Mi conciencia me muerde la lengua con tus dientes
(per Hélène Cixous)

Los personajes reunidos bajo el techo de este volumen son animales (con los cuales estoy aliada y afiliada en cuerpo y alma desde el origen de mi vida pasional), y los libros, los que se escriben con mi nombre, me llaman y me regatean. Seres vivos, mis más próximos prójimos y que sin embargo escapan a mi ley o a mi deseo, libres e incontrolables. Naturalmente, pueden arañarme, labrarme la mejilla, el corazón, los ojos, tienen armas para ello. Una virtualidad de herida y crueldad vibra entre nosotros. Pero algo, una fuerza superior convierte en el último momento la violencia en dulzura. No antes del último momento. A esta fuerza que aterciopela las patas de los felinos y pacifica las guerras que abrasan la intimidad, la llamo el amor del lobo. Es decir que el amor que siento por el lobo a causa del amor del cordero por el lobo al que no despedaza a causa del amor del cordero por el lobo que habría podido despedazarlo, el lobo del que tiene que le despedace, algo que puede suceder en cualquier momento pues el lobo no se convierte pero no es imposible que suspenda por influencia del amor su ser-armado. Sólo temblando hay amor. Tenemos miedo de ese lobo que es nuestro gato, nuestra madre, nuestro libro, «nuestro» a quien estamos sometidos y rendidos por el amor que nos entrega. Amamos al lobo que no nos obedece, al libro que no nos obedece, al dios que sólo nos responde si le apetece, a mi madre que me enseña cada día los dientes de la responsabilidad.
Este libro evoca las fuerzas vivas que nos atormentan, nos divide, nos descuartizan porque nosotros les otorgamos ese poder. El miedo ama. Del amor procede el poder del miedo. El amor no tiene miedo del miedo que está en el amor. El amor tiembla de los pies a la cabeza. Hay un goce y una crueldad en ese combate de tú y yo, en mí. Esa mezcla de goce y crueldad se llama sacrificio.
Los animales, mi madre, mis poetas, mis hijos mis libros. Mis seres de incandescencia. Mis criaturas de sueño, mis creadores de sueños. Les debo la vida. Comprendedme: les debo mis vidas. Cada vida que cada uno de ellos me hace temblar. Perder. Conservar hasta el último aliento.
(…)

Així comença la seva obra “El amor del lobo y otros remordimientos a Arena Libros, 2009” i és una metàfora dins diverses metàfores. Primer de tot en la dels animals, aquests éssers que sempre ens acompanyen i que ens mostren tot allò que fórem i que, per tant conservem encara que sigui en la memòria antiga en aquelles profunditats del nostre hipocamp, en aquella que emmagatzema i ens transporta a les imatges del cervell reptilià. Ella ens comença dient que es sent aliada i afiliada als animals, i, com a experta observadora i poetissa d’una paraula que s’ausculta i explora, troba en la metàfora del llop i del xai múltiples dimensions que ens fan la radiografia dels comportaments de tots els llops i xais que duem dins, i ens navega en el món de les semblances en les que ens formem tots els estereotips que ens amplifica el món de l’amor i les relacions humanes.

Després d’aquesta aprehensible dimensió (que sens dubte podreu observar en les vostres dinàmiques internes) que ens genera una visió que pot ser molt més que il·lustradora de cara als nostres «jo-ser» també ens capacita per poder desvetllar aquells personatges que duem dins, o aquells que esperen per sortir i que ens donin respostes a preguntes com ella bé diu en la xerrada que vaig assistir: Amb qui parlo quan escric? Jo sóc jo, quan escric? Sé el que faig quan ho faig? O allò que ens passa a tots: quan faig el contrari del que volia, qui sóc? I traduït en l’escriptura, qui escriu quan escric? Seguint al gran Derrida: “la literatura comença quan (al escriure) no sabem qui escriu”. Això obre unes qüestions en la nostra escriptura que ella resol com si els seus llibres fossin els nostres fills, la creació de nosaltres mateixos, i per això mateix, apareixen rere elles tot allò que llaurem dins nostre, és a dir, les pròpies ferides i rastres de violència. Però en rastre, perquè sempre es pot convertir en dolçor. I en amor.

I entra l’amor en el qual hi germina tot. Totes les llavors de tot el que es pot convertir en amor. I el tremolor. Tremolant existim i tota la passió ens annexiona amb la vida i en vida. En la xerrada parlàvem del tremolor en el fet d’escriure. Ella parlava de força elèctrica de l’escriptura i d’una supervivència de la matèria perquè ens fem forts davant de les nostres impotències gràcies a tot l’exercici de la memòria, la qual Hèléne, la situa com una força superior a la mort. Per tant aquest relat és també una lluita escrutadora que ens ajuda a lluitar contra l’oblit, el dolor, i sobretot, en la por que és la que fermentaria l’amor convertint-lo en les submissions, agressions, dominacions, en fi, a totes les contradiccions dels comportaments humans.

Per això parlo de les mossegades que donem i que dóna la vida. El llop i el xai. El gat  amb el qual juguem però que ens arrenca la pell tot jugant. L’amor al què estimem. Perquè volem viure. Perquè estem vius. Perquè estimar és un compartir. Podeu canviar amor en escriptura. Un amor és un mirall i la parella pot ser un escrit darrera de tot allò que desitgem. I la por que ens desorienta i tergiversa l’impuls de vida esborronant tota la puresa de la vida feta amor. Però l’amor com a vida juga als impulsos que es fan temors mentre seguim instints de conservació. I després et preguntes el què ha passat.

Les nostres parelles també són això i nosaltres hem estat allò altre (la suma dels allòs= del ello que diria Freud). Gràcies a això també som allò altre en una creació mútua. El fantàstic privilegi d’haver estat el que es reflectia en totes aquestes dentades de la vida. Un dia cridaves i l’altre eres tu qui mossegava. Ara qui viu, també tremola. Des del tremolor es pot escriure la història que compartim en tot allò que som i seguirem essent.

Recomano atenta escolta (és la xerrada a la que vaig assistir al CCCB el dimarts 17/06) que ens va deixar amb el nus a la gola. Dura 75 minuts però si trobeu un moment, és un plaer…

Anuncios