Comencem entre encuriosides imatges d’aquest que ara us escriu. Tenia pendent de parlar-vos del JA nou membre del grup i crec que avui llegirà el seu primer escrit. Per mi és una persona que em va oferir una gran impressió al conèixer-lo en el grup de Sabadell uns mesos enrere. Per mi és un plaer el seu interès en venir al grup i també per totes les aportacions i innovacions que sens dubte imaginava que desplegaria, després del primer contacte que havíem tingut. En cap moment les expectatives em van decebre. Un nou aire estava escampant en el grup que podia ser molt profitós per tots i tenia molt d’interès en conèixer de primera mà com ho havia viscut després de dues entrades en els tallers. Ens fa esforços per fer-se entendre. Ens parla d’impacte sobre les pròpies paraules escoltades, esculpides. Però li pesen els ressons. Veu emmascaraments. Pulsions retratades però en fase de reparació, potser el remeten cap a implicacions d’allunyament emocional que ell espera evitar. Però de fet tots parlem d’emocions. Javi connecta l’escriptura entre les emocions i la subjectivitat. Com a experiència registrada en unes veus que llegeixen aquesta honestedat entre el goig i el patiment. Roger parla des del reconeixement de les valenties en el fet d’escriure. Unes propietats que es destaquen des del moment en que un es llegeix en l’escriptura.
Potser tots busquem registrar aquesta emoció però tots registrem diferents tons i diferents des- vels i anhels, i clar, no tots els despullaments són des de la mateixa figura ni forma. JA es comença a desplegar en el tercer dia d’entrar. Ell ho fa des d’una definició ben significativa que segur l’haurà fet pensar: “Em defineixo com a músic sense veu”. No es creu en el món de les paraules potser perquè el deixen buit o incomplert. En un autoengany que el decep il•limitadament. El pensar que l’allunya del que vol ser i estar. En l’exterior. En la consciència. Abrumadora. Però recerca en el desig. Un recercar s’obre i es desplega en aquest recercar. Però ens parla també en l’etern conflicte de la realitat i la il•lusió. En les diferències del pensament i l’emoció. Les complexitats entre la dualitat interna. Però per sort, hi ha allà un inconformista. Allà s’ha quedat: buscant la presència. Envejables imatges per començar la visió des de la distància. Observant límits i anhels. Bravo JA!!
Evidents apunts cap a la feminitat per poder seguir regenerant. Apareixen imatges des de nous pares que aprenen a passar l’estona amb nenes i nens, admiració a les dones i a les mares que estan en lluita, recollim noves necessitats connectant amb noves espiritualitats, concretant finalment nous camins cap a l’energia renovable que esperem poder encetar per projectes amb ànsies de ser sanadores pels nostres nous masculins camins.
Per això despleguem noves paraules. O millor un nou diccionari. Hi ha unes quantes re- definicions de l’amor, de l’amistat, de la casa i sobre Déu i de la filosofia que trobareu en Víctor. I penso: que gran la paraula amor!!!! O sigui que em repto a fer una definició d’amor fratern, patern i matern. Els amors primigenis. L’estat primordial de l’amor. El més bàsic i desempallegat d’altres immundícies corpòries que ens sacsegen ara en la primavera astronòmica. Mentre escolto a Víctor també ressegueixo la continuació del diccionari que faré durant aquestes pròximes setmanes si el temps numèric i quàntic em respecta. Les paraules són i seran (de moment): Latitud, mar, natura, por, riu, sol, terra, virtut i AMOR…. Potser inclogui també les pulsions ara que en març també tenen molta rellevància!! Gràcies Víctor per inspirar-m’ho.
El Javi ens transporta per la memòria. El record i l’oblit. Els que recorden són un tipus de persones i els altres som els que no saben que ho saben. El que és cert és que sense l’oblit no podem ser. Per tant la pedra angular de tota construcció narrativa i biogràfica seria el que et permet recordar des d’un oblit permanent. Però què, com i on recordem i oblidem? Qui recorda i què? Per a què i per a qui? És una autocomplaença? Sempre dibuixem la nostra memòria amb la mateixa premissa? Canvia al llarg del temps? Com teixim la nostra línia vital? En funció de què i en funció de quines accions o factors? Com veieu aquí podríem naufragar en moltes d’aquestes qüestions i potser mai hi reparem.
La qüestió és construir sense neurosi, sense resseguir el pensament patològic que no ens permet els records sense enveja. Ens cal per una identitat sana i per refer els simbolismes que seran rellevants per treure’n totes les respostes o per perdre’s en els conseqüents dubtes. Però per això ens refem des d’un autoreconeixement que ens reconstrueix, si sabem fer-nos les preguntes adequades. Aquí l’escriptura és una eina ben referent si escollim bé els moments i ens auscultem bé en els dilemes ben significatius. El Javi ens parla dels malestars. De les ferides de l’oblit, dels dols, de les separacions, de les torbacions de les mirades de l’altre. De la supèrbia falsa, de les vergonyes en les contradiccions en les relacions. En definitiva de l’evitació en els patiments. Uns camins que en la reconstrucció conscient de l’escriptura pot ressenyar molts camins des de l’errància mentre ens preparem per a les noves incerteses en les que ens instal•lem.
Intensa sessió en la que ens parlem de totes les que estem preparant. Noves visions per refer-nos dels dols i de les pèrdues que es succeeixen entre els nostres passadissos vitals.

A continuació us penjo els escrits de Víctor i Javi als que faig referència…

Anuncios