Dimarts a la tarda, gairebé la nit. He tingut tota una setmana per donar-li voltes a quin animal sóc i set dies després encara no ho tinc clar.

Sóc massa esclau del pensament lògic i poc donat al pensament, diguem-li, simbòlic. Abans d’entrar en matèria, una petita anècdota. Un dia m`’estaven donant un massatge i la noia, per acabar de relaxar-me, em va dir en mig de la música “new age” i l’encens “imagina una llum, una llum càlida, que et comença pels peus i va recorrent el teu cos fins a sortir pel teu cap”. “A quina velocitat?” li vaig dir. “Que què?”. “Què a quina velocitat em travessa. Necessito saber la velocitat per imaginar la llum que em travessa. No recordo que va contestar la noia, però crec que no va tornar a obrir boca en tota la resta del massatge.

Si, ja sé que porto mig foli i encara no he parlat de cap animal, però per a mi decidir és un procés lent, complicat, meticulós. Analitzo cada possibilitat, cada variant, cada matís, cada “i si…”, cada però. Em sento més còmode en el món de les idees, a les que mimo amb deler, que en el de la pràctica. Per a mi cada teoria és una llaminadura que fa que posposi pel dia següent prendre una decisió.

Encara no parlo d’animals, però a canvi us parlaré d’un aquari. Vaig decidir muntar-ne un a principis d’any. Vaig mirar milers de pàgines web, llegir centenars de llibres i visitar dotzenes de botigues. Resultat: pregunteu-me el que voleu sobre propietats químiques de l’aigua (PH, KH, GH, etc) sobre les millors llums del mercat (T5,T8, LEDS…) o sobre compatibilitat de peixos, però la veritat és que fins avui, dia 20 de maig, cinc mesos després no he omplert d’aigua l’aquari.

Us explico tot això perquè us, imagineu com ho he passat per triar un animal. Tota la setmana donant-li voltes, agafant i descartant bitxos, veient pros i contres. Un cop triat un, un dubte, un penediment i una segona tria, i una tercera…

Potser tenia que haver triat l’àguila, el meu primer impuls? Volant majestuosa allà dalt, veient la resta del món des de les alçades, distant, freda, majestuosa…

Però, per què no l’eriçó? Cobert de pues, sense deixar que ningú s’acosti, tancant-se sobre si mateix quan detecta el més mínim perill, sempre a l’aguait, paranoia pura.

Però, per què no la tortuga? Trajectòria ferma, constant i una gran closca, dura, grossa, molt grossa. Sense orelles per no haver d’escoltar segons quines coses.

Descartat fer trampes i ser alhora un animal volador, per veure els humans des de les alçades, amb punxes que pugui llençar a distància, i una closca pràcticament invulnerable i que tingués el do de la invisibilitat o, al menys, el do del mimetisme, en quedaven poques opcions.

I sí, finalment he triat un animal, ja sigui per l’hora (quarts de deu), la gana o que comencen el focs artificials de Sant Boi, m’he decidit. Sóc una serp. Sí, sí, una serp, amb tota la seva mala fama i tots els pecats que arrossega és el animal que m’escau.

No, no us imagineu aquest animal, traïdor i demoníac que ens han volgut vendre. Sóc una serp perquè no arribo mai als llocs de la manera més recta, dono voltes i voltes, sobre mi mateix, sobre les idees, sobre el camí, sobre les decisions…

Fer ziga-zaga és l’estat natural de la meva manera de ser: petita corba a la dreta (dubte, rectificació) i a l’esquerra. Un cop fet, vacil·lació i un pensament recorrent:“no si ja t’ho deia jo que tenies que haver anat cap a la dreta…”

Com les serps, sé que tinc una mala primera imatge. El primer cop no sé si espanto o dono esgarrifança, però si que sóc conscient que la meva actitud provoca que la gent mantingui les distàncies i no s’acabi de refiar de les meves intencions.

Això ha estat una reacció volguda, en gran part, per mi. Com no tinc les pues de l’eriçó, ni la closca de la tortuga i ni tant se vol sóc una serp verinosa, he adoptat els colors d’una que si que ho és. Grans franges vermelles, negres i grogues, que avisen a tothom, “ no us acosteu que sóc mortal, que us puc fer molt de mal…”. No m’amago, ho deixo ben clar, els meus colors els coneix tothom! Per sort, tothom fuig abans de temps perquè si hagués de mossegar algú, aviat es sabria que només imito aquelles col·legues que et deixen sec abans de donar dues passes.

Perquè donar una imatge que no es correspon massa a qui crec  que sóc s’ha convertit en el meu segell d’identitat. Pocs dels que em coneixen diríen que sóc una persona molt indecisa. Com pensen que sé el que vull, moltes vegades amb les seves actituds o opinions em faciliten l’elecció.

Sóc una persona vergonyosa, la majoria de vegades sóc incapaç de preguntar una adreça o queixar-me per un mal servei o un canvi mal donat, però la majoria de la gent es creu els meus “com hagi d’intervenir jo…” i m’ho solucionen.

Com les serps, sóc una animal de sang freda. Si que és cert que procuro no mostrar cap senyal d’inquietud o nerviosisme. M’agrada romandre hieràtic encara que per dins el meu món es pot estar enfonsant.

Com les serps faig servir la llengua per orientar-me, ja que la paraula es per mi un do sagrat. La llengua permet construir mons i destruir gent. Permet controlar que dic i callar que sento.

Per acabar, per moments gaudeixo i per moments pateixo ser una serp, el gran símbol del dualisme. Segons com t’ho miris és la representació d’allò que és malvat i alhora és el símbol de la sabiesa, i per tant em permet plantejar-me davant de dos camins i donar-li voltes i voltes per veure quin trio. Si és que trio algun.

Anuncios