Acabo d’arribar a Barcelona. Sóc musulmana. Vinc del Marroc. No sé parlar ni català, ni castellà, ni anglès. Només sé parlar marroquí i francès. Em sento molt sola, desvalguda. Menys mal que amb el whattsup estic en contacte amb les meves amigues, amb la meva mare i amb les meves germanes. Aquí és molt complicat fer amistats. I la llengua és una forta barrera. Avui és divendres tarda, i com no tinc cap pla em forço a sortir al carrer. A prop de casa es troba el Parc Central de Nou Barris. Decideixo dirigir les meves passes, les meves petges, cap allà. Algú em va dir que al parc també hi trobaria una biblioteca. Són dos quarts de set de la tarda. El sol cada cop està més baix. Han encès les llums del parc, les quals il•luminen l’edifici que havia estat en el seu temps el frenopàtic. Tota la seva façana va adquirint una tonalitat ataronjada, que ressalta amb el cel d’un blau viu i intens que l’emmarca. La imatge d’aquest immoble (que actualment alberga la seu del districte de Nou Barris, la biblioteca de Nou Barris, equipaments dels serveis socials, la comissaria de la Guàrdia Urbana de Barcelona i l’oficina de la Seguretat Social) resta imponent amb les seves ales obertes al davant, com si dos braços oberts de mida gegantina tanmateix ens volguessin abraçar, acollir. Estic aquí però no estic present en realitat. Tinc tota la meva atenció concentrada en el meu telèfon mòbil. Les meves amigues no deixen de preguntar-me com estic, estan preocupades pel meu estat d’ànim. També em pregunten com és la vida aquí a Europa, si és molt diferent a la del nostre país. Volen conèixer i saber les tradicions d’aquí. Per una altra banda també estan interessades en saber com m’ha rebut la gent d’aquestes contrades, i per últim, tenen molts curiositat en saber com són les noies i els nois, tant en el aspecte físic com en la seva manera d’actuar, de comportar-se. Mentrestant estic comunicant-me pel whattsup passa un home just per davant del banc on estic asseguda. En primera instància, ha mirat l’espai que resta buit al banc. Ha continuat però caminant en direcció cap al Parc Tecnològic, però finalment s’ho ha pensat millor i s’ha sentat ben enganxat a l’extrem del banc en el que jo estic asseguda. S’ha col•locat tot rígid, aixecant les seves espatlles i estirant les seves cames lleugerament. Ha mirat cap a la façana. Ha sospirat i s’ha quedat corprès per l’espectacle de llum i foscor que s’estava desenvolupant davant seu. Al cap d’una estona ha passat un home amb una motocicleta davant nostre, en direcció el carrer Marie Curie. Al cap de pocs segons ha fet marxa enrere, ha donat la volta, i s’ha aturat davant del banc on estic asseguda, juntament acompanyada amb l’home misteriós que tinc a la vora. El motorista ens ha preguntat alguna cosa en el seu idioma, no sé si en castellà o en català. L’home que s’asseu al meu costat l’ha respòs. Després, un cop s’ha marxat el motociclista, ens hem mirat. Ens hem dirigit unes paraules inconnexes per tractar de descriure la situació que tot just acabava de succeir. Es veu, m’ha semblat entendre, que l’home que conduïa la motocicleta cercava el número d’un carrer, però que l’home que seu al banc a prop meu no sap on es troba. M’ha comentat que li semblava que l’home de la moto treballa de missatger, pel portaequipatges que duia. Com que l’home s’anava animant a xerrar i jo no l’entenia una paraula de la seva llengua, l’he tingut que dir que no l’entenia, que no parlava castellà. Llavors m’ha preguntat si parlava anglès. Jo l’he respost que la meva cultura és la musulmana i que només parlo el marroquí i el francès. Ell aleshores ha tractat de parlar en francès. Ha intentat dir-me alguna cosa que volia assemblar-se al francès però que no he entès. L’he tingut que dir que no l’entenia. S’ha disculpat. S’ha fet un violent silenci entre nosaltres. Barrera lingüística-cultural. Al cap d’una estona m’he acomiadat. M’ha dit: “Au revoir! Enchanté!”, i llavors he marxat. Les meves amigues i la meva mare m’han fotut una esbroncada terrible quan els hi he explicat que havia parlat breument amb un home del tot desconegut per a mi.

Batalla campal a Nou Barris
Ahir al voltant de un quart de vuit un noi veí d’Horta tingué un bon ensurt. Ell estava tranquil•lament assegut en un dels bancs que hom troba al davant de la seu del districte de Nou Barris, al Parc Central de Nou Barris, quan un grup d’homes musulmans l’han increpat acusant-lo d’intentar d’establir relacions amb una noia menor d’edat que feia estona estava asseguda al mateix banc que ell. Deien, es basaven, en que l’havien estat observant i que ell havia fet tot el possible per seduir a la nena que estava feia un moment asseguda en el mateix banc on estava ell en aquell moment. De res serviren les seves explicacions. L’acusaven de pederasta, de viciós, d’impur. Cridaren a la guàrdia urbana, que té la comissaria a prop, al mateix edifici on està la seu del districte, anteriorment aquest edifici feia les funcions de frenopàtic, fa molts anys. Finalment, es descobrí que tot havia estat un mal entès per part de la noia, perquè no entenia bé la llengua i l’havia fet l’efecte que l’home, de 39 anys i veí del barri, intentava anar més enllà amb ella. Per sort tot va quedar en això, en un mal entès.

Anuncios