Construeixo la plataforma d’entrada corpòria per observar-me i detectar-me, i em ressonen sempre les paraules de la senzillesa en la mirada de Paul Valéry: «c’est qu’il y a de profond c’est la peau, allò de més profund és la pell» que em suggereix la gens fortuïta sensació de que en la pell es poden detectar les savieses més diverses i complexes que defugen de tota superficialitat. Just arribo a la conclusió de la senzillesa d’aquesta cita, que convoca cap a la necessitat de la mirada en la vivència del nostre cos– la qual cosa no vol dir que impliqui la simplicitat del tacte i la profunditat a la que al•ludim–. M’escric ara mirant-me als ulls. Escric ara mateix mirant aquest cos. Un cos bonic – sempre un cos té les seves belleses – i complicat – amb punts dèbils i parts no satisfactòries – . Un cos que canvia i que aprèn. Que s’ajusta i que creix. Que també darrerament es desajusta i que remet. L’homenatjo, el cuido, em porta al dolor, al patiment, però també em fa gaudir, em duu al plaer més absolut. Em transmet. També em transporta per la vida i rendeix sempre al màxim. No el puc culpar, ni em puc queixar. Em duu en totes les batalles. Fins al límit, en absolutament totes les batalles. I em descobreixo ara, en la part concreta del meu cos que més m’ha conduit a les emocions més apassionants, extremes, sofertes, més contradictòries o les que més encallat m’ha deixat, als bloquejos més infinits, o que més m’ha protegit, o precisament per això més m’ha perseguit en múltiples desproteccions diverses. I ara m’explico. Em refereixo al meu cor. Una orgànica presència amb moviment diastòlic (en pulsacions temporals) que alterna després en sístoles, en rítmic ball que ausculta el meu tarannà. Un que sempre està allà, que sempre em parla: musical, passional, reactiu, en contraccions i restriccions, per tal que el cos reposi quan ho necessita, i revolucionari quan l’excitació et condueix a accelerar els polsos sanguinis.

I l’observo quan el pas de la vida em dirigeix cap a les meves conduccions entre neguits, entre estressos, angoixes, dificultats. Aquestes entre d’altres. Allà s’hi acumulen tots aquells mals que s’hi sumen. Els ritmes de la vida van en contra dels interns anhels que el recorren. Em veig agredit en totes les seves artèries pròximes pels dies d’aquest món frenètic de vivències deshumanitzades, competitives, concretades en foguerades constants de moments de cruesa o de insensibilitats frígides que em reporten vulnerables situacions pel meu sistema orgànic cardiorespiratori. Insensibles pulsions que ens duen a estar lluny d’harmonitzar, de compartir, d’agermanar-nos. Lluny sempre de l’amor, de poder estar-nos en els contactes propers de la pell que sens dubte apareixeria en el cor, una capacitat constant de generar dolor. Així és el nostre centre. Tenim allí, en l’eix de la diana – en el cor –, un centre de la nostra experiència. Tradicionalment estan enclavades allà les experiències amoroses. Les generadores del motor més excitant de les vivències personals, en els canals més aparatosos d’energies més poderoses, i en els moments on les sensacions són més físiques, i ofereixen la percepció més elèctrica i més automàtica, però també la més confosa, per tot allò que suposa i – sobretot – de com les filtrem entre les diferents experiències emocionals. És allà, en el cor, on situem precisament el centre emocional. I com és l’emoció del cor? Realment és on està el centre d’operacions emocionals? És en l’aparell rítmic on es generen aquestes reaccions? Realment és ell el regulador de tots aquests sentits? Jo sento que els meus sentiments han trobat en ell – l’ull de l’huracà – un cercle on han ofegat els veritables i emotius signes i que han (re)flotat un enorme calaix on he emmagatzemat molts dels meus signes de la meva biografia emocional. Profunds magatzems en els quals cal rascar per veure on hauré reincidit entre els meus autoenganys ofegats en silencis i en els meus errors en voler mirar cap a una altra banda, per por a la por, per no amoïnar-me més, paradoxalment. Per protegir-me. O per fustigar-me, potser inconscientment. En definitiva, per analfabetisme emocional o volent activar sempre els processos racionals, lluny de la pell i la fibra del meu cos.

I segueixo sentint-me analfabet dels profunds, ja que ens seguim creant oasis de silencis replets d’autoenganys i sorolls perpetus, enlloc de redirigir-nos en unes altres funcions lluny de determinismes i cercar reflexions allunyades a aquestes, on ens cal dirigir unes mirades en les que explicar-me, detectar-me, deparar-me en experiències sensitives, emocionals, no tan superficials. I escoltar-lo, obrir-lo en canal, deixar-lo que s’expressi i rescatar-lo abans de tant d’autocontrol, de tanta regulació. No cal tanta programació, ens cal molt més comptar amb la seva saviesa des de la que ens duu a les profunditats. Doncs és en la profunditat de la pell del cor (aquella orgànica presència central o axial) aquelles harmòniques pulsions autèntiques que millor ens detectarien les percepcions més amables, allà on s’evitarien les relliscades

Anuncios