[/caption]20140814_154723.

Us volia explicar un estiu que ja agonitza, sobretot a tú home del barret, ja que després de poques connexions a la xarxa mentre estava per terres mares (allà al nord meu empordanès) i d’uns dies més a les del Pirineu d’Osca, no t’he pogut respondre com calia al teu mail. Els teus mails sempre tant evocadors i amb la tendra saviesa del que ha ampliat les seves vivències, no tan sols a cop d’experiència, sinó en l’ampliació constant en la seva reverberació feta escriptura. La teva experiència viscuda a través dels somnis provoquen desviar la mirada, cap a una altra banda, potser cap el teu passat, i anuncien segur bones reflexions sobre el que tu vius com a un amor més en la teva vida. Jo en faria una interpretació diferent de la que tu en fas, no del tot potser. El fet que estiguis sol però acompanyat pels teus alumnes, potser indica que espiritualment no hi has pas marxat d’allà i que segueixes d’alguna manera implicat. L’ànima no deixa pas de fer el que sent, i tu amic Juanjo, encara estàs en actiu en altres funcions però en esperit continues emprenent el teu camí d’ensenyar i segueixes estant.

L’experiència que hi aportaré com a resposta és la de pujar un pic com a metàfora de l’ascensió i del camí, però en el punt que ens interessa que és el de l’experiència i el de relatar-la. Començo pel principi i és que en aquest estiu he tingut molta relació constant amb l’escriptura, ja que aquest pot ser el meu darrer amb aquesta tesi que agafa ja la recta final. L’estic gaudint molt, ja que -ja sabeu- està molt vinculada amb el meu projecte personal o de vida. Per tant, em disposo a tancar projecte i etapa vital, per fer-me entendre. Així, d’aquesta manera, m’he tancat moltes estones per llegir i escriure, conscient com sóc de que aquesta tesi és el punt i final d’un treball important per obrir un aparatós repte vital que ara esdevindrà.

Per la darrera setmana em faltava gaudir d’un apartat més rodejat de natura i de caràcter vivencial. I em va aparèixer el Monte Perdido com un antic repte que tenia pendent. La profusió del repte era fer diferents etapes transpirinenques i allà respirar els meus pensaments des del sí mateix més fenomenològic. I l’experiència en un any -un tant difícil- no era senzilla, ja que m’hauria de confrontar en diferents estats del sí-mateix. La única acompanyant la muntanya i el camí. Em dirigia a un massís en forma de circ espectacular amb 6 ó 7 pics que sobrepassen els 3.000, i el repte era arribar als 2600 d’altitud des d’uns 1000 i pico de desnivell en una ruta en zigzag en 3-4 hores de pujada, i segons com fossin les condicions quedar-me a fer nit a un refugi allà al costat del llac. I em va venir al cap una frase que em va dir un col·lega just abans de marxar: “Step by step”.

Moltes vegades pensem sense divisar els nostres processos, sense pensar en el camí. El que us dic, és que encara que m’encanti la muntanya em trobo ara davant d’aquest circ enorme fruit dels desglaços eterns, i m’encamino per devorar-lo, però capficat d’entre els temors existencials dels qui tenim l’hàbit del consum fàcil des de les nostres visions occidentals. És a dir, que tinc la meva expectativa de l’experiència i ara em disposo a beure-me-la a cop de batzegades amb una motxilla a l’esquena, a bord de les meves cames, sense saber com respondran. Aquí em ressonen aquelles paraules que tot familiar sempre pronuncia: ja t’abrigaràs?? com és que vas sol?? vols dir que…?? Així que m’hi encamino fent de la meva devoció la dedicació obligada del dia sense escoltar-me gaire aquests “ecos” familiars. I el Monte Perdido està allà sempre imponent. Enfront meu. Testimoni de reptes més que perennes de totes les opcions extremes des de la dels contrabandistes que l’aprofitaven per foragitar-se dels perseguidors, igual que la dels maquis o dels qui travessaven el mont per fugir del país dels conflictes bèl•lics. Allà estava sent testimoni del meu ínfim repte del dia. De fet el dia era agradable i assolellat quan partia. Però segueixo amb la inquietud del qui no endevina del que donarà de sí el repte.

M’encamino. La part del viatge m’anuncia que el meu pensament es torna cada cop més emocional rodejat d’aus rapaces, marmotes, fagedes, pinedes i valls espectaculars. Fins que comença la veritable ascensió, passa una hora on vaig avançant famílies que van per allà pel camí únic en que ens trobem tots – amb avis i petits inclosos – que van a gaudir de les fagedes i boscos bastant ombrívols, i que aprofiten el bon temps per passar-hi el dia. I apareix el riu Cinca al costat del Parador que s’abriga en aquella vall tancadíssima i que des de dalt ens oferirà una vista espectacular. Segueixo a l’expectativa. Cada cop més emocionat i captivat estic amb els ulls clavats en aquell circ increïble del qual resulta difícil apartar la mirada, i alhora, ja t’obliga a fer un esforç de cervicals per poder albirar el seu cim. Tant fort serà el desnivell que em costa veure com passarem en res de 1200 a 2600 metres?? Els temors i les dificultats s’acosten i això omple el pensament. Però allà segueixo, com magnetitzat cap endavant. Penso que de quins magmes intraterrenals poden haver sorgit tals “moles” i de com s’hauran produït aquestes escletxes per les quals aquestes forces tel•lúriques la terra sempre s’ha imposat desafiant qualsevol lògica física. Una natura essencialment violenta que ara ho haurà copsat amb tanta bellesa i que subjuga en aquestes impressions de magnetisme que ara m’impulsen a caminar i caminar, i a imposar-me a les meves pors i inseguretats. Allà estan les meves impressions sobre el pas a pas. Penso que la vida, té semblances a les escalades, i que els que les coneixeu hi endevinareu moltíssimes metàfores que us seran molt pròximes. La vida ha de ser també pas a pas. Allà d’entre la paciència és on construïm el veritable aprenentatge. Vivint la construcció en procés. Gaudint cada pas dels que haurem de fer per arribar a les grans visions que ens esperen cap els finals dels camins. La zigzaguejant processó de pedres en el camí que hauré de superar, sempre serà millor de fer-la sense preguntar quan falta, o sense mirar enrera cap allò que ja hem superat.

I gaudir de tot en el camí, des de la flor que s’alça imponent en una roca, desafiant també tota condició de comoditat i que segueix perpètuament enganxada a la vida extrema, a la marmota que crida com posseïda potser en zel, desacomplexada de tants humans com ronden la zona. Però jo us parlaré d’un element que a mi em sobta, em fascina i que m’ha evocat com a reflex de vida i de multituds de metàfores i significats. L’aigua, que regalima com si fos la llum del sol en forma de llàgrimes buscant il·luminar la vida, procedent de la pura terra, quina generositat!!!! Aquesta és la natura. Pura potència que ens ofereix tot allò que necessites per subsistir, per la vida. per cobrir el que tu t’imaginis. I aquest fet és tan evocador i creatiu, que esclata tot: que allà es produeixin aquestes condicions, que ens sobtin i ens emocionin, i malgrat això, tot aquest món, se’ns faci tant llunyà…

En combinació reparadora, allà frueix allò que suposa l’equilibri pur que cíclicament fa que es manifesti la vida més fluvial i límpida d’allà on tota vida germina. Mare de totes les formes de vida. Conjunta allà el seu origen; un origen extrem, en altituds inimaginables, indeterminades mentre la glaçada es fa inevitable, tard o aviat, però és en aquell punt on la generativitat perpètua, desaforadament conclou amb els límits superats de l’hivern que tornarà. Gràcies a aquests dos extrems estic aquí. I per això torno. Per assistir del fenomen. Per això no defalleixo i segueixo endavant. Per això segueixo magnetitzat. Per això vaig al meu extrem. Per això em qüestiono de les meves mesquineses i limitacions. En l’espectacle de la grandesa motora d’aquesta preciositat terrenal segueixo compadint-me de les míseres existències que de vegades porto i em veig tant petit, que quan arribo a dalt al gran llac em parteixo en dos i de l’escletxa enorme del meu interior vesso unes llàgrimes multitud de temps guardades. Unes que em duen a alegrar-me d’estar aquí i d’escoltar-me, l’altra que m’angoixa que és la meva llibertat que no deixa de cridar. És el crit de l’aigua que cada estiu crida per sortir. Ens omple però la guardem mentre aquesta aigua necessita sortir i circular per regular i alimentar el mateix cicle. I penso: som aigua. Som roca. Som glaç. I la gravitació ens farà tornar. Tots aquests pensaments m’omplen en la baixada. Un 14 d’agost els 4 graus de temperatura en el cim a les 5 de la tarda em fan prendre la decisió de baixar cap el poble potser perquè segueixo sent aigua. I l’aigua es precipita valenta cap a la terra més ferma, més sòlida i còmoda. Aquella en la que, allà a baix, una altre mare ens va donar una vida per seguir aquest nou cicle vital.

Cascades a ordesa Cascades a ordesa

Anuncios