“Este género de caminar, de ir hacia algo, que guía y que está más allá, a través de un terreno en el que no hay camino en principio, se llama propiamente trascender. Trascender que en un primer sentido es atravesar, traspasar: obstáculos, fronteras. Más no se puede decir ni en este primer sentido siquiera de un móvil, de una piedra, de cualquier otro objeto apto para ser lanzado, que trasciende. Trascender no es propio más que de un sujeto” (…) “Si el trascender es propio de un sujeto, lo es en sentido estricto del hombre, el sujeto propiamente dicho que conocemos. Y entonces el guiar, el conducir al hombre en cualquier momento de su vida y en cualquier forma que se haga, habrá de ser, para que la acción se cumpla, guiarle en ésta su marcha que es trascender, irlo trascendiendo todo”. María Zambrano, Hacia un saber del alma.

Designis en la nostra vida. Transcendir, desplegar, avançar, travessar, traspassar a un altre espai o en altre moment. Recolzar, guiar, impulsar, o simplement acompanyar. Fer el cor fort sempre en noves disposicions que ni tan sòls sabem si serem capaços de realitzar. Cúmuls de navegacions incertes o de rumbs que inevitablement marquen cursos a voltes a la deriva. Però sempre avançar. Sigui el que sigui avançant en el curs natural d’un temps que no admet mirar enrere, ni tan sòls detenir el caminar. En el cicle vital en el que ens proposem dia a dia, transcendir al moment actual significa que sempre hem d’anar posant piques en el cim que et trobis escalant. Sense defallir. Tots, qui més qui menys, ens augurem profundes transformacions en àvides formes entre els nous equilibris familiars i sentimentals que configuraran nous paisatges en la nostra vida, potser en breu. Per això sempre cal transcendir. Transcendir mentre naveguem. I en això, amics meus, ens hem encomanat múltiples tasques. L’escolta pacient i omniscient del que observa el món mentre concebem nous capítols de la nostra vida i reflexionem en cadascun dels “visionatges” que ens permetem entre les maletes dels trajectes en els que ens veiem immersos. Una vida de profundes revisions mentre acumulem nits d’hotel i bugades de resquitllada a darrera hora del diumenge. Sempre a la llum de les darreres abraçades, sense “esquilmar” el darrer adéu. Mentrestant seguim aprenent que en l’acompanyament a l’altre no només recolzem. Directament aprenem el valor incommensurable de ser nosaltres mateixos els qui seguim transcendint de nosaltres cap a nosaltres mateixos, gràcies a l’oportunitat de dialogar amb el dolor. Vingui aquest escrit a donar forces al nostre amic Juanjo i a tots els que us veieu ja implicats entre aquest dolor com a l’inevitable acompanyant invisible que sempre arremet quan menys t’ho esperes. Vinguin a trobar-nos sempre en els nostres viatges narratius, les nostres amigues les paraules que sempre ens rescataran mentre la vida s’encarrega de situar-les en la graella de la sortida. La pròxima sortida com a encarregada d’operar nous canvis, noves etapes plenes de camins.
I per això rescato la sessió del darrer divendres 27, que va ser en petit comitè (esperem que no es repeteixi la poca assistència) on vaig gaudir molt dels escrits de Víctor i de Javier (Manuel)!
Exercicis d’evocació valerosos partint de les energies tramades en els circuits i polaritats de tot allò que es representen entre els diferents desplegaments ja siguin models polítics o socials i de tot allò que misteriosament no saps que sabies, o almenys, aquell amic invisible de la infància – Manuel – ajuda a sentir qui hi havia al darrera d’alliberar-se en els eterns jocs de la infància. Invocant a les estrelles, el nen ens parla que després d’haver saltat en tota la seva intensitat, ara sap que podrà recordar, encara que de forma rarament confosa, ja que són els desitjos i les ombres visibles les que condicionen les narcotitzades visions (potser ja d’adult?). som potser animals estranys? Quins són els personatges que ens condueixen per l’estret marge de les nostres fantasies? Quines són reals o imaginàries? El que realment necessari és conduir-se a través de les trames en les que ens observem i ens veiem en el procés d’escriure. Aquesta és una certesa. On no hi ha certeses és en la història, al marge de les nostres subjectivitats mentre naveguem en la nostra infància. Potser entre les naus de bojos de Foucault (sempre pou de saviesa indispensable) que ens recrea Juanjo, i l’escrit meravellós de Javi que ens fa pensar que els viatges de retorn per les possibles realitats viscudes (mirat des del vidre colorat d’una copa fosa) com si d’una ficció literària es tractés, serien sempre motiu de desplegament de les nostres subjectivitats, com si en passejades pel bosc ens permetés jugar entre les nostres pròpies ombres per observar-nos els núvols interns regalant-nos noves existències.
També un “en-amoradís” Víctor que segueix traginant entre els seus somnis de bellesa universitària. Irrefrenables impulsos entre Lady L. I l’eternitat de l’amor que el fan pensar que l’enamorat en aquesta ocasió és l’amor de l’amor. Una bellesa en profunda connexió, en la intensitat de l’amor adolescent i que el perviu entre l’amor que també genera la tensió i el patiment com de pols que es narren entre sí ja que són tremendament pròxims. Una evolució que enverina la possible solució. De banda a banda dels seus profunds i terrabastalls emocionals sempre ens perseguim entre cofois els escalfaments sentimentals darrera dels nostres sentits infundats d’esperit somniador. Són les nits acostades que somien dormir abraonat, acaronant-se, que no saben ja estar sols i que per res del món volen saber res que els allunyi de la separació, de l’allunyament congènit d’una ànima viva al costat. Un amor amor. Gràcies per ensenyar-nos a viure’l, com vas conviure’l, Víctor.
Després vaig llegir-vos un escrit automàtic sobre un drama que m’ha perseguit en els darrers dies (als qui no vareu estar ja us ho explicaré) i que en va sobresortir a posteriori una de les abraçades més intenses entre dos homes que he pogut sentir, i que ha prosseguit commovent-me al llarg dels darrers dies. Seguireu tenint-ne notícies perquè val la pena. Ho publicaré quan estigui ben aposentat entre la meva consciència.
Fins el dia 10!!!

Anuncios