La màquina engrassada. Dones voltes amb ella i no et falla mai. És més: sembla indestructible. Apareix com a ombra infalible i – faci el que faci – sempre t’acompanya avançant el pas cada cop més ràpid. És l’envoltori i allò que et protegirà de tots els elements. Tu hi confies. No ha arribat el dia en que aquest sac de músculs, tendons, lligaments, topin amb els ossos que locomotoren tota aquesta maquinària d’insercions i fibres, desplegada de manera perfecta i omnipotent. Això és el que penses en el moment orbital de la teva adolescència. Un cos prepotent perquè potser li tocava el seu moment de glòria. Passats uns pocs lustres aquesta màquina comença a germinar petits brots o senyals. La prepotència comença a albirar-se com un pecat de joventut.
Ai l’adolescència beneïda! Apareix l’orgull més marcat: sí! marques rodejades de les més àmplies inseguretats. Malestars congènits. Dubtes. Fugida. Autoengany. Incomprensió d’un mateix. Incomprensió del món. Abandó. Descontrol. Despullar-se i no saber-se en despulles. Llançar-se en paracaigudes. Caure i no prendre mal fins que t’aixeques i camines. Camines uns instants i uns metres més enllà apareixen les ferides. Malastrugança. Dubtes existencials que et fan veure que la màquina no està tant ben engrassada. Tot pren cos en el camí cap al terreny psíquic. Un molt de males gestions de les penes i un tant més d’incapacitats, obren l’edat adulta sense ànim de res que t’acompanyi amb fruïció pel tipus de vida que t’esperes. Mal d’esperit. Un “no sé què passa” en aquest entorn maleït, en el trajecte que em separa de qualsevol altre lloc. En un instant em quedo quiet, paralitzat i – emmalaltit – i començo a no-viure. Uns anys demencials em transformen de ser indeleble, en un cos que naufraga en formes i fons per tots els voravius de la vida.
Potser era aquest el cos que mereixia aquell indolent noi d’aquells anys meravellosos 80. Ara descobreixo que la meva figura estava travessada de dalt a baix d’una vulnerabilitat galopant. Tenia un os a l’esquena com es diu tradicionalment. Les meves dificultats són símptoma de la precarietat del farcell que havia de dur a sobre. Quan pensava que estava dotat per fer esport, bellugar-me, ara veig a aquestes alçades del partit ja no puc a estar a totes. És a dir, que ja tinc algunes activitats que haig d’eliminar de la llista. I de cop veig que les marques omplen de dalt a baix la meva superfície corpòria. Comencem per dalt. El cabell ni tapa el que tapava, ni pot seguir el ritme que li demano quan faig molta activitat i l’aspecte ja és evident que ni enganya a ningú. La vista ja necessita binoculars per seguir les lectures, jo que em preuava de tenir una magnífica vista. L’olfacte, ni se’l coneix a hores d’ara. L’oïda, fatal, em regala divertides confusions, i el gust i el tacte seran els dos que em proporcionaran una mica de plaers d’ara endavant, esperem-ho. Per tant ja tinc desplegades les capacitats en quant a tot allò sensitiu. Espero que això em desenvolupi d’altres que em re-situïn en aquest passadís vital. Així resulta que l’adaptació és la que s’ha d’estabilitzar de forma precisa. I en l’equilibri em falten les essencials. L’equilibri de tenir un pilar essencial que em sustenta. Em veig vulnerable en els ciments, com si hagués retornat a un lloc del passat on ho he trobat defectuós. Primer eren dolors que desembocaven en contractura i d’allà s’estenia per la resta del dors desplegant-se pel braç fins el colze. Ara aquí, després més enllà. Tot molest mentre el cos es dolia i s’afectava. I de cop, penso. Perquè em contracturo? Hi ha una força centrípeta que em perjudica? Sóc jo sol el que es fa mal? Hi ha una dinàmica contrària a mi que em vol fer la guitza, però crec que hi ha alguna de les dinàmiques que ens enfronten a nosaltres mateixos que ens contraposen als nostres fronts personals i interiors que no sempre estan en equilibri, i en aquest darrer any ha estat centrífuga als meus interessos o en els pols que ens entornen l’equilibri. Si és que es pot dir així…
Un cos on es donen totes les tensions imaginables i mai soles de la mà. Sempre exposats a través de la ment a totes les invasions exteriors agressives, les somatitzem en perjudici als cossos en suspens de la nostra ona gravitatòria. Ens cal una consciència diferent sobre la cura de nosaltres, penso. De veritat ho penses que es pot? Quan aprendré a gestionar aquest reguitzell d’emocions que aquest cos no vol seguir? Quan tindré un descans entre una i l’altra? Hi ha suficient en intentar lluitar en les incapacitats? I en les nostres penombres? Tindrem el control de tot plegat? Mentre em pregunto això em veig en una enorme mar de foscors que es plega davant meu.
Mentre em quedo en aquests pensaments, em trobo una lectura molt generadora del que estic intentant procrear amb el que estic experimentant en aquesta etapa. Michel Tournier (Paris, 1924) és un contrabandista de la filosofia, com li agrada (auto) definir-se, i ens presenta les seves lectures preferides de joventut des del seu adolescent interior – és a dir, prop del seu nen en la seva plena innocència – retornant a les sensacions de les “Lecturas de juventud (Nortesur, 2007)” per poder reflexionar sobre aquelles lectures primigènies que seran les formatives del seu bagatge futur. En aquest llibre, que es pot llegir com a manual de les que són les seves lectures més estimades, ens trobem uns diàlegs estremidors entre Daudet i Zola. Mireu la vivència de Daudet del seu cos en època en que la sífilis fa estralls:
“largos surcos de llamas que me perfilaban el esqueleto. (…) Quemazón en los ojos. Espantoso dolor de las reverberaciones.
(…) A veces, bajo el pie, un corte muy, muy fino: un pelo. O tajos de navaja bajo la uña del dedo gordo. En los tobillos, el tormento de la bota. Dientes de rata agudísimos que roen los dedos del pie.
Y, en todas esas dolencias, la eterna sensación de cohete que sube y sube en palmera en la cabeza: “proceso”, dice Charcot (el médico de Daudet).
(…) Inyección de morfina. Pinchazo repetido varias veces en el mismo sitio de la pierna: picores, seguidos de una intolerable quemazón en la espalda, en la parte de arriba del torso, en la cara, en las manos. Sensación subcutánea, superficial, desde luego, pero aterradora: se nota que lo siguiente es la apoplejía.
Escribí durante uno de estos ataques.
(…) Dolor, has de ser todo para mí. Deja que entre en ti todas esas tierras extranjeras que no me dejarás que visite. Sé mi filosofía, sé mi ciencia. (…) El dolor en el campo: velo sobre el horizonte. Esos caminos, esas gratas revueltas no sugieren más idea que la huida. Evadirse, escapar de la enfermedad.
La visió del dolor, del malestar sempre és una experiència de difícil digestió. Les fugides sempre poden trobar una fusió de moments reencarnats en els que es destapen multiplicitat de problemes, aquelles que abans eren replicades des dels moviments quasi d’ultratomba, sense que els féssim cas. El cos es plega davant dels dibuixos i la imaginació de la ment, sense que sapiguem deixar-li fluir com el que som. Deixem que es desprenguin de nosaltres les nostres necessitats i ens “emmaresmem” en multitud de dinàmiques que són aparentment inconscients, però que paradoxalment ja s’incorporen del “conscient col•lectiu” (les de les dinàmiques postmodernes que se’ns imposen com a homes). I em trobo en la horripilant experiència de Daudet, els contradictoris mecanismes de la ment del qual som víctimes. Un cos re-saviat al qual no acabem d’aprendre a escoltar, continua trobant-se al “jo” com un desplegament de camps de satisfacció que no acaba de mantenir-se en les mateixes despulles del propi “jo”, auscultant-se i en reflexió, sinó que sempre es troba visionant allò que els camps del desig intern opera en el nostre interior subjectiu. Divagant, dubtant, cercant, en tot allò que el futur ens depara. Moltes vegades des de diferents plànols interns sense gaires certeses mentre defallim per operacions amb diferents objectes, seguim buscant tenir més comprensió sobre allò que volem ser.
I en això em segueixo sentint separat de la meva saviesa interna (aquella que tenim del nostre cervell reptilià). Vull sentir que recupero aquell inconscient en el que crec que hi puc confiar, on hi ha les marques que impliquen unes passes que deixen petjades per sempre en els nostres devenirs. Potser regeneraríem la millor implicació en les nostres humanitats, que segur ens faria sentir-nos una mica més nosaltres mateixos. Més humans, més un “ser-mateix”, un sí mateix.
Us deixo amb la reflexió sobre els conflictes corporals de naturalesa eròtica i corporal, de nou amb cites de Alphonse Daudet, bohème et bourgeois, de Wanda Bannour, Paris, Perrin:
“Eché un vistazo a mi alrededor. De pronto las paredes de la sala se habían hundido, me encontraba en una landa donde el huracán, un huracán gélido, como aquel que viajan los yins ululaba lúgubremente. Sobre mi cabeza deambulaban sombras… chirriantes… inmundas… horripilantes. Ghulas con un rostro que semejaría humano si, en lugar de la boca, no ostentasen un sexo que emitía un sinfín de expresiones obscenas, crueles… y de repente, lo vi… ¡Allí!
Con un dedo trémulo, Alphonse señalaba la pared. Lívido, inmenso, sangrando en la cruz… Cristo… con la boca retorcida en un rictus de dolor… creo que pensé: ¿cómo? ¿Eso es un dios? ¡Un dios sonríe, baila, irradia quietud y serenidad! Y luego…, ¡luego descubrí que su rostro era el mío!”

Anuncios