Cicatrius, el cos, les empremtes… la veritat és que el tema no em motiva gaire. No trobo la inspiració, ni la ganes ni el moment de posar-me a escriure. Nor-malment deixo que la idea vagi donant voltes al meu cap, al seu aire, i la histò-ria es va escrivint sola. Jo només m’encarrego de la mecanografia quan ja està tot acabat.

Vaig convocant imatges i les vaig descartant, cap d’elles em sembla prou adi-ents. No trobo la fluïdesa necessària per seguir tirant del fil. No estic motivat, no em surt… No deixa de ser la mateixa pregunta que em faig sovint: sóc dolent en una matèria perquè no m’agrada o no m’agrada perquè sóc dolent?

A la nit em ve una idea. Absurda, molt vinculada a una lectura que estic fent, però com a mínim és una idea suggerent. Començaré aquest relat sobre el meu cos amb un genet a cavall. Està perdut en mig de la boira. Tant ell com el cavall estan molt cansats i vagaregen intentant trobar un camí de sortida. Sen-se gaire determinació, potser intentant que l’atzar els solucioni el problema.

Finalment veu una llum. Es dirigeix cap a la claror. Potser un campament, pot-ser una cabana de gent del bosc. Potser gent armada, però no li preocupa, és un guerrer, porta armadura i llança, porta espasa i escut…

Al llindar de la clariana es queda aturat. Tres dones al voltant d’una gran olla bullent, d’on surten bafarades. L’home s’acosta, una mica encuriosit, una mica temorenc…

Es curiós que el que m’hagi animat per començar aquest relat hagi estat una de les més famoses escenes de “l’obra escocesa que no s’ha de dir mai pel seu nom”. Però veig a l’home acostant-se a les tres dones sàvies i explicant la seva història.

Traieu-vos del cap al cavaller de l’armadura oxidada, si us plau! Però, aquesta imatge, albirada a la frontera del somni, ¿no m’estarà dient que la saviesa fe-menina és el que necessito per parlar de les meves ferides? L’home es treu part de les proteccions del braç i ensenyant una petita cicatriu al braç esquerra. Li costa trobar-la, no només per les llums ballarines de la foguera, si no també perquè és molt més petita del que recorda i no està ben bé on pensava…

Deixo la història en aquest punt. O no. ¿Les històries que s’expliquen dins d’altres històries, són part de la historia o són una història apart? La nostra vida està composta de petites històries que deixem, reprenem, oblidem, repetim, inventem… sobre tot inventem.

Rebo un mail, l’obro i el llegeixo. M’enamoro de la fotografia que l’acompanya. Acabo de fer un descobriment… Fortino Sámano. Entenc la fascinació que l’autor del mail té per aquesta fotografia. Jo vull morir així. No, no necessària-ment afusellat, però si amb aquesta dignitat. Em fa por la mort. Sóc ateu, mili-tantment ateu. Desprès d’aquesta història, no hi ha més història. El punt és “i final”, no “i seguit”, per molt que d’altres continuïn explicant el nostre conte.

No puc evitar-ho, em falten mans. Amb una escric un relat que comença en un bosc, amb l’altre obro un mail i alhora teclejo a google “ Fortino Sámano”. Lle-geixo la història d’algú que no té història, ni tan sols un breu peu de pàgina. Segueixo buscant. Trobo una altra foto, la mateixa escena, segurament uns minuts després. En Fortino té el barret a la mà i es veu l’escamot d’execució. Al fons públic, ¿gent encuriosida que no falta en aquests macabres rituals o familiars i amics del revolucionari?

Quin gran conte no escriuré mai. Aquest minuts que van de la primera a la se-gona foto. (Nota: Li haig de preguntar a l’home del barret quan temps d’exposició es necessitava al 1917 per fer una foto). Quan de temps es va estar quiet en Fortino? Per què es va treure el barret just abans dels trets? Tard o d’hora l’escriuré aquest conte. En Fortino s’ho mereix. La meva por a la mort també.

L’home amb el braç nu segueix esperant al mig de la clariana del bosc, té una esgarrifança, potser ha vist una imatge al calder, potser la imatge d’un home dempeus davant una paret. Comença a explicar la història de la cicatriu a les tres dones.

No recorda quan se la va fer. Amb el temps ha perdut importància el seu ori-gen. A l’igual que les relíquies que poblen les esglésies de mitja Europa, no importa de qui siguin el ossos, el que importa és la història que s’ha teixit al voltant d’elles i el poder que tenen aquestes narracions.

Interrompo el relat. Em resulta impossible continuar. Com collons es diu la part del braç on tinc (vull dir on el cavaller té) la ferida? Busco al diccionari. Sí, ja sé que es diu avantbraç la part entre el colze i el canell, però tenen nom diferent la part externa, normalment amb pèl i més dura, de la part interna i més toveta? Perquè vull deixar clar que la ferida està en aquesta darrera part. Segueixo investigant i no sé si aporta gaire més llum dir que està al múscul supinador llarg a mig camí entre el canell (allà on la gent es talla les venes a d’altres històries) i el plegament intern que fa el colze (que segur que té un nom específic)

L’home davant la foguera recorda la infantesa i juraria, sense posar la mà al foc, que està jugant amb el seus cosins i, entreveu una caiguda, però segura-ment es confon. Es difícil fer-se una ferida a la part anterior del braç quan caus. No, aquella escena correspon a una altra ferida, a les costelles, però no té ganes de comprovar si li queden marques a hores d’ara.

No, definitivament no recorda l’origen de la cicatriu. Però, realment és necessari conèixer l’origen dels mites? ¿Tant importa si la Pitonisa de Delfos augurava el futur per les drogues o pels vapors mefítics que sortien de la seva cova? o el que importa és que el pare del Gran Alexandre va preparar la invasió d’Àsia pel que Ella va dir.

He decidit canviar de metàfora. No m’agrada la idea del guerrer. No perquè no ho sigui sinó perquè m’acaba de venir una altra imatge al cap i m’agrada més… Sóc el narrador, en aquest món sóc omniscient. Sóc omnipotent…
Estem davant d’un calder del que surt un fum dens i blanquinós. Un fum que envolta al cavaller i li fa oblidar qui és. Potser les tres dones són tres bruixes que li prometran que un dia serà rei dels escocesos. Però ara és un monjo el que hi ha al costat de la gran olla. No recorda haver estat una altra cosa en tota la seva vida.

El monjo té d’altres cicatrius, no necessàriament físiques. Ferides que l’han fet creure’s invencible en els concilis, sempre llargs, sempre enrevessats, sempre enverinats. La seva actitud davant la batalla ha estat pensar que era el més culte de tots. Sempre mirant per damunt de l’espatlla i disposat a menysprear les aportacions dels altres o combatre l’heretgia de la discrepància fins a quedar per damunt i en possessió de la Veritat.

Per arribar al bosc, al calder, a les tres dones, ha hagut de passar una tempo-rada amb d’altres confrares, ànimes també perdudes al bosc, a la recerca d’una sortida. Aquestes ànimes li han ensenyat una altra manera de reconèixer la saviesa. No com a combat prostituït de la dialèctica sinó com a perles deixades caure, com si no tinguessin importància.

El monjo (o el guerrer) les ha vist brillar al terra. Li han cridat l’atenció. S’ha hagut d’ajupir per agafar-les, fins i tot, en algun cas agenollar. Les ha valorades i les ha incorporat a la seva, no tan plena com ell pensava, bossa. Un cop genoll a terra ha vist més perles, massa perles, i se les ha ficat àvidament a les butxaques, sabent que la bossa és plena i que potser mai no tindrà temps de buscar a les butxaques.

No ho he pogut evitar. He tornat a Internet i a un diccionari d’anatomia… sem-bla ser que el plegament del colze no té nom… Hauria jurat que si…

Miro amb un mig somriure la metàfora del bosc, les ànimes, les perles. Penso en esborrar-la. No és que sigui gaire original però decideixo deixar-la. O l’esborro i dic directament gràcies “fratelli” i especialment gràcies germà Gregor.

Rebo un altre mail. Demana concreció al tema. La meva àvia diria “a buenas horas mangas verdes”. Segueixo. Part de l’atenció la tinc en aquest escrit, però sé que la idea de Sámano continua fent xup-xup per algun lloc. Què es pensa quan saps que estaràs mort als pocs minuts. Què es pensa quan saps que una colla de fills de puta et mataran i seguiran vius i tu no?

Ah si, la cicatriu… una baralla, una baralla mítica, una baralla origen de moltes coses i explicació de moltes altres. Així comencen els mites. Un públic expec-tant de conèixer, en aquest cas el meu cercle de (vacil•lo abans de posar) amics de la universitat. Un passat remot, desconegut pels oïdors, per tant ter-reny abonat pels contes, en aquest cas l’any anterior a la meva entrada a la facultat. Una pregunta per respondre, per què no tens amics? Per què no ens presentes a ningú de la teva etapa anterior? Una resposta a l’alçada de la lle-genda que et vol construir, de les mentides que ells volen escoltar, un joc de miralls que s’emmirallen en el que veus dels seus miralls.

El relat podria començar amb “un jove que va assistir a un sopar amb el seus amics de col•legi. Eren vells amics, amics de tota la vida…”

També podríem dir: Temps era temps vet aquí una vegada una reunió de joves prínceps en edat de merèixer… També n’hi havia una princesa de la que enamorar-se, però aquella nit una mala bruixa, una fada fetillera va bufar unes pólvores que van fer que els amics es barallessin. Podríem explicar, i així es va narrar, que la bella princesa era també la malvada bruixa…

D’altres històries, tal com han arribat als nostres temps, diuen que dos dels prínceps havien crescut junts, gairebé com a germans i que un d’ells es va enamorar d’una bella princesa. L’altre príncep va veure la malvada bruixa que s’amagava sota l’aparença de la virginal donzella (hi ha versions que sostenen que el príncep envejava al seu amic) i dubtava si avisar o no de la maldat de la noia. La princesa advertida de les intencions del jove va enverinar el cor del seu amat contra l’altra.

La llegenda, que té moltes versions, tantes com a públic expec-tant, explica que la jove va insinuar a l’oïda del seu enamorat que l’altre príncep l’havia volgut seduir.

En el sopar d’amics, hi ha crits i testosterona a cabassos. El jove protagonista de la història posa de manifest la falsedat de la noia davant de tothom i aques-ta, abans de que ningú reaccioni, agafa una forquilla (la majoria de versions diuen que era una forquilla, encara que n’hi ha que parlen d’un ganivet) i la clava a la part anterior de l’avantbraç del seu enemic. Caos, confusió, algun cop de puny i… una cicatriu per sempre.

Vull dir: El jove príncep rep els insults del príncep enamorat, que sent el seu honor tacat. Ambdós porten les seves mans a les espases, sense atrevir-se a treure-les, conscient del significat i les conseqüències de fer-ho. Però abans que ningú reaccioni la malvada fetillera llença un encanteri que el jove príncep aconsegueix esquivar pels pèls i no sense rebre una profunda ferida al braç, en el gest de protegir-se la cara.

Uns i altres s’interposen entre els combatents, però ja està tot perdut. La majoria es mostren partidaris de la fetillera i del príncep enamorat (potser fruit d’un encantament). La bruixa ha guanyat i la cicatriu romandrà per sempre per recordar al jove príncep, que no s’ha de confiar en ningú, i el motiu de no tenir amics….

Vint i molts anys després que la narració prengués forma, la cicatriu és gairebé imperceptible. Era més gran mentre la llegenda era viva? Quan la història va deixar de ser escoltada, de ser narrada, es va fer més petita? Desapareixerà ara que la “veritat” ha estat dita per primera vegada? Per si de cas, no em mira-ré el braç fins d’aquí uns dies…

Vet aquí un gos,ves aquí un gat, que aquest comte s’ha acabat…

M’ha quedat un relat molt més llarg que el que prometia el seu origen. No sé si el repassaré gaire. Potser m’ha quedat confús. Potser era la meva intenció. O potser sóc jo el que està confús.

No sé si aquesta era la intenció del relat, però és aquí on m’ha portat. No sé com m’ho faré, però la meva idea és jugar a partir d’ara amb relats dins de re-lats dins de relats… fins a on sigui capaç i es pugui entendre. La vida són petits relats que anem explicant, interrompent, reprenent, inventant, somiant… això ja ho he dit al principi…

Per explicar-me necessito fer-ho d’aquesta manera. Jo no existeixo, sóc els relats que m’he inventat. No us podeu ni imaginar. Ara vull desfer el camí. Ha-ig de fer equilibris amb tres o quatre pilotes alhora. Haig d’explicar com van ser els fets reals, haig d’explicar les diferents versions de les llegendes, haig de trobar el conte que m’explico a mi mateix (quin era el verdader sentit de la his-tòria, el perquè de la narració) i haig d’explicar-m’ho al jo d’avui en dia… que alhora és el narrador… Haig d’explicar el perquè de la necessitat continua d’explicar contes…

Per sort per a vosaltres (o potser per a mi) heu entrat al teatre quan la gran xarxa ja estava teixida. No heu estat espectadors de grans faules, només de petits contes, com ja anireu descobrint.

O potser tot és una mentida encara més gran. En definitiva, ¿no és el major desafiament per a un estafador dir a tothom que ho és i encara així prendre’ls el pèl?

Anuncios