Recordo que Foucault parlava de vaixells de bojos que recorrien, a finals de l’Edat Mitjana, els rius de l’Europa del Nord. Travessaven la boira i, quan arribaven a una ciutat riberenca, els habitants creien que venien de l’altre món.
De vegades, al bell mig de la nit, tinc la mateixa sensació. A la riba dels somnis veig apropar-se les figures dels bojos. En realitat, són altres cares de mi mateix. Apareixo volant, pujant muntanyes, travessant la neu, nedant rius o bé dins d’una casa laberíntica plena d’escales, on resulta difícil trobar l’habitació desitjada. Sempre, però, hi ha alguna cosa que falla, que escapa al meu control: una porta que obre cap a la cambra equivocada, un camí que es perd i no porta de volta a la ciutat, un vol interromput, una inesperada caiguda al buit. Estic voltat de fantasmes fluorescents, sense rostre, tot i que alguns d’ells tinguin nom. M’acompanyen, però a penes interactuen amb mi. És el meu particular «Narrenschiff», el meu vaixell de bojos o, més aviat, d’ànimes en pena.
Encenc la llum, desperto i la boira s’escampa, les ànimes desapareixen o s’esvaeixen. Tot aparentment torna a estar sota control. Capficat en el dia a dia, oblido aquest altre jo nocturn. Fins que arriba la nit de nou. Sovint intento retardar-la el més possible; intento ajornar el capbussar-me al món obscur. Però és debades: arriba el moment, la porta d’entrada al món soterrani; aquella imatge congelada dins la meva ment que em duu agafat de la mà, com el vaixell de Caront vers el meu Hades diari. I torno a la meva altra Pàtria, que un dia serà la meva definitiva.
Ara, però, estic amb la meva mare. És ella, però no és pas ella. És algú que ha adaptat la seva aparença. Més ben dit, són veus sense rostre que han adoptat el seu. Parlen per la seva boca, amb veu fina, altres cops bronca, altres vegades a penes un raig fi, gairebé un alè xiuixejat. També de dia tracto amb fantasmes. Són multitud i es van tornant guaitant a través dels seus ulls.
La meva illa de llum, banyada per les aigües tempestuoses de la follia, és cada cop més reduïda. Tinc la impressió que ells acabaran guanyant la partida. Potser la mort sigui això, el suprem triomf de la bogeria, el darrer descens al món fosc. Tindré l’oportunitat donada a Orfeu de poder sortir amb ella, la meva mare, de la mà? Serà capaç l’amor de vèncer?

Anuncios