És un plaer estar davant de vosaltres en aquest immens mirall que és la pantalla d’aquest ordinador. Aquest mirall que té accés a cadascuna de les vostres cases o oficines i que ara em disposo a reflectir-m’hi. És un plaer de tarda de juliol, el mes més llargament esperat i desitjat. Tardes llargues en les que “lleurenitzar-nos”, en les que poder fer migdiades de llit, o llegir i escriure en horitzontal. Qualsevol cosa és possible llavors en una tarda de juliol. Jo les recordo sempre embadalit seguint el Tour de França veient aquelles gegantines muntanyenques carreteres, des de que en els anys de Pedro Delgado (jo tindria 12 ó 13 anys) amb el meu pare vèiem aquells Tours enlluernats, encara molt radiofònics, i això sí, veient els darrers kilòmetres en la televisió francesa (privilegi d’empordanesos). Aquelles tardes eren apassionants, però encara després eren llarguíssimes per poder omplir el temps amb més d’oci.
Ara aquestes les prefereixo omplir descobrint què és el que n’he tret en el darrer curs, a través de, i gràcies a l’escriptura i aquí intento que res se m’escapi d’entre les meves notes i llibretes vàries. Reflexionant, pentinant, escrutant, aprofundint, navegant entre aquestes aigües procel•loses dels meus mars emocionalment un tant tenebrosos dels darrers temps. Llegint els signes de tots els senyals que hi ha inscrits, ja siguin visibles o siguin més susceptibles d’haver de rascar, esperant que sorgeixin idees. Signes inescrutables. Els alts i els baixos. De vegades en els baixos ens cal una mirada més auscultadora i pausada. Potser en ella ens cal navegar amb una llanterna (una de frontal seria ideal) per poder afegir una mica a la llum insuficient que duem en certs moments de tensions o de les acceleracions a les que ens veiem irrefrenablement abocats. No, no és que no tinguem llum en aquest moment. Potser no sabem utilitzar-la segurament. No per no obtenir-la, sinó per no optimitzar-la prou. Per això la llum ha de tornar en tardes com aquesta. Acompanyant-nos com ho estic fent de les nostres arts més contemplatives. D’aquí que escrigui acompanyat de vosaltres, és clar.
I és que aquest curs me’l sento com, davant tot, un privilegi sensacional. Com si ara em sentís parapetat pels vostres senyals que potser ens cobreixen com si ens arribessin via satèl•lit a les nostres imatges neuronals i que responen a través de les ones en forma d’escrits que es reben periòdicament. Així em sento al poder escriure algunes ratlles dirigint-les a les accions que transcorren en les nostres reunions. Hem teixit uns trajectes delicats que ara s’han substanciat en camins diversos i que han contribuït a créixer en possibilitats per a cadascú. En part per la vostra generositat voluptuosa i infinita que ara se us veu retornada, en volums i formes que mai podran ja ser igualades per la vostra inacabable i generosa funció narrativa. És el que heu pogut rebre de tant com heu pogut escriure i de tant com heu entregat en aquestes sessions de privilegi absolut per a tot@s.
I d’aquestes reunions hem pogut parlar de les essències femenines que han estat ja contestades per tots nosaltres en direccions diferents i que ens han pogut produir els efectes en els diàlegs que hem proposat des de diferents instàncies. Espero que hàgiu pogut projectar-les i prolongar-les en tots els camins que hem il•luminat des d’aquí i en altres relleus amb els quals hàgiu topat. Crec que en aquest últim bosc que us he proposat travessar per tancar el trajecte actual, hem pogut aprofundir des de qui som a qui vàrem ser, per retornar al ser-qui-sóc transformats, i les proposicions que han fet que siguem qui som i qui vam ser. Aquests miralls de tot en el que vam projectar com vam comentar el darrer dia.
En Gregor es suma en la seva mirada atònita ja en la candidesa de la infància i també en l’hegemònica de la masculinitat en la que va haver d’aprendre i comprendre dins de les seves contradiccions correctes i incorrectes, en les que calia con-viure. La referència era la mare de la que va aprendre, reflectint-se també en les vivències que hauria de tenir per perseguir al seu avi marcial, com un origen genealògic, que sens dubte, li atorgaria un bon grapat de sentits a les preguntes que es feia el jove Gregor. Calia formar la poc visionada autoestima per aquells llavors, però mirant aquests familiars miralls de la postguerra, li serveixen per veure aquests entorns, referents i fascinacions que li acaben de donar respostes i reflexions. Segur que gens mundanes. També després arriben els temps on els entorns estan atrapats entre pornografies dements, quan les sensibilitats idealitzaven cap a altres imatges molt més afectius. Un trencament intern entre totes les forçades idees li generen incomprensió cap a un mateix. Però que refereixen als camins que tocava resseguir i que de totes formes generen una funció determinant en totes les al•lusions que se’n van fer. Doncs en Gregor es va fer prou conscient de totes les reaccions de tendresa de la Maria, d’empatia i de complicitat, perquè el que aquí escriu notava conflictes emparentats i sensacions gairebé parelles, en quant al descobriment de les relacions.
Buscat o no buscat, a continuació se’ns presenta el Francesc. La conversa que hem tingut una hora de la sessió anticipa alguns dels temes que ja hem relatat, com la coincidència que es dóna diverses vegades del tema militar. O les incomprensions i laments o bloquejos que encara ens genera a la condició d’heteros les sexualitats divergents. Interessos? La societat seguirà malalta si no es reconeixen totes les diferències i tot allò que s’ha de callar, representa aquest trastorn generalitzat. Comentem aquests atzars i coincidències que assenyalava a l’inici de la sessió, que serveixen per trobar territoris comuns, encara que ell ho deixa en un comentari d’allò que no hi ha principi ni final, i que ens convida a convocar-nos més encara en el procés, que en les respostes o en els problemes i les solucions. El Francesc es defineix com a amant de la cultura i del coneixement i ell l’enfoca entre el conte i el creixement des dels quals busca les fonts de creació de l’esperit humà. Sabíem que parlaríem de la part femenina, i ell ens va relatar la del mite de la perfecció i/o de la perfecció de la parella, la reflexió esdevindrà des de preguntes que es podien sostreure a allò que entenem en la perfecció, en els complements que hi podem buscar, les diferents idees d’home i de dona de cadascun dels transcursos de la història, etc etc…
Donava lloc a diferents propostes que provocarien diferents imatges. Espero que em trameti el seu text per poder-vos-el transferir.
En el seu exercici desmesuradament honest i de participació de vertigen ens comença a marcar els seus diferents conclaus en els que potser va travessar (o travessem) amb els seus diferents personatges. Considera que hi ha dos tipus d’homes definibles des de les seves pròpies actituds, els que tiren de cara enfora, i uns altres que es situen en una cara més intermèdia que proposen els progressos de l’objectivitat.
Ens va definint les seves imatges importants que es dibuixen en les següents dualitats: genolls-àvia, pare-gespa, records en positiu-negatiu, i busca a la mare en la que curiosament li costa trobar-li ubicació. Pensa que això ja li ha de trobar la caricatura. El nen – noi va trobant el seu to emocional. El relat avança entre les ironies entre l’ètica i la química del ser-un-mateix, entre el sarcasme i l’autocrítica. Una visió de sí mateix com a persona esquerpa i poc accessible en els seus inicis, i que explica una dificultat de relació amb qualsevol dels dos sexes, així que ell pensa que poc pot aportar en el que parlem. En aquest sentit, ho transporta en la família política com a models de masculinitat en les que ell ha observat una dona més forta que l’home. S’assenyala en la seva adolescència? Busca en tot allò que ha escrit o pensat i es fa dir que ha escrit per poder dir i per poder despullar-se i acaba en allò de que els homes busquem la mare, com a factor congruent biològicament, o jo ho entenc així. Ah i acaba fent menció a la seva dona que porta 14 anys i que és la dona més important de la seva vida. I fa referència només que ella llegirà el relat. Això només ens dius de la teva dona Ase de Buridan??
La Maria ha respirat un “bonisme” en i sobre els comentaris que hem anat fent sobre les dones. Veu, nota, sent un excessiu sentiment, que no li deu quadrar, coneixent com conec a la Maria. Pensa en tot el que hi ha en la nostra identitat i ho entén, però està essent crítica amb això o ho intenta.
Una còmplice mirada intento fer amb la Maria, i crec que el comentari regalima sentiment crític potser de la condició femenina, o d’allò que genera un possible conflicte cap a un home que potser no ha entès el que la dona pot conferir com a conflicte a sí mateixa. L’escrit de la Maria és prou explícit. No està contenta del seu rol o de tot el que ens ha aportat. Li deixarem aquest sentiment ben endins i ens tindrà sempre per poder-li oferir tot allò que ens ha confrontat com a mirall destacat en aquesta pel•lícula.
Acabem una sessió sense l’home del barret agraint-li el seu paper d’home perfecte proclamant la futura perfecció que arribarà potser quan reconeixem la nostra història, la coneixem i intentem obtenir de tot allò el descobriment de les nostres cultures al marge de les identitats i diferències, cap a un coneixement més ampli de tot i de tot@s.

Anuncios