Dia: 9 de novembre. Tardor ja avançada però imperceptible, pensava mentre m’aixecava. Són les 8 del matí mentre em prenc el tè, i no noto gens el que en altres anys ja eren matins gèlids, sobretot en l’hora quan comences a calcular quin abric necessitaràs per escalar quasi a dos mil metres. Espero una jornada d’alçades de diferents mesures i , en canvi, no veig els aromes del Montseny quan comença a acostar-se el hivern climatològic. No veig els colors esponjosos d’aquestes contrades en aquestes dates, ni tan sols hi ha un bri de verd grogós que començaria a aproximar-se al torrat típic dels famosos castanys del cim del turó de l’home. M’espero el que no em puc esperar. Veurem més endavant – penso – quan ens acostem a altres alçades, és a dir, quan caminem. De nou el caminar m’acompanya!! Sempre una oportunitat per el sí-mateix, ja que la contemplació que l’anima, obre una reflexió per sobrevenir i mirar-nos en el moment actual, i avui la companyia és profundament empàtica i familiar per posar-hi ull en tot moment i en el que em rodeja. Però on posar ull en aquest moment?
La meva vida tant encuirassada en el món de les idees, m’ha fet defallir darrerament en un final d’estiu on he hagut de batallar per millorar la situació logística i l’emocional. Però tot això ja ho coneixeu, perquè ja us he explicat en el procés en que tot ha devingut, i en sabeu els esdeveniments principals. El que sí és realment important avui, és que després d’un bon any de trans-formació, aquest que escriu es comença a trobar com en el trànsit de sortir cap a la llum. Bona metàfora per conduir-me cap al camí de Matagalls. Per això aquests camins espero viure’ls ben acompanyat i en l’harmonia que sempre et proporciona la bona xarxa de l’amistat (que teixim des de les propietats de la paraula poètica, oh! quina millor manera de teixir aquesta xarxa emocional…), i dels silencis que sabia que podríem oferir-nos, i desprenent-nos de l’engranatge que sempre ens opera en la consciència quan estem concentrats en la vida dels dies a dies.
Avui no estaríem en aquella diminuta sala de reunions, ni obraríem quadrats en obliqües cadires, com tampoc parlaríem enganxats en llibretes, mòbils o artefactes planificadors. Avui canviaríem una aula en format curset per un camí. Un cim davant dels ulls. Un camí en els peus, com diu l’home del barret, i hauríem de devorar metres de dificultat envoltats d’una paraula que busca altres horitzons, que potser no són tant diferents com els que trobem en el l’altre món que hi ha cap avall.
La incertesa del temps em preocupava però em tranquil•litza la vostra previsió. Tinc al cap com conjuntar aquests jeroglífics terribles que sempre hem de resoldre per assolir el nostre món, i m’he d’esforçar per veure que el món avui està sobre les nostres passes. I vet aquí que l’home del barret que ve superpreparat se li obren en canal les cobertures dels seus peus, aquella eina bàsica de l’home per caminar. L’ase de buridan rodejat de les seves eines previsores que li indicaven per on i com arribar, per un petit descuit, va desfer qualsevol camí previst naufragant en el pas que tots hauríem imaginat. Es passen la sortida de Cardedeu i tot allò delicadament tramat, ja no serveix de res. Caldrà improvisar. Cap problema en cap dels dos casos, però els temps ja queden per sempre modificats, ultratjats. Tot allò que construïm sempre obté l’aprovació o els pesos de tot allò que inesperadament ens fa vacil•lar o recular per recuperar aquell to que ens hem creat en el nostre interior sense tenir en compte que la vida no sap de certeses infinites o constants.
Primeres reflexions que ens atorguen visions importants. La vida ens va donant mostres del tot importants procedents de senyals que maquiavèl•licament anem descobrint de tots els llocs més inesperats.
I penso que és en el camí on està el realment important. Els colors, les ombres, en el step by step, les mirades que ens proporciona el fet de seguir aquestes passes pacients de saber com accionem aquest caminar enormement ‘elucubrador’ de les noves mirades, d’enormes nous paisatges en els que poder veure-ho tot panoràmicament. El fet de veure-ho en un cim. De saber que hi ha un més enllà però no, un més amunt…
Però on és que mirem, quan mirem? Quines mirades ens oferim, quan mirem? I quan no mirem, és a dir, quan no som conscients del que mirem? O més ben dit, de com mirem? Quines són les preguntes? A on decidim anar i com hi anem? Incerteses, mirades, sentir, emoció, detalls, natura, camí, sabata, cim, fred, entrepà, cantimplora, motxilla, conversa, xarxa, paraula, reflexió, més conversa, el silenci, l’arbre, els pedregars, el respirar, les cames, el nivell de posicions corporals i conscients, la ment, la conversa i l’autoconversa mental…
El camí dóna per a molts qüestionaris personals i moltes preguntes sense resposta. Potser el cim ajudi a veure-hi més clar, encara que al arribar a la vall la resposta s’hagi oblidat, però ja hem gaudit de la sensació, de que el món allà al cim és meravellós.

Anuncios