S’ha de veure com de bé es viatja a cavall d’un elefant. Sort que sóc un ibis i, per tant, un ocell, perquè no m’aguantaria dret. Cada passa és com un terratrèmol. Sembla que el meu amic gegant vulgui esquarterar el terra a cada moment.
Ai, aquest animalot, que n’és de sorrut! Li costa aixecar el caparró enlaire. Només ho fa quan s’ha de ficar una cosa a la boca. Si no fos per mí, que li toco el crustó i li faig pessigolles, ell seguiria amb la seva rutina, la marxa de tot el ramat. Miraria sempre endavant, de manera gregària. No li puc ensenyar a volar com el Dumbo, però, si més no, imaginar-ho, aixecar les orellotes i somiar que hom pot aixecar aquestes potes tan grosses, tan pesants, ni que fos uns centímetres de terra. Perquè sembla que sigui el contrari, que l’únic que desitgi sigui marcar, amb els tocs de tambor de les trepitjades, la seva unió a la terra.
He dit que li costa mirar als cantons. Si jo no li xiuxiuejo a cau d’orella, no guaitaria enrere, no contemplaria ni la possibilitat de trencar amb l’habitual, a sortir-se de mare, a cercar nous camins fora de la ruta de la bandada. Li ho de dir fort i convençut, perquè amb el soroll eixordador que produeixen, a penes pot sentir, O potser és que no vol sentir gaires coses de les que passen al seu voltant? Això de ser un elefant i potser sentir-se en certa mesura inexpugnable, és un avantatge, però jo també ho veig com una presó. Perquè ell no n’és, d’inexpugnable! L’he vist fregar-se contra els matolls fins a sagnar i continuar endavant. Un altre hauria bramulat, però ell, per no trencar amb el seu capteniment, no va ni piular. Aquí l’únic que piula sóc jo!
L’única estona que es deixa anar és quan arribem a l’aigua, quan arribem al mar. Allà es transforma, juge, és un altre. Fins i tot alça les orelles, gira el cap, es rejoveneix. És com si tornés al ventre matern, com si oblidés que té potes, com si aquestes fossin aletes. Llavors el deixo i jo també em dedico a capbussar-me a l’aigua.
Això, però, acostuma a durar poc. Arriba un moment que alguna cosa se li trenca dintre seu i torna a ser el sorrut de sempre. Llavors torno a marxar a cavall seu. Ai, si no fos per mi! De ben segur que seguiria el rastre dels altres, captingut, tancat en ell mateix, com una estàtua en moviment.

Barcelona, 7 de novembre de 2014
L’HOME DEL BARRET

Anuncios