hablo con ella y no la siento cerca, mi mundo se ha hundido, ha desaparecido con ella mi alegría, la magia de vivir. La sal de la vida se ha retirado a través de sus dedos, que me han robado mi energía vital.
En esta noche que ahora inicio y que parece no tener final, me vienen
a visitar bien visibles y tangibles, antiguos amores. Relaciones
intimas truncadas. Fantasmas nunca por mi olvidados ni enterrados.

Em perdo pels meus espais orgànics laberíntics on brollen i neixen interiors sentiments propis. íntims, profunds, veritables i erronis, tots ells trobats i contrastats per la meva sensible ànima perduda en un món que no sent com a seu, fora del que és comú a la seva natura. Travesso cíclicament diversos estats. Si els pogués dibuixar a una gràfica aquesta tindria pics i valls pronunciats. Res d’equilibri. Tot emoció, tot explosió interior irreversible. Alegria i tristor. Llum i foscor. Amor i odi. Tot i res. Sóc radical, sóc tot sentiment pur. Una espurna de vida que dura només uns segons però que ho dona tot de cop. Sóc pulsació. Sóc salt en el temps i a l’espai. Sóc no res i sóc tot. Sóc història passada, present i futura encarnada a la meva carn que es va corrumpint cada segon, amb una celeració arrítmica del meu cor que tot ho desintegra, tot ho deshidrata, tot ho seca i tot ho consumeix. Sóc una mena d’ejaculació cósmica, d’esperma celestial blanquinós expandint-se per l’univers a la deriva, on tot ho colonitzo i tot ho oblido a l’instant. Formo part però sense posseir realment, sense solidificar i sense fusionar-me amb res. Flueixo líquidament a través de les meves emocions connectat amb Poseidó i el seu potent trident marí, cranc humà que no sap si camina cap endavant o cap enrere. Sóc intens com un petó donat al vent. Em quedo sense alè. Ho dono tot, em buido i després avanço perdut, cec, donat cops a l’aire, cercant un camí que mai serà un possible recorregut, a través del qual pugui entreveure un incert futur. Els meus sentiments i emocions, són una arma de doble fulla, per una banda són amorosos, tendres i acollidors, però es poden transformar en un odi punyent, en frustració per un desig total no satisfet que jo mateix reprimeixo per por a perdre el control, a causa de la desfermada passió per mi projectada. Els meus sentiments transformen, es cremen i s’autodestrueixen per ressorgir del seu foc amorós que tot ho canvia, tot ho fa créixer, tot ho destrueix i alhora ho fertilitza des de la mort de les cendres del seu fràgil ou negre, càpsula protectora fosca, fumada, aïllant. Ou escorpinià on s’abraça i es troben la vida i la mort. Portal que connecta diferents plànols de realitat, però que quan els travesso els sento com una pèrdua, com una punyent mort que em desintegra per dins. Amb cada canvi moro des de l’interior per poder avançar, transmutar, transformar el dolor en amor. La pèrdua, el buit, la mort, en quelcom que em doni vida, sentit, que em faci créixer des de l’amor.

Anuncios