A la darrera sessió del dia 4-6 hi vinc trasbalsat. L’home del barret ens deixa la seva contribució a una de les, a ben segur, més potents vivències de la seva vida. Uns dies abans de la sessió ens havia enviat l’escrit que va donar lloc a aquesta vivència. Un fill acomiadant-se del seu pare i tot allò que el fet li produïa, i també a sí mateix, en la forma de viure-ho tal i com ha decidit de fer-ho. El relat vivencial és  aclaparadorament entranyable, en totes les dimensions que un es pugui imaginar. Perquè surt de les entranyes, i d’una memòria més que viva, i perquè l’ajuda a situar aquelles imatges retornades per emocions explosives, per sensacions difícils de congeniar per un temps que de vegades traeix el record. Un finíssim fil que uneix els llindars emocionals de dues generacions, mentre es perpetuen els vincles pare-fill en l’etapa sempre més recordada. La seva lectura m’impacta ara que estic darrera d’unir-me en la pròpia gestió emocional del que visc i del que m’implica com a fill. Cal fer una gestió més acurada d’aquest record? Ho fem amb prou dedicació? Quins diàlegs ens deixem pel  camí? Quins són els silencis que ens vencen? Aquestes preguntes em ressonen mentre em condueixo emocionat cap al taller, del fons de les preguntes que ara em faig a mi mateix, sense trobar massa respostes, però que em formulen multitud d’inquietuds encara per traspassar.

De manera una mica automàtica, sense estar-ne convençut de fer-ho (no sabia si l’home del barret voldria afrontar la qüestió en aquell moment) li demano que ens formuli alguna idea al respecte, i em sembla que ens pronuncia sobre la postura que va adoptar per poder-ho escriure. Plantejament simple però amb una càrrega de gran densitat. Passa després per les malaltisses condicions per les quals van haver de passar en aquell tràngol, i ens expressa la fredor que es filtra davant tot allò que estava vivint, encara que potser quan hi ha una ferida o una impotència potser és quan ens mobilitzem cap a l’escriptura. Ens manifesta la intensa necessitat d’escriure per la calidesa, proximitat que potser li faltaven al moment viscut. Penso en la reparació que opera l’escriptura i mentre flota en l’aire aquest moment de dificultat en l’ambient, l’home del barret dubta que darrera de les paraules es pugui arribar a la calidesa per arribar a tot allò que pretenia. Els comentaris que va concitar estan en els nostres mails, en els que en aquell moment ens van fer reviure el que l’home del barret volia que arribés al seu pare. En l’altra banda, el vincle afectiu que l’Ase de Buridan va iniciar el dia del part de la seva filla, narrat amb profunda emoció. En la força del vincle, potser està tota la resposta; també dels enigmes o els silencis que no deixa de ser un resultat de les condicions dels nostres egos. Aquí s’hi troben i retroben les condicions de les emocions que mereixen ser traspassades en tota la seva dimensió. Gràcies a tot@s per traspassar-les…

Els dos escrits del Ase de Buridan ens fa pensar des del principi que les reflexions aniran en reflexions crítiques de sí mateix. Ens parla del procés de homersimpsació abans d’arrencar en el procés d’escriure, ens fa mirada sobre la seva forma d’escriure, és a dir sobre les dificultats de la narració i el transcriure, però partint de la dificultat de posar-s’hi des del seu inici. Es situa entre la culpabilitat i el perfeccionisme en el lloc del que es mira entre la tercera i la primera persona. Ho fa des d’un encapçalament que en un seu rovell de l’ou probable, “vaig voler ser…”, transcendint a la tercera persona? Dolce far niente? El futur com a  autotortura? Dobles dilemes entre l’autor i l’obra que ha d’interpretar. Però es posa aire finalment perquè les coses passen simplement. I la clau és continuar. L’acció del voler ser també conté una doble espiral en la que ens podem contaminar o desitjar, concretar o desviar. Interessant la reflexió durant la seva llegida. Després de llegir surten les paraules de controlador o hipercontrolador, o potser l’exercici que es necessita fer per la seva forma de funcionar o de posicionar-se en el món, el cinisme. El judici i una estèril intel·ligència. Veiem algú que extreu conclusions del seu exercici escrit i que es posa en marxa mentre es defineix un narrador omniscient, entre l’home de la muntanya i l’home del llit i el del sofà. Els tres configuren el seu exercici narratiu mentre em poso i els quatre personatges fan el seu treball. Interessant exercici de màscares i el poder que exercim entre tots ells, com diu el Víctor, un posicionament molt masculí. Com exerciran les seves idees i pràctiques? Quines paraules prevaldran en aquest exercici? Entre tots podem imaginar una història per cadascun d’aquests personatges. Les veieu?

Encetem la nostra visió en feminitats. No seria tan sols explorar les relacions amb la feminitat, sinó també indagar en la pròpia. El Víctor ens fa a mà una proposta de les seves presències femenines en les que proposa un viatge vital en la que la seva fascinació pels somnis maternals proporcionats per la matèria “màter” li dota de sensacions erotitzants que potser no volia que sortís. Ens fa un relat de la infància que no defuig els problemes d’addicció del pare a l’alcohol i que absorbeix dedicació i relació a la que obtindria en certs moments. Això l’implica en noves relacions i en altres capacitats familiars. No creu que això li hagi condicionat en les relacions femenines. Almenys veu un mirall rellevant per la seva vida i que això l’ha educat en el contacte humà. Sobretot perquè en quant a les emocions, al cos i a les inseguretats, la seva part femenina, és importantíssim suggerir aquest mirall que li significa.

Les històries d’amor també li adjudica sempre un significat diferent en cada cas, pels vincles que li han ofert. També li proporciona una importància a la fertilitat i a les paraules pare o mare en les que no vol experimentar. Múltiples reflexions que també ens han impactat i la valentia en expressar-les i que potser proporcionen debats entre els germà del Víctor i ell, per dirigir-los a la mare, i aquests debats poden ser retroalimentats encara, segons el que vam parlar. Una sessió que es va quedar potser una mica coartada, pel temps ja que ens treuen literalment de la sala. Hi ha reunió d’HI!!!!

 

Seguirem potser aquest dimecres amb aquest tema i amb altres de les feminitats…

 

Anuncios