Per què ens costa tant de reconéixe’ns a les fotos antigues? Fa uns dies vaig rebre un recull de fotos digitals dels meus antics companys de Col•legi. Són fotos esvaïdes, en un blanc i negre tètric, com de mortalla. Fotos de fantasmes.
En algunes surt l’antic casalot on vaig estudiar Batxillerat, a Osca. Els meus records difícilment es poden encabir entre aquelles quatre parets. Aquesta és la porta on un capellà em va agafar en braços, em va enlairar i em va confirmar que els Reis d’Orient no existien. Aquesta és l’escala que vaig pujar mil cops, sempre en fila de dos, vigilats per un capellà amb una regleta a la mà. Al terra encara puc endevinar els clots on jugàvem a bales. Un petit pati amb una porteria pintada era l’escenari on vaig estrenar un impermeable que em feia vergonya portar. La tarima del professor des de la qual, una cansina tarda de primavera, una vegada va sortir un ratolí, provocant un enorme aldarull entre els nens de la classe, que van començar a xisclar i pujar damunt dels pupitres. L’aula acristal•lada on un profe amb sotana va propinar una plantofada a un company, tan forta que el va encastar dintre d’una paperera. Agressió que va ser resposta al cap d’uns dies quan el company va aparèixer amb una escopeta de perdigons del seu pare i li va etzibar un tret al capellà, fent-li un forat a la sotana.
Ara aquell casalot no existeix i cada cop que passo pel davant em surten a rebre aquells fantasmes. Per què mai puc recordar-ho en color? Per què les imatges d’aquella època em venen al cap en blanc i negre, com una pissarra ja esberlada, on un guix molt blanc escriu sobre un fons fosc?. El marró del pupitre, les tapes verdes del llibre, tot es torna negre. Com les sotanes, com la penombra en què ens movíem, només amb una bombeta penjada del sostre. Bombeta que, algun cop, s’apagava quan hi havia talls de llum. Com les tardes endormiscades de divendres, quan tocava confessar, el cap amagat entre els braços, els ulls tancats, fent la migdiada tot fent veure que resava o que feia l’examen de consciència. Olor a resclosit, a habitació tancada. Olor de sabó fet a casa.
Miro la cas moderna de pisos que ara ocupa el solar del Col•legi. Recordo la sala on passaven les pel•lícules d’indis els diumenges. Com la nostra ràbia es desfermava quan arribava el «séptimo de caballería» a massacrar indis! Identificats amb els militars ianquis, finalment hi havia algú més a sota nostre sobre qui descarregar la violència! Agressió, violència que tot al nostre voltant supurava, que respiràvem contínuament. Baralles contínues al pati, petites trapelleries violentes amb el veí de pupitre. Sobretot violència a l’aula: regletes, clatellades, càstigs continus…
En una altra fot, especial, al claustre de la Seu Vella de Lleida, apareix el grup de classe i en un recó, entre les columnes, hi ha un noi alt, del bracet amb el seu amic Javier. Som a uns exercicis espirituals. Fred, un fred que cala els ossos, una boirina que és també el pas del temps. El noi mira a la càmera. La capa espessa de boirina allunya encara més la seva mirada. Em fa l’efecte com si un parent llunyà, després de molts anys de separació, retornés a veure’m. Qui és aquest noi, què té a veure amb mi? Compartim nom i això és tot?
I tanmateix, potser com la llavor no s’assembla a l’arbre, hi ha alguna cosa d’aquell noi en mi. La seva mirada, entre temorenca i astorada davant la vida. La posició, apartada una mica de la resta, al marge del grup, sempre als afores, sempre d’alguna manera «estranyat». Però també, contradictòriament, amb ganes d’agradar, de ser acceptat, de ser un més.
Entre aquell noi i jo hi ha una pel•lícula ja llarga, amb molts tancaments en iris entremig. Una línia no pas recta sinó amb trams rectes i bastants sotragades. La més important, la pèrdua de la innocència. Ara sé, cada cop que passo davant del meu antic Col•legi, que, just al davant (ara una placa ho recorda) vivia un amic del meu avi, un artista integral, un activista anarquista, Ramón Acín. El seu assassinat i el de la seva companya, sense que el meu avi volgués o pogués fer-hi res, serà una llosa que pesarà sempre sobre la seva consciència i que ens anirà passant als fills i als nets. Aquella sang esdevindrà malaties mentals, malformacions, infertilitat en tota la meva família. Aquest descobriment, aquella taca que ve del més enllà, de més enrere, d’abans fins i tot del meu naixement, és com el desvetllament de la crueltat i la covardia originals.
Em miro, em veig com una illa voltada, banyada, impregnada de dolor, de patiment. Mai més podré ser innocent. Mai més podré dir que no ho sé, que no m’afecta.

Abril 2015

Anuncios