Des de ben petit els peus són el meu mitjà de locomoció. Amb ells, gràcies al meu peu dret i al meu peu esquerre, he tingut magnífiques troballes, extraordinaris viatges. Ells m’han portat a indrets alguns d’extensos en el temps i l’espai, d’altres curts i intensos. He sentit amb ells el fred i l’escalfor, és a dir, han estat sovint el meu “termoestat” corporal, juntament amb les meves orelles. M’han portat i he visitat alçades i profunditats. Ells han suportat tant les pírriques “victòries” com les subtils “derrotes” de la meva existència. M’han mantingut sempre dempeus passés el que passés, no m’han deixat caure en l’infern ni en l’ignomínia del fang. Han tret arrels que m’han mantingut en contacte amb la terra, amb la realitat, malgrat que la meva ànima és volàtil i imaginativa en excés, a vegades.

Amb ells, durant la meva adolescència-joventut, he ballat nits interminables, de febre desenfrenada sota tota mena de pluja musicals, d’ambients, tant diversa i variada com al mateix temps, de la gent que m’envoltava, alguns coneguts per mi, d’altres, la majoria, complets i autèntics desconeguts. He saltat com un masai quan m’han apassionat els ritmes, quan aquests m’han fet vibrar i revifar tot el meu cos amb les seves tonalitats musicals. I m’he abraçat a un altre ésser quan el seu ritme ens convidava a la intimitat, a les carícies, a l’erotisme, al contacte cos a cos, galta amb galta, pit amb pit. Ens abracem, i llavors el temps s’atura, el que ens envolta passa a càmera alentida. Tot resta estàtic però l’alè en canvi s’accelera.

Com s’arriba a aquesta situació? Peus enfront d’uns altres peus apropant-se a les fosques, quasi a les palpentes. Timidesa traduïda en passos insegurs. Una passa endavant i una altra enrere. Si arribes a la meta, salutació, paraules de contacte, mirades, caiguda d’ulls, seducció. Incertesa. Sorpresa. Propostes. Promeses. Incògnites. Inseguretats. Dubtes. Finalment, us agafeu de les mans. Us dirigiu cap a la pista. Us uniu a la munió de parelles a la pista de ball. Frotament de cossos desconeguts. Mirades ardents, apassionades. Atracció i repulsió. Passió i frustració. Testimonis a l’alçada del terra, peus muts, ofegats, inquiets, nerviosos, agitant-se, arrossegant-se, ensopegant, salvant obstacles invisibles per arribar a l’altre que en realitat és un mateix.

Aquests membres inferiors molts cops els tenim oblidats, excepte quan ens fan mal.

De fet el meu peu dret de tant en tant torna a estar ferit, es queixa, em parla des del dolor d’un accident pretèrit que vaig patir mentre ballava saltant quan tenia 16 anys.

Va ésser una tarda que vaig baixar als inferns, a les catacumbes de “Fibra Óptica”. Situada tempus ille en plena zona alta, per sobre de l’Avinguda Diagonal, molt aprop de la seu de Catalunya Ràdio. “Fibra” era una de les boîtes-discoteques de moda dels anys 90. No era un local que fos massa espaiós però. De fet tampoc tenia un sostre amb una alçada a prova de salts. Així fou com em vaig “lesionar”, saltant. Vaig topar amb el cap amb la graella i els focus de llums que hi havia al sostre, a pocs metres d’alçada. El sostre era força baix. Està clar que els arquitectes, enginyers i dissenyadors de la sala, no s’imaginaven que ningú saltaria allà dins. Per res del món. Però per això estava jo, per trencar els cànons de comportament “elevats”. Els codis de ball d’aquesta àrea de la ciutat són més aviat de moviments suaus, calculats, controlats. Els “nens bons” de “casa bien”… salten? Suen? Es descontrolen? Com qualsevol altre. Hi ha de tot, és clar. Però si vols controlar, ser enrotllat, com diuen ara ser “cool”, no tens que donar “la nota”, tens que passar desapercebut. Si segueixes les indicacions socials, normalment et comportaràs com es suposa que tens que fer-ho, depenent i adaptant-te a les circumstàncies, al context social en el que estiguis. Jo, a l’hora de ballar, no. Ballo i em comporto, més o menys igual a tot arreu. L’únic element que marca el ritme i la manera, tot i que a vegades, ni per aquestes, és la música. Aquesta és la que marca el meu ritme. Ella em posseeix. Tot i que jo sempre ballo com accelerat… Hi ha qui pensa, fins i tot, que vaig fins amunt d’estupefaents. Han arribat a oferir-me o a demanar-me que compartís amb ells el mateix que havia consumit. No sabeu la cara que han fet al veure que deixava de ballar i comprovar que no anava “col•locat”. En realitat l’única droga que prenc a grans dosis és la del propi goig que produeix ballar, ésser aquí, viure. Per gaudir i experimentar aquesta sensació no em cal prendre’m res, la porto dins. I us puc assegurar que no hi ha químic més fort, ni més potent, que el que segrega el meu cor, la meva ànima, el meu ésser interior. Em colpeix una alegria boja quan ballo, com si mil follets entremaliats en recorreguessin el meu cos i em fessin pessigolles. Quan ballo sóc l’ésser més feliç dels milions d’estels que hi ha al firmament, que ens envolten i ens il•luminen.

Després de l’ensurt, de topar amb els focus amb filtres de diferents colors, quan vaig aterrar amb els peus a terra, el peu dret cedí i es doblegà totalment. Els ossos i les articulacions es ressentiren. Vaig poder continuant ballant i saltant, perquè no vaig voler deixar que aquest “petit” accident aturés les meves ganes de passar-ho bé. Però quan després vaig caminar, refredant la zona afectada al final de la cama, anava coixejant i em feia força mal el peu i el turmell, sobretot. Quan vaig arribar a casa vaig aplicar-me un famós esprai antiinflamatori, el qual amb la seva escalfor va alleugerir el meu dolor, baixant ràpidament la inflamació. L’articulació quedà força afectada, fins a tal punt, que al dia següent, mig arrossegant el peu dret, vaig tenir que anar a la farmàcia més propera de casa dels meus pares per adquirir una turmellera amb la qual alleugerir el malestar i el dolor que patia quan caminava.

Encara actualment, quan fa molta humitat, o si he fet treballar massa el peu dret, caminant o fent exercici, per exemple, sento punxades en el peu, i el turmell em fa força mal. Els excessos sempre es paguen, i sobretot en tenim consciència quan ja no tenen cap remei. Però aquesta ferida també em recorda que no he tingut por de saltar, de voler tocar els estels, de per un moment sentir-me un déu, encara que fos a una discoteca, a una sala de ball. La intensitat que visc quan ballo, amb el cor sortint-me per la boca, desbocat, ofegat i gairebé sense alè, està allà en aquesta ferida. El meu peu dret, des del malferit turmell, em recorda que la vida està per viure-la intensament. Podem sortir ferits, però ningú no ens pot treure l’experiència orgiàstica, dionisíaca, que es viu al viure apassionadament, ja sigui ballant, jugant, pintant, cantant, plorant, cridant, estimant, fotografiant, escrivint,… en definitiva, estem creant…, d’aquesta manera a l’experimentar, al deixar-nos anar, al tornar-nos bojos, al perdre la consciencia, connectem directament amb la nostra creativitat, amb la nostra vessant creativa-divertida. Si gaudeixes, vius, crees, construeixes, fas possible l’espai perquè sorgeixi el que tinguis que expressar, obrir, compartir. Quan ho dones tot a la vida, quan treus tot el que tens dins, no hi ha res del que et puguis penedir. Connectes amb tu mateix, amb i en el temps present, des del present vius essent tu mateix sense que res s’interposi, no hi ha por, no sents ira, estàs en pau amb tu i el que t’envolta. Ets i seràs sempre autèntic, veritable. Ballar amb la vida et transforma, perquè també balles constantment amb la mort, amb la por, amb la incertesa. T’exposes als judicis dels altres. Et fas visible. Però al mateix temps, aquest deixar-te anar et permet mirar a la vida i a la mort cara a cara, que en realitat són la mateixa realitat, les dues cares que veritablement són una de sola. Només les separa una fina membrana, una d’alguna manera embolcalla l’altra. Integres la vida i la mort, les sents, les toques, entens i comprens llavors el sentit de la vida. Quan sents la vida i la mort et converteixes en una mena d’ocell que sap mantenir-se en equilibri entre el cel i la terra. Res et passa desapercebut des del present. Vius aquí i ara deixant-te portar on l’aire et porti, confiat en que el viatge, l’experiència, paga la pena.

Anuncios