Estic tenint un somni meravellós, molt plaent, fantàstic. I llavors… una melodia suau, gens estrident, em desperta. L’alarma del mòbil m’està avisant que és hora de llevar-se del llit. És un quart de set del matí. Fa fred a l’exterior del llit. Li dono un petó a l’Eva, i li dic: “Bon dia, carinyo. Has descansat bé?” Em diu que no massa bé, que ha patit dolors menstruals tota la nit. Em comunica de forma evident que no ha estat la millor nit de la seva vida. Sento la seva elevada escalfor corporal. Tota ella és una font de calor impressionant. Al hivern tinc la sort de poder gaudir d’una estufa natural per mi sol. L’Eva està immersa en el seu procés mensual, aquell instant en que la seva energia femenina l’informa, li parla, la connecta amb la seva essència, com a dona que és. Com que aquest mes ha tingut neguits, situacions d’estrés, etc., els seus òrgans íntims parlen, li comuniquen i li mostren, traspuen, d’alguna manera, tot el que ha viscut en carn pròpia en els darrers dies previs. Desconnecto l’alarma i engego el telèfon. Decideixo restar cinc minuts més al llit, abraçat a la meva companya. Tinc sentiments contradictoris. Per una banda, no vull arribar tard a la cita que tinc amb el Roger i la resta de companys. Però per una altra em sento responsable de deixar en aquell estat a l’Eva, la meva companya, tinc la sensació d’abandonar-la, de deixar-la a la seva sort. Tot i que tampoc sé en què puc ajudar-la i que fer perquè superés la crisi hormonal que està vivint. Després de vestir-me, em sento delicadament al costat d’on està ella estirada. Li fa molt mal el cap. Una de les venes situades a la templa de la banda dreta està molt activa, desenfrenada, fora de control. Sembla que li vagi a explotar del que li arriba a bategar. Jo li faig uns suaus massatges amb els meus dits. Sé que li va bé. Sempre diu que li alleugera el dolor, el malestar. M’estic així una bona estona. Després ella mateixa em convida a marxar. Em recorda que no puc arribar tard a la meva cita. A mí em sap molt de greu occir així de casa. Li comento que si no es troba bé em puc quedar amb ella. Però ella li treu importància, ferro, a la seva situació, m’assegura que s’anirà trobant millor a mida que passi el matí, que no pateixi pas. Però li dic que per damunt de tot està ella, per tant si no es troba bé, puc explicar la situació en la que em trobo i informar que, donades les circumstàncies excepcionals, no puc anar a la sortida. Finalment però, l’Eva em tranquil•litza i em prega que no pateixi. Vaig al lavabo, em rento bé la cara perquè desapareguin les teranyines nocturnes, i posar bona cara al dia que comença. El meu estòmag comença a comunicar-se, a mostrar-se. Sembla que tampoc s’ha llevat massa fi avui. Però no vull que res s’interposi, barri el meu pas en direcció al Matagalls. Així doncs, marxo de casa sabent que avui serà un gran dia. S’ha girat fresca. El vent del nord-est és gèlid, de precipitacions en forma de neu a la llunyania, segurament a 1.700-2.000 metres als Pirineus. Sort que porto dos jaquetes polars, una grisa, i una altra, la que tothom veu, verda, amb l’interior del coll de color negre carbó. Arribo a Fontana molt puntual. No m’agrada fer esperar, sé que el Roger és seriós i arriba a l’hora. Efectivament, porto un parell de minuts assegut, pràcticament acabava d’obrir el llibre “Autobiografía de un yogui” i apareix a l’inici del passadís. Ens donem una abraçada. Ens preguntem mútuament com estem, com estan els nostres éssers més estimats. Ens comuniquem les diferents situacions. Naturalment, li explico que he marxat una mica neguitós per com he deixat a l’Eva, encara que no m’ho pensava pas que m’amoïnava. Tenia la sensació que marxava en pau, però no, m’he obligat a marxar convençut de que no passava res, per tranquil•litzar la meva consciència, però la meva inconsciència no resta calmada. Les seves profunditats recòndites tremolen, vibren, de sensibilitat, de responsabilitat. De culpabilitat? No. De responsabilitat. Comparteixo una vida amb la meva companya. Ens recolzem. Ens estimem. Podem discutir, podem tenir diferents parers, com ha de ser, és bo tenir personalitat i idees pròpies, però ens entenem pràcticament diria, entre el 90-95%. Això penso jo. Estaria bé saber que n’opina ella. Potser tinc una idea equivocada de la nostra sincronicitat. De fet, tenim ritmes, bioritmes diferents. Ella és diurna, jo sóc diürn però summament nocturn. M’encanta la nit. M’estimo moltíssim la foscor. Des de ben petit es podria dir que quasi he sentit veneració per aquell instant en que tot es transforma. Sorolls de la natura. Pràcticament absència de soroll humà. Estels. Lluna. Màgia nocturna.

Anuncios