“Escribir comienza con la mirada de Orfeo, y esa mirada es el movimiento del deseo que quiebra el destino y la preocupación del canto; y en esa decisión de inspirada y despreocupada alcanza el origen, consagra el canto. Pero para descender hacia ese instante Orfeo necesitó el poder del arte. Esto quiere decir: no se escribe si no se alcanza ese instante hacia el cual, sin embargo, sólo se puede dirigir en el espacio abierto por el movimiento de escribir. Para escribir ya es necesario escribir. En esta contradicción se sitúan la esencia de la escritura, la dificultad de la experiencia y el salto de la inspiración.”

Maurice Blanchot. P.166

Un dia del mes de juny us vaig tancar un article que emmarcava la mirada òrfica que ens havia d’inspirar el nostre camí pel futur narratiu que estàvem just emprenent. No ho havíem comentat suficientment i per això em vaig dir que us escriuria una visió sobre Orfeu i sobre les significacions que ens suggereix per a les nostres escriptures possibles. I aquí en aquesta cita, llegida a “El espacio literario” de Maurice Blanchot, hi ha una frase molt enigmàtica, o en la seva contradicció, aparentment sorprenent: “Para escribir ya es necesario escribir”. És a dir, l’escriptura és l’exercici des de la qual s’optimitza la pròpia escriptura. O dit d’altra forma, només en la voluntat d’escriure, des de la mirada fixada i treballada en l’objecte d’escripturar l’experiència, consagrant aquesta matèria de la reflexió que és l’escriptura, apareixen els successors d’Orfeu, aquells que es desplacen només per exercir una mirada constant només pel cant, per la fusió de la paraula i la música, optant pel poder de l’art mentre un es posiciona en la recerca de la mirada òrfica. És la única forma d’oferir i possibilitar l’escriptura, i és des d’aquesta postura artística des de la qual incentivarà l’art de vida mínim omplint-se de la voluntat que és exploració de l’exercici que es genera en l’interior: la poiesis. Una que exercita aquesta escriptura també quan projectes la pròpia interioritat mentre aquest autoconeixement amplifica la saviesa en la que podràs executar totes les parts de la nostra subjectivitat amb la qual t’acompanyaràs en el teu camí.
Aleshores – després de mesos passats – hem anat creixent (una mica cadascun de nosaltres) a l’empara del mite que ara m’és molt complaent, i també molt significatiu, d’explicar-vos d’una manera molt especial (també en el que estic vivint en el darrer any). Per això també, estic molt i molt agraït de que l’home del barret ens consagrés en aquest mite que dóna nom a aquest grup i al blog que compartim des del qual ens visualitzem en tot allò que descrivim en els diferents camins.

Orfeu que exemplifica simbòlicament el poder de l’art a través de la seva música, ofereix aquest cant que transmetrà sempre com a acció essencial que regalarà a totes les bèsties millorant les seves existències, només tan sols pel so que descriu. Un art que concep com la millor forma de transmetre la seva interioritat, el que implica formular la millor expressió de la seva subjectivitat. Però Orfeu havia de trobar l’alteritat ideal per compartir aquest cant i trobar aquella part que implicarà aprendre allò que suposa suplir o omplir aquelles mancances que sempre s’originen en els transcursos d’aquella vida d’art, malgrat el cant i la paraula poètica. I aparegué Eurídice. Aquella alteritat que guiaria unes passes més franques, segures i amoroses que feien de les passes artístiques en experiències conferides en visions i possibilitats més poiètiques i generadores. Visions d’art més àmplies i que generen mites possibles des de l’amor a l’altre i a la vida. L’amor essencial que condueix a la plenitud es fa pla, pròxim i visible.

Però – súbitament – una llefiscosa serp s’interposà en aquest idil•li, i d’un traïdor i covard assalt picà a Eurídice donant-li mort. De la llum d’aquell amor ideal, saltem en una tremolosa regirada, a una profunda i negra nit que sumí a Orfeu en una insana processó per les foscors aparentment sense límit. Un etern descens en els inferns que voluntàriament aproxima al nostre personatge a una altra dimensió, en nous límits que també possibiliten altres reflexions i que segur que oferiran noves narratives, sens dubte amb vivències de complexes i actives (re)visions per al sí. És un descens que conforma una travessia pel desert o en el mite de la caverna platònic i ens ofereix (i oferirà) múltiples visions que ens poden ser molt il•luminadores paradoxalment. És en aquest aparador – aparentment fosc i infèrtil – que em trobo en els darrers mesos, després de la meva darrera ruptura i de cicles que em condueixo a tancar per obrir-ne d’altres de renovats. Em veig ara justament, en un procés de revisió activa i molt constant – en el que la interiorització es fa necessària – i que rep de la foscor en la que et trobes, d’una llum que comporta de certes fecunditats en les temàtiques que ens confereixen les visions que ens poden implicar creixement, reflexió i una actitud activa que et dirigeix a l’acció directa.
I per escriure, és necessari endinsar-se en la nostra escriptura. Aquest és un dels missatges del nostre mític camí òrfic que volia destinar-vos en aquest article gràcies a Blanchot, gran deixeble dels paisatges òrfics. Per això m’implico ja en aquesta visió i m’omplo del cant d’ Orfeu i del seu mite – en els límits de les foscors – que després de desplegar una música repleta de poesia i de tocar amb les mans l’amor en la puresa més límpida, ha de refusar-se i (re) engendrar – se (és a dir, transformar-se), a través també de tot allò que conté la nostra existència. Dels recels del dolor a la pau de l’amor. Tot és vida. Tot és força davant de l’escriptura en els confins dels inferns omplerts pel desig.

Anuncios