Interpelar-nos sobre l’elecció d’unes poques fotografies que ens defineixin. El poder evocador d’una imatge. Rememorar l’instant en que els teus ulls van captar un sentit aliant-se amb la memòria, creant una fantasia, uns diàlegs imaginaris, unes olors corpòries, d’un instant significatiu, que ens commou. Viure és ser un altre va escriure Pessoa.

La meva elecció són dues imatges històriques, pretèrites en colors i definició, però recuperant-les, compartint-les i fantasiejant poden construir i dignificar la masculinitat, tot obrint interpretacions, matisos i escletxes per on circuli una llum que ens interpel•li, preguntant-nos què sentim al observar-les, quin context les va engendrar i com ens pertanyen als homes.

Poc es coneix de la efímera vida de Fortino Sámano. Mexicà, revolucionari seguidor de Zapata, a la trentena. La vestimenta que ens projecta l’única imatge que en tenim mostra un home del camperolat, modest, humil però digne. Un rostre dur, una mirada desafiant que desafia l’escamot d’execució amb la valentia de qui sap perquè es troba allà i el que li depara uns pocs instants després. Una mirada que no ens pertany com a espècie. Una vida entregada per un ideal.

Recordo quan vaig descobrir aquesta fotografia. El meu pare em mostrava un llibre titulat Las mejores fotografias del siglo XX en una d’aquelles jornades de curiositat bibliòfila, que m’atrapaven per observar amb deteniment els llibres de la seva biblioteca particular. Fortino se’m tatuà a la memòria.

La força dels ideals. Forjats per les vivències, hem segueixen acompanyant. Tinc el costum de recordar-m’ho, tinc el costum d’escriure-ho, potser per no oblidar-los, per saber situar-me, per saber-me interpretar. Ja aleshores em preguntava com pensaria en uns anys, si hem sentiria acompanyat per la mateixa cosmovisió de la vida, de les persones, del nostre univers relacional. Gaudia escoltant i conversant amb homes i dones ja abraçats per la vellesa, admirant la fortalesa davant l’inexorable pas del temps, percebent la guspira de l’emoció en els seus ulls tot rememorant instants, com els ulls d’un nen que de nou descobreix, que de nou sent la curiositat i el repte d’afrontar quelcom.

Qui sóc jo? Què projecto? Com m’agradaria comportar-me? Albiro contemplar l’inevitable amb els ulls de Fortino. Desafiar amb orgull la mort per saber-la inevitable. Com el filòsof francès de la resistència que detingut per les SS increpà els seus botxins etzibant la frase jo us afusello a tots, instants abans de sucumbir als trets certers de la ignomínia. L’equilibri i la serenor de saber-se en una veritat tot convertint-la en un instant de glòria.

Aquesta és la masculinitat que m’atrau, que defenso, la que sento com a pròpia. Ser enclusa per ser quelcom. Sòlid com un monòlit però risible i líquid a la vegada. Capaç de donar-ho tot fins al darrer alè, tot desafiant el destí amb parsimoniosa indulgència.

Nietzsche el filòsof de l’etern retorn, el superhome, el sabi que ascendeix a les muntanyes més altes i des del cim observa els abismes amb la mirada d’una àguila severa. Vida tràgica, narració d’una biografia hagiogràfica incompresa, erràtica per solitud. Un cervell massa potent que s’acabà ofegant en si mateix. Denostat com a misogin, fracassà en els seus intents maldestres per relacionar-se amb les dones. Massa dur per estimar. Lou André fou la inflexió. Dona civilitzadora, lliure en les seves relacions amoroses, no concebia l’estimar com quelcom únic i privatiu, el compartia amb qui ella decidia. De posat androgin, captivà el filòsof, seduint-lo, trastocant algú que necessitava ser escoltat per ser comprès.

Quina situació va engendrar la fotografia que podem contemplar? Tres personatges: Paul Ree, Nietzsche i Lou André. Dos filòsofs figuren com animals de càrrega, Ree mira el fotògraf, Nietzsche perd la seva mirada cap a l’infinit, mig ajupida, Lou mira l’objectiu amb la mirada del bromista, sabent que està fent història. Autoparòdia, canvi de rols, homes que reconeixen la seva debilitat davant la intel•ligència desbordant de la dona, que es situen per sota per limitar-se a exercir la força física, doncs qui porta les regnes és ella, qui agita el fuet amb un moviment gràcil del braç.

Imatge per l’anàlisi.

La germana era suficientment wagneriana com per extreure efectes sublims i estremidors del destí del seu germà…

Un altre personatge femení cabdal en la vida del filòsof, sa germana. Atenta al context que vivia, de la decadència que l’envoltava, intuint la força dels escrits del seu germà, no li va fer angúnia plagiar i pervertir tota la seva obra. D’uns escrits que pertanyen a tots, els codificà perquè agradessin a alguns, convertint-los en antisemites, racistes i suprematistes. Res més lluny de la originalitat alada, assumible i rebatible per tot ésser sensible de l’obra Nietszcheana.
Com a dada interessant recordar que en la primera joventut Friedrich, essent el catedràtic més jove de la seva promoció, va litigar ell sol davant dels seus col•legues per aconseguir que una dona pogués impartir classes a la universitat on exercia la docència. Senyals d’una biografia tràgica que no hem d’oblidar. Com tampoc hem d’oblidar el concepte dionisíac de l’existència que ell mateix propugnà. O l’estremidora anècdota, quan ja gairebé retirat a Torí abandonà les ales que l’havien fet volar pels cims més alts, s’estremí i plorà davant del maltractament que exercia un cotxer al seu cavall, s’hi interposà abraçant l’equí, començant a plorar com mai ho havia fet abans.

La llàstima d’un mateix com a tret caracterial masculí

Rebolcar-se en la peresa, en el patiment físic, en les senyals d’incomprensió externes… trets caracterials del mascle. Esperit de la pesantor, del que necessita ser cuidat, reconegut en el seu dolor, en la llàstima que genera per ell mateix, que manifesta amb insistència per qui el vulgui escoltar. En castellà el concepte és més interessant doncs s’articula com un verb: compadecer.

Recordo d’una conversa amb una amiga, que havia estat recentment mare, aquesta paraula que acabo d’escriure, aquest tret essencial masculí davant la inutilitat vital que genera qui no sap gestionar les emocions, qui no té recursos, qui no sap posar-se en joc. Davant dels meus dubtes sobre com afrontar el moment del part de la meva companya, vaig insinuar-li l’interrogant de com m’havia de comportar arribat el moment, tan sols va dir això, i no vaig oblidar-ho en cap moment: sobre todo no la compadezcas. Compadecer per transmetre les nostres pors, les nostres inseguretats, la nostra aflicció, per no saber penetrar terrenys emocionals en els que sovint ens perdem o defugim silenciosament.

Fortino i Nietzsche van guanyar aquesta lluita, tenim la sort d’admirar-la en l’instant irreal que va captar una fotografia.

L’escletxa resta oberta.

Anuncios