Traço sense filtres racionals frases, emocions i sentiments que en els anys transcorreguts m’evocaren les relacions femenines de les que he gaudit.

 

Recordo amb claredat primeres imatges, com diapositives perdudes en un bosc humit, de dones que giraven al meu voltant, uns ulls innocents que les observaven i s’embadalien davant la seva bellesa i capacitat comunicativa. Si, recordo amb nitidesa a la guarderia contemplar el torç nu d’una dona jove, no se perquè, ni en quin context, és indiferent, però la mirada càndida es va enamorar ja d’aquell cos.

 

Crec que tots els homes que hem arribat aquí, a qüestionar-nos la masculinitat hegemònica, a creure fermament que el sentiment amorós no entén de gèneres, a despreciar el privilegi cultural que el patriarcat ens entrega per ser homes… crec doncs que tots els homes que hem arribat fins aquí hem estat rodejats de dones, companyes, amigues, amants que ens han violentat en positiu, arrancant-nos  cegueses que ens impedien veure, oferint-nos com un regal, per a ser millors persones, per aprendre a conviure i relacionar-nos tot desenvolupant una autoestima sana. Aquestes dones ens han ensenyat el valor d’una masculinitat en positiu, no agressiva, no masclista, respectuosa i poderosa obrint-nos un univers de possibilitats.

 

El primer referent femení que tot home té és la seva mare. Pot ser un referent sòlid, sempre present i incorruptible com en el meu cas. Però poden ser referents absents, invisibilitzats, estigmatitzats per rols i conductes silencioses però imprescindibles per la vida (l’alimentació diària, el ser cuidat, el desenvolupament de l’autoestima…).

 

La meva mare és la petita de vuit germans. Filla d’un militar de vocació que se n’anà a l’Àfrica amb setze anys. Acabà essent coronel d’infanteria de l’exèrcit franquista. Una bala el ferí a la mandíbula a la ciutat de Màlaga a mitja guerra.  Aquesta ferida el retirà, acabant donant classes com si encara es trobés entre militars. No vaig conèixer el meu avi matern, però m’hauria agradat molt, sobretot per intentar escodrinyar entre tanta bel·licositat, quin tipus d’home era, què li feia por, com es relacionava amb altres homes, com mirava i es comunicava amb la meva àvia, com es dirigia als seus vuit fills. La meva mare mai m’ha parlat gaire del meu avi, recordo quan sent un infant li preguntava a cau d’orella com era ell del llit estant abans d’anar a dormir. Sempre responia el mateix salm tranquil·litzador “el teu avi era una bona persona…” jo insistia i preguntava encuriosit, enlluernat pels sabres, les armes antigues i els uniformes que la meva àvia conservava, però la mare mai me’n volia parlar gaire del seu pare. Amb el pas dels anys i sense aprofundir ni escarvar gaire (ho tinc pendent per conèixer els meus orígens, la meva genealogia) he anat descobrint, retrats, documents, cartes, revelant-me una persona de profundes conviccions, de caràcter fort i autoritari i violent amb els seus. A pesar d’això m’agradaria haver-lo conegut. En el seu retrat uniformat de cadet amb setze anys abans de partir cap a Àfrica, la seva mirada, l’expressió dels seus ulls, el front ample i els llavis molsuts i definits ens fa semblar germans.

 

La meva mare doncs criada en aquest ambient, essent l’última de vuit germans i rodejada d’un esperit castrense com a filosofia de vida, va aprendre ràpidament que o es feia forta i s’enduria o el món  la devoraria. Es feu comunista amb vint anys, el cop d’estat de Pinochet a Xile li despertà el compromís polític, i suposà un desafiament clandestí a l’autoritat familiar. Amb el meu pare compartiren aquests ideals polítics. Però amb el pas dels anys n’han anat renunciant desil·lusionats i amb la convicció de que la democràcia actual (més o menys corregible i millorable) és per el que se la varen jugar en les seves lluites de joventut.

 

Cercant referents femenins, recordo des de la primera infància una fascinació profunda, una curiositat distant, però al mateix temps una temença de no saber com relacionar-m’hi, no saber comunicar-m’hi, no saber que dir-li a les noies que hem rodejaven. Sempre comentaven les mestres que era un nen força tímid, molt sensible, que desconfiava de l’adult, que em relacionava amb pocs del meu entorn. Recordo la idealització de les primeres coneixences femenines. Un sentiment amorós completament romàntic, senzillament platònic. Tan a prop i tan allunyat a la vegada. Aquesta idealització, aquest afany per imaginar com seria una carícia, un xiuxiueig, una confessió abans d’acariciar un cos, em podia arribar a satisfer tant o més que una coneixença o amistat íntima. Un ideal romàntic i una imaginació desbordant ho impregnà tot fins arribar a la convalescent adolescència, havent conegut realment poques noies, però ja enamorat de la seva presència.

 

L’adolescència per a mi va ser força traumàtica. Incapacitat per a la relació, solitari per despit i per no voler pertànyer a cap grup impostat i de codis absurds, observava i em retreia. Recordo els caps de setmana solitaris sense pràcticament sortir de casa, devorant llibres, còmics i relats de terror.

Aleshores vaig descobrir el que tots els nois a aquesta edat descobreixen. El sexe impostat, groller, agressiu i violent: la pornografia. Succedani per als tristos, foment de la il·lusió del que mai viuràs, visualitzar allò que imaginaves, que desitjaves. Impostació d’un món que no és real, caricatura grollera de tota relació sexual, potenciació del masclisme més agressiu i territorial. Amb el pas dels anys he de reconèixer que m’he convertit en un “expert” en aquest gènere. De consumir-lo com un efecte placebo de fàcil adquisició, a desentranyar la ideologia cultural grollera que emmascara. És un gènere tan bast que la majoria de produccions no valen res, exceptuant obres que per com van ser concebudes, la difusió més enllà de les sales especialitzades i el trencament cultural que vàren suposar, mereixen ser contemplades amb una altra mirada.

 

Així doncs l’adolescència va transcórrer entre contemplacions solitàries de cossos nus en moviment, i relacionacions idealitzades separades per mars de pors, inseguretats i timideses que ara em semblen ridícules, però que encara puc comprendre.

 

Aleshores de la mà d’un amic, amb a penes disset anys vaig descobrir un món que em semblava rodejat d’un codis que no comprenia, uns camins que mai m’hauria atrevit a recórrer sol. La conversa de la tarda va ser curiosa. Ell ja havia cardat i aquell divendres tenia diners i com sempre en tenia ganes. Així, com sense adonar-me’n, ingènuament, vaig descobrir la prostitució, el treball sexual.

No cal fer cap judici de valor. La moral sobra. El darrer 1r de maig entre els parlaments que van organitzar les companyes llibertàries em va impressionar la valentia de dues treballadores sexuals que van fer ús de la seva paraula. Amb el meu fill de tres anys les vam escoltar. Orgulloses de la seva professió una dona i una transsexual denunciaven la persecució i l’assetjament policial a la que es trobaven sotmeses per la policia i l’ordenança municipal del civisme, en el carrerons sempre savis del barri Xino. Aquelles paraules em van fer reflexionar. No ha de ser un tabú, una vergonya, que en alguna ocasió hagis pagat per un treball sexual, tampoc crec que sigui motiu d’orgull, però recordo amb tendresa la mirada càlida i gairebé maternal quan a una dona que exercia aquest ofici li vaig preguntar si no considerava necessari sindicar-se per defensar els seus interessos laborals, per definir les seves condicions, per administrar el seu cos, la seva eina laboral i de lluita.

 

Amb els anys i les relacions un creu que n’acaba aprenent. Des de fa mitja dècada comparteixo vida amb la meva companya. Me’n vaig enamorar per la seva oratòria. Presentava el manifest Scum de la destructora d’icones i rols Valerie Solanas. La seva manera d’encarar el públic, d’argumentar i respondre les preguntes curioses, em despertaren el desig de conèixer-la. Una amiga comuna ens va facilitar el camí de trobada. Avui tenim un fill de tres anys, i dia a dia em mostra que sempre podré fer quelcom més per apartar el masclisme del meu ser… En fi, m’agraden els camins complicats, que fan pujada i que no saps ben bé ni on comencen ni on acaben.

 

 

 

Anuncios