El dolor del caos vital. La sala passa del silenci meditatiu a assaltar-me el soroll sense barreres als meus pavellons auditius passant de la pau de la meditació, als laments, plors, crits i un sense sentit de trifulgues personals airades, dels que em rodegen i que em minven les meves defenses i la capacitat de comprensió. L’atmosfera es contamina, la tristesa i l’amargor s’instal•la en els presents i els plors comencen a brollar des dels precs que havia començat a projectar, només fa uns minuts en el més absolut silenci.
Del somni a una realitat caòtica..
De la serenor al malestar…
Dels vels lluminosos a la visió fosca del caos
De la conspiració meditativa al sabor de la derrota…
De l’amor, de la possibilitat de l’esperança al dolor més primigeni…

Sonoritats violentes es despleguen com a brots de primavera. Es composen músiques que de sobte m’aterren. Què faig aquí? No era això el que volia. No era allò que em dur aquí!! No buscava sentir-me tan desolat. No era aquest el gran bullici del món del que volia sortir? No hi ha una mínima possibilitat de trobar el camí de plenitud? Com i quan de temps podem sostenir tantes línies traspassades tan lluny de la plenitud? Com podríem crear bellesa llavors des del nostre, aquest món? Hi ha vida possible en les línies de caos dibuixades entre el cel i la terra en la que em trobo?
En la sala – que vibra – hi ha en aquell instant un buit essencial enorme. La majoria ens sumim en la desesperació. Hi ha qui opta per la catarsi descontrolada de l’enuig. Hi ha els batecs violents del cos que intensifica el plor en un lament incessant. Allà decideixo aixecar-me del meu enfonsament en les beceroles del meu dolor perpetu. Una onada del meu ancestral ímpetu biogràfic em remou tots els minúsculs motius en els que refregir les pròpies cicatrius.
Allà m’aixeco. Em busco, i després d’una gran ombra boirosa veig un immens far. El meu amor. Un guerrer amorós que lluita. Un que observa i mira des d’un misteriós sostre atalaí des del que detectar una nova i rica visió. Una femenina vel•leïtat lluny del meu irracional i esquerrà hemisferi. Una visió des de l’esquena de la saviesa natura. Apareix la caòtica visió però s’abriga en una verda llum darrere d’una finestra de mar.
De sobte apareix l’abraçada més inquietant i significada de la meva vida. Infinitíssima i delicadíssima. L’amic Roger sumit en una alada compassió per la seva condició humana i per la pròpia desesperació de desesperar-se amb el sí-mateix, s’estava recuperant dels seus monstres terrorífics, i m’hi acosto i com en un magnètic gest d’acostament, ens fonem allà mateix en aquesta abraçada que es perllonga més enllà dels 3 minuts. Allà em retrobo – després ho comprovo – amb tots aquells moments en els que vaig tenir oportunitat d’abraçar-nos amb els meus altres jos que ja no hi són. Em trobo també amb aquells difunts. Amics, germans, amors, avis, tiets, i persones que em defineixen i sempre em construiran, però que no puc ja abraçar. Ja no podré retornar a aquesta imatge. Em retrobo amb tots ells, ànimes de masculinitat que s’entrellacen foragitant les ombres dels costats foscos dels miralls interns de la nostra ànima. Totes les antenes masculines del patriarcat que encara es resisteixen a apagar-se. Que per fi, accedeixen a fondre els cossos implicant les pells i les fibres encenent la sensibilitat de les seves emocions. Tots els meus anhels de la pròpia part fosca són els que em marquen la llum del meu propi far. Allà reconstrueixo aquells altres “jos” (difunts) aquell pare que mai vaig poder traspassar, aquells fills que hauria pogut tenir, els germans que hauríem volgut obtenir i aquells “jos” que hauríem pogut reaprendre. I aquells que s’han quedat en el camí, que haurien estat els aprenentatges que ara em falten i que em fan sentir incomplert.
Fali, Billy, Lluís, Toni, Joan, m’han marcat i ho segueixen fent. Ha estat una vida sencera sense vosaltres que mai podré viure-la de la mateixa manera. Els duc a l’ànima en tots els moments de la vida. I ja sé que duc el seu record com una marca per totes les meves cicatrius de per vida. Les meves cicatrius són la seva absència. Una absència que és la marca de la mancança d’aquella abraçada. I aquesta és una cicatriu que convé que es reobri de tant en tant. Vivència exponencial per qualsevol vida que es plagui de viure en l’aprenentatge. Aquest és el viu que s’obre de tocar les cicatrius de la vida. Les d’un que ens rasca totes aquelles cicatrius que ens incomoden en desagradables dolors, en dolors que dolen i que no sabem que ens ensenyen el valor del propi dolor que ens dol, i que ens sobten per allò que ens ensenya sobre aquest dol, perquè també ens dol que ens ensenyi gràcies al dolor infinit de la pèrdua d’algú especial estimat, i que amb això, ens creixi l’ànima perquè ens nodreix el valor dels dols compartits de la pròpia experiència.
I ara mateix un maleït avió que en un vol de 8 minuts en la seva caiguda arrastra milers de damnificats que no podran ja impactar de la mateixa manera en la seva existència. La vida és un caos frenètic irrefrenable d’injustícia. Com si d’una malèvola onada hagués d’impartir més caos del que ja tenim en la mateixa perpetuïtat. Perversió total. Maquiavèl•lic destí. Mireia representa la fatalitat més obscura. Pel que es veu també estem fets de fatalitat, per molt que desperti ràbia, ira i còlera. Podem apagar aquesta vida?
Vivim doncs d’aquesta vida que ens hem regalat. Es fa de vida i mort. Avui és mort. Demà serà vida. Continuem donem pas als distants. Avui no puc parlar més. Només tot s’ha convertit en lament i per això m’aixeco. Potser serà demà. Demà vindran aquelles abraçades que un dia no van poder ser. Sempre vindrà una altra abraçada i per això ens hem d’acomiadar per poder seguir abraçant. Per poder entrar bé en el caos que segur que apareixerà.

Anuncios