20150128

Ja ni me’n recordo dels dies que fa que no escric res de res. Cada cop estic més mandrós. He estat vàries vegades a punt a punt de posar-me, però no, no ha estat possible. Alguna vegada per estar al llit a punt de dormir, d’altres per estar a qualsevol lloc on no podia posar-me a fer-ho.

S’han sumat diversos factors, d’una banda la meva filla porta malalta pràcticament quinze dies, d’altra banda no he trobat cap tema d’interès per escriure, d’altra banda les aturades de les meves pautes habitual són terribles.

No és cap secret que tinc una forta tendència obsessiva, per sort no compulsiva. Si sé que cada dia haig de fer tal cosa, la faig: una rutina, una pauta, una norma, en definitiva una regularitat, una zona de confort. Però, ai del dia que això es trenca, és pràcticament impossible que torni a l’hàbit. Em va passar el dia que vaig deixar d’anar a pilates per la pausa de Nadal, gairebé em va passar aquest estiu amb el grup d’autobiografia i m’està tornant a passar ara.

De fet, he dedicat més temps a buscar una excusa per no anar a”classe” el dia 30 de gener que a pensar en què escriuré. Sé que si falto aquest dia ja no torno més, així que en el moment d’escriure això no sé si veurà la llum.

Si que he dedicat temps a la feina, no als deures. M’explico vaig fent, mica en mica, el meu cronograma particular. Una immensa xarxa, gairebé infinita, que intenta abastar, la meva vida real, la meva vida fictícia, la meva vida explicada, la meva vida que m’explicava la meva mare… i tot això amb les possibles variants que se m’hagin ocorregut al llarg dels anys.

El problema, perdoneu, l’inconvenient ja que no m’haig de centrar en els problemes. L’inconvenient és que és una feina densa, que no es pot explicar fins que no tingui una mica de coherència. Estic fent els plànols de la instal•lació elèctrica, que són bàsics, però als que ningú no dóna cap mèrit davant la bellesa d’un monument il•luminat.

Ara mateix per mi és una feina important i com vaig escoltar una vegada a una conferència a la que vaig anar, “el més important a la nostra vida ha de ser allò més important”. Aquesta frase, que pot semblar una bajanada, no deixa de recordar-nos que per a nosaltres les coses importants haurien de ser aquelles coses que de veritat tenen importància.

Cada cop que m’assec davant la meva graella, revisc episodis de la meva vida, històries explicades i, mica en mica, intento anar un pas més enllà i analitzar el perquè d’aquesta necessitat d’inventar-me contínuament la meva vida. És una tendència contínua, constant, compulsiva, automàtica. Crec que no hi ha cap episodi de la meva vida que no hagi estat reescrit o directament inventat. Crec que no n’hi ha una sola persona a la que no hagi enredat amb les meves històries.

Davant vostre intento evitar-ho i, per aquest motiu, el silenci és el meu millor aliat. Soc un entabanador, un xarlatà de fira, un especialista en vendre versions de si mateix, així que el silenci és una manera de no fer servir la meva arma.

La meva parella es cabreja quan no parlo de determinats temes amb ella. Intento fer-li entendre que explicant-li coses no estic més a prop d’ella. La paraula és l’eina que faig servir per mentir, per mantenir les distàncies, per aparentar, per manipular… Abraçar-la en silenci, estar assegut al seu costat, acaronar-la és la meva manera d’estar a prop d’algú. Són coses que només faig amb ella, parlar parlo amb qualsevol.

L’altra dia a la feina vam fer una espècie de taller en què havíem de parlar de nosaltres. En concret de coses positives de nosaltres. Una de les coses que vaig dir de mi mateix és que “mai perdia el control”. Tal com ho deia anava pensant “apa, que dius…” però la noia a qui li deia va assentir mentre deia “ja se’t veu”. No em coneixia de res però li estava transmetent això.

Vaig recordar quan vaig fer la duríssima selecció per assolir el lloc de feina que tinc ara. Em van dir les dues inquisidores, vull dir examinadores, que havien valorat moltíssim la meva maduresa. Jo vaig pensar, crec que també ho vaig dir en veu alta (ja sabeu, soc un provocador) “hala, como os la he metido, que trola”.

Una altra companya es sorprenia com podia no mostrar-me afectat per cap tipus d’esbroncada, com podia mantenir la sang freda en qualsevol situació…

Després em poso a pensar, si un actua molt de temps com si fos tal cosa, no acaba convertint-se en allò que fa veure? Desprès de tant de temps fent veure en públic que soc impassible, no serà que en veritat ho soc? Per molt que els nervis em mengin per dins, si externament em comporto com si no passés res, no serà que mantinc el control? Si els meus consells ajuden a que el demés s’ho prenguin d’altra manera, no serà que he madurat?…

Fet i fet, podia seguir infinitament fent-me preguntes. Mentre escric això em van venint més episodis per la meva graella, que és en definitiva el que importa.

(…)
20150202
A diferència d’altres vegades em poso a escriure de seguida. Tres dies d’afonia que em fan reflexionar. Divendres a la trobada del grup d’autobiografia força conya a costa de la meva forçosa mudesa. El dissabte també a la trobada familiar. Conya familiar i comentaris en la línia de “quan vulguis repetim, és un plaer quedar amb tu i encantats d’estar amb tu”.

¿Sóc un xerraire i tothom està entusiasmat davant la possibilitat que calli una estoneta? ¿Sóc un pesat, un “abuelo batallitas” que s’eternitza amb les seves històries? No tinc aquesta imatge de mi mateix, però deixo aquí la reflexió per a quan vulgui reprendre-la.

Baixant a la feina, mort de fred, dilluns al matí, mig refredat i encara mig afònic, segueixo donant-li voltes: ¿Què la gent estigui encantada amb què no pugui xerrar, bromes apart, és símptoma que parlo molt o és símptoma que estic transmetent alguna cosa que no controlo?

Segueixo caminant i agafo aquest últim fil. El meu objectiu, a més a més de fer una llarga llista d’històries falses, és conèixer l’origen de la necessitat de reinventar-me contínuament. Així doncs, ¿no serà aquesta necessitat obsessiva de control que tinc, la que em fa recrear fets, inventar situacions, explicar comtes, escenificar teatre…?

La vida és imprevisible i pràcticament mai va per on volem. Reescriure el passat em dóna control total sobre els fets. Només va passar allò que jo explico que va passar. La realitat no existeix o, com em van ensenyar a la facultat de periodisme, no deixis que la realitat t’espatlli una bona història.

Les coses que no recordem, no van passar. Les coses van ser com les recordem, per tant el relat crea el món. Al principi va ser el verb, diuen les sectes jueves. Els adolescents no reben nom fins que es fan homes en alguns llocs d’Àfrica. També hi ha cultures que amaguen el verdader nom de les persones als desconeguts, perquè si algú coneix el teu nom pot fer-te mal. Hi ha qui diu que som vius mentre algú ens recorda.

Tot això no són més que variants que donen tot el poder a la paraula i al pensament com a constructors de mons. I segurament jo, des de les meves pors, segueixo aquestes filosofies. No teniu cap poder sobre mi, perquè no em coneixeu, només coneixeu el que jo us he volgut deixar veure i, a més a més, ÉS MENTIDA!!!!!

Així doncs, ¿darrera de tot només s’amaga un tema de control? Pot ser. A mida que avanci el projecte d’escriure totes les versions que he narrat de la meva història, veure’m. Veure’m, si sóc capaç d’anar més enllà d’una simple relació de fets i gratar sota la superfície…

S’acumulen els deures. Haig de endinsar-me en el tema de les relacions familiars, la pèrdua, el dol, com afrontar les situacions delicades que, per biologia, s’acosten…

Haig de parlar amb la meva mare. De moment per recaptar dades per al cronograma. Buits que hi ha abans de néixer, de la història dels meus pares i avis, i de quan jo era molt petit.

De la segona part, la de cicatritzar ferides, o la de furgar en elles, no sé si mai tindré temps. De fet ara mateix, estic desitjant deixar d’escriure, deixar-lo per demà. Reprendre la narració sobre la meva mare i la seva malaltia en un altra moment. (incís freudià: he hagut de corregir quan anava a escriure la paraula mare ja que he escrit “la meva pare”, símptoma d’un altre tema sense tancar).

Quan es parla de la història de la meva família, jo soc un espectador llunyà. Mai no sé si ja m’havien explicat les coses i se m’han oblidat. No sé si és a la meva mare a qui se l’oblida explicar-me-les i ella diu que sí que me les ha explicades. No sé si mai no poso l’orella quan són històries que no m’interessen o que collons passa… però la meva família comparteix unes històries de les que jo sóc aliè.

Quan la meva germana m’explica que fa uns anys, quan ella era adolescent va estar a l’hospital, a punt de morir, em pregunto: on era jo quan va passar això?. Poso cara de pòquer i la deixo que parli, que em doni més dades… però no, no em sona gens ni mica el que diu. Per les dates, crec que jo ja vivia al meu pis, però, encara així, no se’m va comentar? Ho dubto. Ho he oblidat? Si, això és segur. Per què? Buufffff….

La meva parella em parla de la meva filla. Aquí si que he estat sempre molt present. Què va tenir una bronquiolitis quan tenia dos mesos? Primera notícia. Però, com he pogut oblidar això? Estic segur que la meva implicació amb la meva filla és molt real, que no pertany al meu món mític. Així doncs, que passa? qui m’està esborrant els records?…

Poso aquest dos exemples, podria posar més, per situar el context. La meva mare té un aneurisma a l’aorta. Per les últimes noticies que en tinc, en qualsevol moment se li pot trencar l’artèria i moriria en pocs minuts. No la poden operar fins que estigui molt, molt xunga, ja que l’operació és tan perillosa com no fer res.

La primera vegada que vaig sentir parlar del problema ja venia de lluny. La meva germana, la segona en ordre dels quatre que som, va convocar reunió familiar. Ella tornava a prendre la iniciativa davant els problemes. Jo ja no podia amagar-me amb l’excusa de viure al cul del món i estar fora del circuit de noticies i problemes.

La meva germana va plantejar l’escenari: la meva mare havia de deixar de fer feinetes, cuidant uns nens. Està molt fotuda i el metge li havia prohibit fer esforços. No sé si vam arribar a acordar res. Crec que es va parlar de passar-li una mica de pasta. No sé que vaig decidir. No sé com va acabar la cosa. No sé res….

El tema és reactiva uns anys després. Sembla que la meva mare està pitjor. Crec que jo ja no em recordava de la fase anterior. Tot torna com si fos de nou. Però ara ella està més fotuda… Ara la que ha agafat la veu cantant és la meva germana més petita. Mentrestant els dos homes (el meu germà i jo) restem a l’expectativa.

Quan parlo amb la meva mare li treu tota importància al que té. No sé si és optimisme (penso que no), ganes de no preocupar-me (sí, una mica) o negació de la realitat (sí, una altra mica). Sento al meu pare de fons, a l’altra banda de la línia telefònica, renegant i escandalitzant-se del que diu la meva mare.

Aquí haig de creure? A la meva mare que minimitza? A les meves germanes que pateixen? A qui em convé creure?…

La meva resposta emocional ha estat escassa. No nul•la, però si escassa. M’entren ganes de veure més sovint a la meva mare, però mai no agafo el cotxe o el metro per anar a veure-la. Baixo a Barcelona per peixos, baixo per tallers autobiogràfics, baixo per conferències d’escriptors, però mai acabo de trobar el moment de baixar per veure la mare…

La meva mare també és una personal emocionalment freda, així que, què faig? Li dono la culpa a ella d’aquesta incapacitat de sentir? A la meva parella tampoc li agrada baixar a casa dels meus pares, potser és culpa d’ella? Com es veu no em falta a qui donar la culpa. Seguiré escrivint per endinsar-me en les “veritats”?

20150211

Reprenc l’escriptura, sorprès que ja hagi passat més d’una setmana des de la darrera vegada que vaig seure davant l’ordinador. Com sempre, he procrastinat una mica (ja sabeu la meva dèria per aquest verb) abans de posar-m’hi amb el text: he fet gestions bancàries, he mirat el correu, he fet ordenat factures pendents…

Començo a escriure i vacil•lo si tornar a llegir tot el que vaig escriure fa deu dies. És realment necessari o és una forma de postergar el posar-me a escriure un altra cop? On són les ganes que tenia un altra dia?

Somric malèvolament. Ara puc seguir la línia de l’escriptura hiperrealista i escriure: “Torno a llegir el que vaig escriure l’altre dia” i a continuació torno a copiar tot el text des del principi fins a aquest punt, que és el que es suposa que estic llegint en aquest mateix punt.

He acabat la lectura. Continuo escrivint. Ahir vaig estar al tanatori. S’ha mort un familiar molt proper d’una companya de feina. Estava feta pols. Feia temps que l’home estava fotut, ja l’havien donat per mort en vàries vegades. Ara portava vint-i-quatre hores en coma i ja sabien que era qüestió d’hores.

Parlo amb la companya. Ella anava a visitar aquest home cada dia. Passava temps de qualitat amb ell. El convidaven a dinar sovint. Abans d’ahir va estar amb ells. Van parlar que volia morir a casa, tal com ha estat. Ella, entre d’altres familiars, ha passat l’última nit amb ell i ha mort amb ella al costat.

Ha fet tot el que calia, ha estat on havia d’estar i ara pateix el que s’ha de patir. Si em miro al mirall, que veig? Quan arribi el moment, és molt probable, que jo estigui on s’ha d’estar, faci el que s’ha de fer però, què passa amb els sentiments? Què passa mentre la meva mare (o el meu pare) és viva?

La meva mare em truca pràcticament cada dia. Si no ho fa (crec que per provar-me) jo puc deixar passar quatre, cinc dies, una setmana fins que hi reacciono.

Quan parlem per telèfon, tampoc hi ha gaire a dir. Em pregunta com ha anat el dia, em retreu no haver-la trucat o no baixar mai a veure-la. Jo canvio de tema o li pregunto per la salut. Li retrec que hagi passat la tarda del diumenge a casa sense moure’s del sofà…

Retrets és una bona paraula per definir la relació amb la meva mare. Bàsicament és la seva manera de relacionar-se amb mi. Crec que és pràcticament l’única manera, des del moment que em vaig fer gran, que té de comunicar-se amb mi.

Si miro enrere recordo retrets amb les notes, quan no eren prou altes i ja ni us explico quan vaig començar a suspendre (indignes d’algú tant intel•ligent com jo), retrets quan vaig començar a fer feines de merda (indignes d’algú amb la meva preparació), quan vaig començar a sortir amb la meva parella, quan no baixo a veure-la, quan no truco…

Algunes de les queixes poden estar fonamentades, però tot el conjunt es fa una bola molt pesant, que m’ha fet anar allunyant-me mica a mica. Si a un que ja ha estat educat força fredament, sense sentir la necessitat d’expressar sentiments, enmig d’una guerra de poder a la família, li afegim com a única forma de relació això, quin és el resultat? Doncs, fàcil, encara més llunyania….

Ho torno a deixar aquí. El que he escrit fins ara, són retrets a la meva mare? Crec que no. Crec que són dades, notes que tenia soltes a les butxaques i que ara, mica en mica, vaig ajuntant en un relat mig coherent. És el que té la memòria, que com els paquets de post-it: quan tires del primer arrossegues el següent i el següent i el següent…

Anuncios