No ho vaig saber fins molt més tard, però vaig néixer amb la columna vertebral en S i una cama més curta que l’altra. El meu esquema corporal ha estat sempre com el d’un castell de cartes, sempre a punt d’esfondrar-se. Caminar com ho fan els funambulistes, sempre en equilibri inestable. No poder imitar Xiva quan, recolzat només en una cama, balla la dansa còsmica. Cada matí que em poso els pantalons i sóc incapaç de mantenir l’equilibri i fer-ho sense caure, el meu cos m’ho recorda.
Tinc els peus mig plans. És a dir, amb el pont pla i la part externa combada. Això explica la meva dificultat en aguantar l’equilibri.
El resultat és que he après de petit a marxar d’una forma en què els malucs contrapesen la inclinació de les espatlles. Talment com si les vísceres estiguessin dintre d’una mena d’acordió. D’infant caminava vinclant-me a un cantó i a l’altre, com un felí, però sense la seva lleugeressa. La meva columna, més que columna, és com una serp de vèrtebres.
A mi aquesta manera de marxar no em cridava l’atenció. Emmarat i voltat de dones, el meu caminar s’assemblava al d’elles. Aquella manera d’anar pel món amb les cames enfundades en mitges de costura al mig i faldilles tub, remenant el cul i els malucs al ritme de braços i espatlles. Aquesta manera gràcil i harmònica de ressaltar les corbes del seu cos, que sempre m’han enlluernat.
És clar, jo no era una noia. Era un noi estirat, esvelt, sense cul per remenar, amb uns malucs més aviat prims, sense la generositat dels malucs femenins de les amigues de la meva mare i de les dones de la família.
A escola, aquest noi emmarat, maldestre, desmanyotat de moviments, de seguida va cridar l’atenció. Els companys més xuletes m’insultaven: “ballarina”. On s’és vist un noi que no vol jugar a futbol perquè diu que no li agrada, que no vol jugar a guerres, que juga a nines amb la seva germana i que, a sobre, va caminant carregant a cada passa ara en un maluc, ara en l’altre.
Els capellans aescola ens feien classes d’”urbanitat”, on ens ensenyaven com havíem de passejar: peus rectes i paral•lels, braços enganxats al cos, mirada cap endavant, esquena recta (quants cops a l’espatlla havia rebut per advertir-me que caminés com si m’hagués empassat un pal!). El pitjor que et podia passar és que et prenguessin per geperut, que era el signe de la manca de virilitat i de dignitat. Dintre d’aquest aprenentatge fonamental hi entrava la consigna: malucs ferms, quiets. Després, més tard, vaig comprendre que un home ha d’apretar ben fort el cul i no anar-lo remenant com si fos un fruit que algú altre volgués assaborir.
El profe de gimnàstica -falangista ell- reblava el clau. Ens feia desfilar en formació militar. Havíem de seguir una línia recta marcada al terra; ens obligava a caminar drets, mirant al davant, decidits i sense vacil•lar. Vacil•lar, dubtar, mostrar desconcert, prohibit! Un soldat, un “arquero” de la Falange no s’ho pot permetre. I jo m’ho passava malament. Molt malament. Sempre em sortia de la renglera. A més, m’aterria amb aquells exercicis paramilitars de saltar el plint, pujar la corda o fer tombarelles. Mai vaig aprendre. Per sort, no vaig haver de fer la mili i els militars, doncs, no van poder fer de mi un home “Madelman”.
I així vaig seguir. Passat el temps m’ho prenia amb ironia. Fins i tot la meva filla i la filla de la meva companya se’n reien de mi i, si em girava i em donava mitja volta, les veia rient i imitant el meu caminar.
Quan de més gran vaig començar a tenir problemes d’esquena i alguna lumbàlgia, em van recomanar unes espatlleres que vaig instal•lar a casa. Eren una manera d’endurir la meva columna per tal que, tot i que vinclada i corbada, no fes mal i seguís aguantant les vísceres amb relativa eficàcia.
Però vaig seguir movent-me com sempre. Passat el temps, els meus peus, de tant carregar-se per la part de fora per aquest vaivé, van anant acumulant capes de pell seca. Com si estiguessin en camí de convertir-se en peülles o, millor, potes d’elefant. Durícies que em separen de terra. Pell sensible que, cada cop que canvio de sabates, es rebel•la i s’aixeca.
Sempre he conservat, però, allò que em diferenciava dels meus companys: ells volen que marxi com un tren, però jo m’estimo més navegar com una barca.

Desembre 2014

Anuncios