Aquesta nit, al llit, escrivint mentalment, tot rutllava molt bé. Un cop trobat el temps i les ganes per escriure, no tant. La prova és que a la primera frase he fet servir tres comes.

Si us explico que no he tingut ganes de fer gaire cosa, no us dic res de nou. Porto sis setmanes, com a mínim, sense escriure res. De tant en tant hi penso, em sento una mica culpable i… segueixo sense fer res.

També tenia ganes de veure-us, al principi vaig estar a punt a punt de fer l’intent de quedar per fer una cerveseta… però el pas del temps també ha curat aquesta ànsia.

Mireu com estic d’indolent, que ni tan sols he passat de la pàgina noranta del llibre de Javier Cercas. I mira que tenia de ganes de llegir-lo! Però, un cop al meu poder el llibre, l’interès s’ha esvaït.

Miro els vostres mails, llegeixo el contingut. No sempre obro l’arxiu adjunt (Moltes vegades ho faig al tres o quatre dies) i alguna vegada començo a escriure alguna cosa per contestar. Però al cap d’un parell de línies ho esborro i prefereixo no enviar res. Penso que no val la pena, que no aporta res.

Llegeixo els temes amb certa desgana. Em preocupo per l’Home del Barret i sento enveja (molt sana) per la vitalitat del Víctor. Però tinc la sensació que aquestes emocions m’arriben molt poc.

Com explicar-ho? He buscat algun terme científic o psicològic que ho descrigui, però no he sabut trobar-lo. Sento que els meu sentiments no són gaire forts, que les coses m’arriben passant una pila de filtres (el més potent el de la lògica) i no m’arriben amb la intensitat emocional que (intel•lectualment penso) m’haurien d’arribar.

Però com sé que aquesta sensació és correcta? Com sé què hauria d’estar més “emocionat”? Com sé què les sensacions, els sentiments, les emocions m’arriben filtrades, temperades per alguna cosa?

On està la vara de mesurar que diu que la meva alegria, la meva tristesa, el meu odi, la meva ràbia, el meu amor és, per dir alguna cosa, un quatre, un tres, un sis sobre deu?

Al igual que els metges tenen problemes per determinar el grau de dolor d’un pacient. Com puc saber si sento amb la intensitat que s’ha de sentir? Hi ha una mesura estàndard?

Podem dir que ens quedem curts o exagerem amb la intensitat que sentim les coses? Amb el dolor ho fem. No tenim gaire problemes en dir-li a algú que “exagera” quan s’ha donat un copet. Com ho sabem? Com calibrem que aquell impacte contra un objecte, aquell clatellot, aquella caiguda o aquella ferida no mereix el grau de dolor que manifesta el subjecte ferit?

En canvi ho fem, jutgem sense problemes si el grau de dolor és no és adequat, sense tenir cap elements més que una avaluació superficial de les circumstàncies i una calibratge del mal que ens hagués fet a nosaltres.

Però, tornant als sentiments, ¿ com sé si la meva preocupació, solidaritat, empatia amb algú que té malalta una mare, és l’adequat o hauria de ser més intens? Com sé si l’alegria per qualsevol altra fet vital és, si fa no fa, la correcta?

Segurament són qüestions purament teòriques i què allò què importa és sentir alguna cosa, que el que senti, sigui el que sigui, sigui el cent per cent del que puc arribar a sentir.

Sí, això pot ser la teoria, però el que no em puc treure del cap és la sensació de “boira”, d’anestèsia emocional. Sensació subjectiva i, potser, autoflagel•lant, ja que no hi ha cap element que em permeti comparar si això és així.

Com es dirà tot el contrari a la Síndrome d’Stendhal? La sensació que sempre et quedes curt emocionalment? Al menys pel que fa a determinades emocions “positives”. I pel que fa a les “negatives”? També és així? També m’arriba temperat l’odi, la ràbia, la ira, el desig de venjança?

Diria que sí. Com a home crec que estic més acostumat i em resulta més fàcil treballar amb i per a aquestes emocions ¿però les visc amb la intensitat d’algú capaç d’estar-se tota la vida darrera d’una venjança, d’aniquilar totalment algú que odia, de destrossar algú en mig d’una baralla, de treure-li tot a algú que enveja?

La resposta, amb tota la sinceritat que puc arribar, és no. No, no puc dedicar tota a aquesta energia a aquestes passions, a aquest sentiments. Puc deixar-me emportar una estoneta, però no gaire més. No dono per més en aquest aspecte.

Si m’atreu d’alguna manera, és intel•lectualment: planejar la venjança movent personatges com en un drama de Shakespeare, pensar en què faria si… però tot com un simple “divertimento”, un entreteniment, no una passió, una emoció.

Ho deixo aquí. No sé si és per on volia anar. Cada cop escric menys. Cada cop planifico menys. No fa gaire encara podia redactar tot el text al meu cap i desprès dedicar-me, bàsicament, a transcriure’l, corregint quatre matisos. Ara no, ara tinc la idea més o menys clara al cap, però sóc incapaç de recuperar aquella frase genial que tenia al meu cap. Perquè us prometo que la frase era genial, i que tot aquest text sonava molt millor al meu cap.

Anuncios