Hi han amors com el nostre
que no es perden en el temps,
doncs resten solidificats
per tendres sentiments
primerencs que
per sempre recordem.

Hi han amors com el nostre
memorables per únics moments,
íntims, que reconstruïm
a través particulars mirades
i profunds sospirs.

Hi han amors com el nostre
que mai seràn com el nostre,
doncs cada cor és un món
i cadascú viu i sent
com ho dicta el seu cor.

Hi han amors…,
hi han amors…
però el nostre,
el que hi ha entre tu i jo,
el que per tu sento,
i el que sents per mí.
de segur que no.

El que compartim
tots els dies,
des de que eix el sol
fins que neix
una altra llum
més llunyana
i inconscient.
El que vivim
minut a minut,
ja sigui estàn separats
pels quotidians ritmes
o bé restant junts i plegats,
fent-te “gru” al sofà.

Això només
pot ésser amor,
només amor però?
No, molt més,
infinitament més.

Nosaltres entenem
per amor
deixar volar a l’altre,
acompanyar-lo
a distància,
encara que sempre
sense perdre
la seva pista
per si l’altre
ens necessita.
Nosaltres estimem
donant-li l’oportunitat
a l’altre de poder
equivocar-se, errar,
perdre’s en el seu
particular procés
pels camins vitals
de la individual existència.

Nosaltres estimem
sense por de perdre,
perquè estimar
és abandonar-se,
és perdre’s i fussionar-se
a l’ànima entregada
incondicionalment
a una altra ànima
agermanada,
aquella de l’ésser estimat.

Nosaltres volem estimar
sense capar,
tenint total confiança.
en l’altri.

Només nosaltres
volem estimar així
fent-ho possible
sense pensar,
perquè estimar
és estar foll
d’una energia interior
que a tots des de dins
cap enfora ens mou.

Anuncios