Avui he començat el dia mirant l’objecte de l’objectiu. Allò que un dia l’objectiu d’algú altre ha reflectit en el meu cos. M’he fixat en tots els detalls. El moviment, el cos i les seves diferents parts, i la imatge. La mirada, la forma i el gest. El desplegament de totes les emocions, el microcosmos d’un gest mirat en microscopi. I darrera un jo. És a dir, multitud de jos que em fan divagar, que em fan pensar en la barrera que hi ha hagut sempre entre el jo que hi ha al darrera, i la imatge que ara descobreixo en multitud de flashbacks que em sorprenen. Veig un – què hauria sigut de mi d’haver-ho sabut – i crec que segurament no disposo d’una resposta única possible, ni veraç. Hi una resposta amb moltes arestes, entre diverses energies i disposades a parlar-me, a ensenyar-me.
Tots tenim una armadura però sento que la meva la tinc arrelada, emvalentonada, que m’envolta i em rodeja sense possibilitat de trobar cap sortida. Tant, que no deixa fluir algunes essències que hi ha despreses en les meves inconsistències. Ara puc desplegar un nou camí entre aquests que som i els que deixem al ser, per tal que es puguin expressar. I miro els àlbums familiars i veig algú que lluita en (no) mostrar-se a la càmera, o ni a tu, ni a l’altra. I penso: què he aconseguit protegint-me? Desconeixement de mi mateix. I veig un soldat exterior que protegeix a una essència que volia créixer. De qui? Em pregunto ara, i no veig a ningú, ni tampoc veig el perill per aquesta essència que hi ha a l’interior, amb la qual cosa hi ha una energia gastada enorme bolcada a cap lloc. Però no pensaré en això ara. Busco camins que trobin nous despertars i noves visions en dimensions possibles que ara veig amb enormes passions i possibilitats.
Aquest és un jo que tremola, que pateix, que s’ofega, que s’enfronta i afronta les dificultats. Que de vegades ha callat en excés, però que no ha deixat de lluitar contra el que estava establert, i que ara ja no s’haurà de rebel•lar, però sí rebel•lar-se des del seu interior, no per protegir allò que amagava. És a dir, no ja des de la cuirassa que aparentment es cuida, sinó des d’una marca que és l’expressió que brota d’un inconscient que es madura en un ser. Un ser que desperta, que viu en tot allò que li pertorba, i en tot allò que li ensenya.

Un objectiu de la càmera que captura un instant que ens parlarà per a tots els moments de la vida. Un àlbum de fotos com instantànies de pensaments i sentiments que busquin les emocions que en cap cas han de perdre’s en el camí de poder-se expressar i que es cavalquen en totes les energies que disposem.

Ens exposem, doncs? Mirem les nostres marques? Les nostres cicatrius? Totes les que en algun moment vam deixar de ser conscients que tenim? Tot és bo per l’observació quan destapem tot allò que ens bloqueja sota les bombes de les nostres pors. Crec que des de la passada sessió, des de les mirades cap els nostres cossos, generem una més àmplia consciència i les nostres escriptures s’afavoreixen i enforteixen. Endavant!!!

Anuncios