Pots fingir renunciar. Pots fingir haver escollit una vida normal. Pots fingir, fingint-te el que vulguis. Mai, però, podràs mentir-te a tu mateix.

Entre setmana, un matí laborable qualsevol, un company et comenta la informació radiofònica, el moviment dels cossos policials per la ciutat, els registres, les detencions, la destrossa dels espais antagònics. Un calfred t’electrifica, la sensació del mal presagi. Consultes la informació de la xarxa, les fonts habituals, tems per les primeres dades, per qui ha caigut, per on es mouen els fils, la intencionalitat mal dissimulada de l’Ordre. Cínicament l’han anomenat operació pandora.

Des de fa una dècada ho intentes. Ningú vol recordar els mals moments viscuts. Desconfia de qui narri amb gràcia i estil un trauma personal: la precisió del detall, el comentari a sota veu senyalant els moments crucials, el somriure nerviós… pura vanitat, ningú vol recordar. Massa rics en saviesa, el cronos té la missió líquida de dosificar-te-la, en petites dosis per assimilar-la amb lleugeresa al context vital.

Ho recordes tot. La mirada de pànic de ta mare, el no saber on mirar del teu pare, el plor sufocant de ta germana quan t’emmanillaven. Els rostres durs i les mirades fredes dels funcionaris, la pistola automàtica, que espiares uns segons, durant el registre al cinturó del que et regirava les capses. L’aire marcial i feixista de tota l’escena. La remor al cervell de les últimes fuetades del somnífer blau de cada nit que t’ajudà a sentir-ho amb lleugeresa.

El viatge en cotxe governamental. Gairebé tocar amb el nas la punta de la bamba per la flexió forçosa que el funcionari t’obligava a realitzar. Les preguntes, i la veu que les modulava: teatral, solvent, interpretant un rol: jugant. La negació per resposta, la queixa del mal tracte, les ganes d’orinar a mig camí. La foscor permanent que t’imposaren per no veure el seu rostre. Després els cinc dies incomunicat. El fred, la música estúpida d’un mòbil sonant durant tot el torn nocturn d’un guàrdia, crits, drogues a l’aigua que et subministraven. Por.

El jutge mediàtic. La seva mirada altiva, la poltrona senyorial d’agradable teixit vermell. L’ordre de presó. D’una presó a una altra. Ara de nou revius tot això.

La roca negra es torna a creuar en el teu camí, trencant amb la seva carena afilada el teu cel.

De tot allò ja en fa més de deu anys. Tot ha canviat. La situació et va canviar, el moment actual és diferent, menys complex però més dur. Certament sempre t’has vist com una persona introspectiva. Discreta, solitària, lacònica. Que en queda de tot allò? De les ombres en el viure? De les imatges dels somnis? De les pors que t’acompanyen?

Apologia del tedi. Reposar, reflexionar en silenci amb un mateix, no alterar-se, ser les regnes del temps, fugir de la multitud, parlar poc. Però podem fugir de nosaltres mateixos?

Un ideal romàntic vàlid. Sinó l’únic ideal vàlid de la idea romàntica!

No hi ha res més patètic que l’amor romàntic: justificació de suïcidis, d’assassinats, de dolor psicològic. Idealització platònica d’un ésser humà: pot existir idea més absurda! Tots naixem, tots respirem, tots morirem. Intercanvi de saber, d’experiències, de vivències entre iguals. La jerarquia menysprea la intel•ligència. Jo sóc jo, tu ets tu. Malgrat tot, concebre la vida, la relació amb l’altre, el tarannà des dels ideals és essencialment exercir l’esperit romàntic!

El cos em parla. Sento els pulmons plens de fum tòxic el dia que he fumat massa. Sento l’acidesa estomacal al matí i la pesantor al cap de les copes de més de la nit anterior, sento les molèsties lumbars, segons el clima, gairebé diàries. Sento el pes nerviós a les espatlles quan alguna situació o fet m’intranquil•litza. Sento una llosa sobre les celles quan l’ insomni es perpetua. El profitós insomni que sempre m’ha acompanyat!

Respecte al meu sexe sovint m’avorreix. Desitjo altres cossos, nous sabors, noves pells, però no em condiciona. El tedi respecte al sexe dóna els seus fruits: ens ajuda ha crear.

Uns quants personatges interessants no van rebre ni donar mai sexe a les seves vides: Immanuel Kant, Antoni Gaudí, Lewis Carrol. Continuaré cercant noms per a aquesta llista simbòlica i estranya.

D’adolescent suposo que com tots els homes vaig pensar que potser moriria verge. Tal era la necessitat. El desig animal, convuls, primari. Caldria estudiar aquesta concepció de la sexualitat. Com definim una relació sexual? Tot es redueix a penetrar un altre cos?

Carrol potser va experimentar una vida més sexual i plena d’erotisme que tots nosaltres junts: dibuixant noies en la primera pubertat, fotografiant-les, incorporant-les als seus relats. Imaginant, pervertint en somnis, transgredint la innocència des del silenci i la no-acció.

El cos és l’embolcall de la consciència. Tot es redueix al cervell i les seves guspires.

Però el passat sempre torna. Et va deixar mal cos entrar en el joc masculí de qui la té més gran amb el teu vell amic el darrer sopar de cap d’any.

Quinze anys d’amistat. Vas fer l’amor davant d’ell amb la seva ex-novia. Una bona nit. Tal és el grau de confiança; m’ho van proposar i hi vaig participar complagut. Va ser un regal.

El nostre intercanvi d’opinions polítiques, com si es tractés d’un duel, dibuixava un context molt més complex. L’origen de cadascú: jo de classe mitjana, ell de barri marginal. La situació familiar: jo amb un fill i amb un sòlid suport familiar darrere, ell pare de dues criatures amb el pare i la mare difunts tot just a la trentena. Jo amb mínimes pretensions socials, i sense cap tipus de ganes de destacar en res (el rol típic del benestant), ell amb la força i la convicció de qui ha conviscut a la vora amb la misèria des de ben petit. Vam intercanviar opinions davant desconeguts. Jocs de rol masculins, però no hi vaig caure. Passades unes hores tornàvem a parlar-nos amb calidesa.

La resolució dels conflictes. Com ho fem des d’una masculinitat nova? La violència és la negació de la intel•ligència, però no la podem obviar, forma part de nosaltres, de la nostra naturalesa. Evitar l’enfrontament directe, ser sinuós, apel•lar i fomentar el cuidar l’altre fugint del dogma, i del que creiem que som, escoltant la necessitat interpretant-la des del cos. La dificultat manifesta d’expressar emocions negatives: ira, ràbia, rebuig. Algú sap emprenyar-se amb algú altre que no sigui un mateix?

Els traumes ens mostren la nostra vulnerabilitat. Escriure és això: mostrar-nos en mirall blanc la nostra vulnerabilitat. Però sempre cal escriure. Encara que el que en resulti no ens agradi. És el millor exercici cap a nosaltres mateixos. Per llegir-nos a nosaltres mateixos.

L’amor romàntic. T’he patit en unes quantes ocasions. Si vius en un món idealitzat, l’amor també sucumbeix a aquesta idealització. Sense parlar-hi mai, ja la desitjaves. Observaves el seu somriure, t’imaginaves nu al seu costat, ella també nua en una gran habitació blanca i pulcra. Carícies, xiuxiuejos, amor.

T’enfrontaves racionalment al jutge, el vas mirar als ulls, ell et va defugir; malgrat tot eres incapaç d’intercanviar tres paraules amb una dona que desitjaves, que t’impedia dormir, que t’inundava els pensaments. Em costa entendre aquests mecanismes relacionals. Tot resulta idealització. Anàlisi, paraules dites i paraules no dites desades amb cura. Orgullosa imatge d’un mateix. Cal conservar-la com el cristall més valuós. Sense màcula. Desitjar-se massa a un mateix impedeix la relació amorosa.

El nostre passat no mor mai. Viu del record. Però aquest record no ens ha d’impedir viure, avançar, dosificar les ensenyances. Curar i guarir.

El camí del nostre destí el tracem nosaltres. Les grans roques negres que abandonares fa anys de sobte tornen ha trencar el teu cel. Projecten ombra. La defuges, doncs la foscor es nodreix de la llum. Prosseguiràs el camí.

El tedi, la llum, la calidesa dels cossos. Viure és sentir a través del cos. És aquest el vertader pensament integrador?

Anuncios