«Tú eres el que escribe y el que es escrito.»

«Y Reb Ildé: “¿Qué diferencia hay entre elegir y ser elegido cuando no podemos hacer otra cosa que someternos a la elección?”». Desplazamiento silencioso hacia la esencia, que hace de este libro una larga metonimia, situación ejemplar del poeta, del hombre de las palabras y la escritura. Éste se encuentra, en la experiencia misma de su libertad, abandonado al lenguaje y liberado por una palabra, de la que es, sin embargo, señor.
Edmond Jabès

I és qui escriu el que és escrit pel simple fet d’objectivar-se a sí mateix. Observar-se des de fóra de sí. Ocupar un espai fóra de sí mateix. Per clarificar-se. Per tant desplaçant-se i defugint el seu propi espai. Per acumulació en el propi espai, és un mateix qui es defuig a sí mateix. És doncs la paraula poètica la que s’apropia del territori del que s’escriu. Una traducció en la que el que apareix en l’escriptura, és una paraula que esdevé i transcendeix a la pròpia realitat de la construcció que augura la realitat del creador. Ja no ets tu tan sols qui escriu, sinó que ets objecte de l’escriptura. I com a objecte, ha de ser formulat des d’allò narrat per part del creador. Com des de fora. És escrit com una morada estranya pel qui escriu. Esdevenir real del que es desplaça de sí mateix. Del que es sap traduir en aquell altre que es podrà abandonar del seu propi llenguatge, de les pròpies experiències – o que sap separar-se’n d’elles – i que provoca les vivències encarnant les pròpies en el món de la paraula. Focalitzar el seu camí en els diferents processos. Aquest focus que hem de disposar des del narrador, ha de ser l’eina més poderosa per operar en les transformacions que intentem generar. Un procés d’observació en el que focalitzarem mentre anem endinsant-nos en el fèrtil bosc metonímic, des del que aprofundirem les dobles etimològiques jugades en les que la narrativa autobiogràfica ens permetrà sucoses i variables possibilitats. La metonímia essencial en la que la paraula ens desplaça en el territori desitjable per poder oferir el focus ideal. Generada en operatives idees en les que la narració ens orienta en el bosc de paraules, mentre que el narrador ha d’anar navegant sense un camí marcat, sense brúixola, sinó que és el propi caminar amb la paraula el que il•luminarà el rumb. En els propis esdeveniments d’aquest bosc narratiu es conformaran idealment aquells que et mantindran en la recerca, i – immutablement – apareixeran els recursos que implicaran emergir la teva pròpia veu sense possibilitat de defugir-la. Al evitar la paraula més conscient, apareixeria la veu més essencial que (re)fundarà un altre fenomen creatiu diferent a aquell assolit per l’hàbit: el metonímic. Abandonar-se a una paraula i alliberat per ella, de la qual n’és i serà l’amo i senyor, ens podem apoderar del nostre llenguatge. No m’imagino descripció tan eloqüent d’un fenomen tan significatiu, en aquest moment definitori de l’exquisit instant de situar-se en el benefactor trinomi fonamental del que s’escriu hermenèuticament: és a dir, en primer lloc abandonar-se en l’interior del propi llenguatge i de les pròpies paraules, a continuació alliberar-se d’elles i, finalment, apropiar-se no com a apartat terminal del procés, sinó per apropiació (per-se), del que suposa tal acció, com l’hem concebut per obra i gràcia del projecte autobiogràfic, i la seva essència biogràfica suficientment definitòria.

Seguirem afavorint aquestes reflexions en els nostres tallers sempre que vulgueu, però us deixo un fragment d’Hugo Mújica deliciós i confirmatori, de tots els exercicis narratius que hem vingut fent darrerament, i en el qual aprofito per agrair a Javier pel compromís i per l’energia que ens ha proferit en aquests dies… i serveixi per l’exercici que tant ens va situar a tots, en molts i diversos plànols personals que, a ben segur, haurem pogut aprofitar…

(…)

La vida.
Todo.
(Tajo y centro: punto de ausencia: inocencia.
Punto de ausencia: de mí.
En mí.)

(Mi intimidad, no sólo en mí, en el todo de la realidad, en el
siempre de todo antes y después.
Lo que se abre no estaba.
Es para que entre yo. Es desde donde salir a mí.

Infinito que me habita: tajadura que me abre.
Infinito en su compasión.
En mi finitud, mi estrechez. Mi apertura carnal.

(Un tajo enhebra la vida,
La vida que es hebra de un tajo.)

Es la experiencia – la intuición y el sentimiento – de que la
diferencia que nos desgarra es el abismo que nos contiene.
Que la ausencia que nos habita es la presencia que nos reclama.

Es la diferencia humana en lo humano.

Es mi revelación, de mí: huella ( y narración ) de un
Inacabamiento. Sin final.
Y más.

Flecha en la niebla: identidad, palabra y hendidura (Hugo Mújica). Ed. Trotta

Anuncios