Aquesta és una frase que remet a moltes estàncies agradables en les que em remeto en els meus periples.
La més interessant, és sobre escriptures. I parteix dels devenirs que travessem habitualment en les nostres escriptures. Hi ha una cursa en la vida que ens accelera i obliga a estar pendents del més simple: no llastimar-nos en els ritmes frenètics. Això ens impedeix visualitzar totes les vides que hi ha dins de cada fragment inserit en ella mateixa. No ens permet percebre-les i molt menys viure-les, i hi ha perpètuament un viure atònits en tot el que ens permetria desplegar-les. Quan un gegant com Kafka diu que el millor moment d’escriptura es produeix quan pensa en morir content, obre quelcom que ens pot convertir en obra eterna de nosaltres mateixos. Morir content es revivifica en un moment creatiu insuperable, ja que en un autor que formula la seva escriptura com un compromís infranquejable amb ell mateix, que voreja la seva pròpia vida i que crea vivint aquest mateix objecte de la pròpia narració, significa que viu del morir com a preparació per aquell moment essencial pel qual cal (re)significar-se i (re)formular-se. Potser allò que representa el més infinit? Potser aquest és l’objecte definitiu de l’escriptura? És aquest l’objectiu definitori d’una vida?

Després de presentar-me davant d’aquest moment i escriure davant d’ell, ara ho veig com un moment insuperable per poder crear, per poder experimentar, amb allò que ens pot orientar i preparar per viure aquells moments que haurem de ser quan arribem en aquell fil d’abisme que significa aquesta porta cap a un altre estància. I, a més a més, què significa quan es tracta d’acompanyar quan acompanyem.

Tot això em representa, apart de moltes altres coses, el moment resilient en el que el ser apareix i es desplega en la seva máxima disposició. Aquella del que es mostra per poder arribar en el moment extrem i definitiu, en el que cal exposar quelcom que t’ha de permetre veure aquesta llum d’un far. Aquella que t’orientarà i t’enfortirà en aquells passatges. En el moment en el que els que t’acompanyen seran testimonis del que viuen podrà ser – per un – el màxim exponent d’una vivència, que hauria d’afirmar-se com a experiència mística o, si més no, com a experiència mítica, com a trànsit cap a un nou ser.

Crec que l’altre va ser un dia de llums estranyes les que se’ns van reflectir en el nostre grup. Un grup molt intens que a mi m’ha fet créixer moltíssim. Van venir repletes de dures visions però importants, bàsiques i necessàries. I crec que ens cal que travessem també els voravius d’aquesta via que sempre reneix (o pot créixer) entre nosaltres, ficats com estem entre les rutes creuades de la vida, com a mestres també dels canvis constants que apareixen sense que les hàgim planificat. Gràcies a tot@s per poder oferir aquestes visions i per permetre’m que segueixi oferint llums mentre passejo per les foscors.

Espero que això ens obri noves finestres pels nostres aprenentatges que conflueixin pels nostres territoris.

10-2-15

Anuncios