Diumenge, dos quarts de sis de la tarda. Porta moltes hores assegut al sofà. Sap que s’ha de posar a escriure però li fa mandra. Qualsevol excusa és bona per no fer-ho. No per por a que pugui sortir de l’escrit, ni als sentiments que aflorin a la que grati una mica. Es tracta de pura i dura mandra, de deixar-se portar per un procés de homersimpsació.

Hores i hores davant de la tele, sense pensar gaire, sense veure cap cosa en concret, deixant que les hores s’escapoleixin sense fer res.

Finalment, quan l’escrit que porta quinze dies voltant al cap, està gairebé acabat, agafa el portàtil que té al costat i es posa a escriure. Ni tan sols li agrada escriure a ordinador, però la mandra d’aixecar-se, anar a l’habitació, agafar paper, ploma i la carpeta blava on guarda l’exercici que ha d’escriure, fa que comenci a picar les tecles desgastades de l’aparell.

No li agrada escriure d’aquesta manera perquè sap que la manera d’escriure determina com flueixen les idees. Que el ritme de les tecles marcarà el ritme del seu pensament, que cada cop que s’equivoqui haurà d’interrompre el fil, per rectificar.

És cert que podia intentar escriure ben ràpidament i rectificar al final totes les faltes o els intercanvis de lletres, però sap que no ho podrà fer. De fet només ha pogut arribar a aquest punt abans de tornar enrere i posar l’accent al “ràpidament” que ha escrit tres línies més amunt. El subratllat vermell sobre la paraula li recorda que no ho ha fet correctament tota la estona així que ha d’esborrar aquesta taca sobre el seu honor.

Ha de començar el relat i pensa “són dos quarts de nou del matí, el sol que s’escola entre les esquerdes de la persiana mal tancada l’està molestant a la cara. És un bon moment per aixecar-se, pujar a Sant Ramon, la muntanya més alta dels voltants, i posar-se a escriure. Agafar paper i ploma i, tot veient, tota la plana del Baix Llobregat i el Barcelonès, posar-se a transcriure allò que fa dies li volta pel cap”

Però mentrestant ell segueix al llit fins a gairebé les onze, s’imagina o es somia allà dalt del turó escrivint. I l’home del turó posa sobre un full rebregat “que jo recordi sempre vaig voler ser un gàngster…” tots tres l’home del sofà, l’home del llit i l’home del turó sempre han admirat aquesta frase. Per tots tres la millor frase inicial d’una pel·lícula i tota una filosofia de vida que comparteixen.

Quan l’home del turó escrigui un llibre, una gran llibre, començarà amb aquesta frase, quan l’home que dormisqueja al llit expliqui els seus grans èxits, explicarà aquesta anècdota, quan l’home que escriu al sofà comenci a escriure un compte per al taller d’escriptura es promet que començarà totes les seves històries amb “que jo recordi sempre vaig voler ser…”

Però l’home no va arribar mai a pujar a Sant Ramon, no es va aixecar fins a les onze del llit i no es va posar a escriure fins més enllà de quarts de cinc. Se sent culpable per no haver aixecat a comprovar quin era l’objecte d’aquest escrit. És molt perfeccionista i li agrada tenir tots els fils ben lligats.

Creu recordar, malgrat que fa quinze dies de l’encàrrec, que havia de parlar d’ell mateix en tercera persona, que havia d’analitzar que li ha portat al taller d’escriptura autobiogràfica.

L’home fa una pausa, mira el full en blanc i posa “Que jo recordi sense vaig voler ser…” desprès es para i no escriu res en una bona estona. Ell dubta si posar segons quines coses per escrit o no, però el narrador que escriu la història de l’home que escriu assegut al sofà, sap que, mica en mica, l’home està tocant ós, que està arribant al rovell del seu ou personal.

El narrador sap que l’home del sofà ha evitat escriure durant tot el cap de setmana perquè ha estat sol. La seva família ha marxat al Pirineu, com fan cada any en aquestes dates, a ballar danses tradicionals, i ell es queda, com cada any sol a casa.

La diferència amb d’altres anys és la seva visió de la soledat. Abans era força benvinguda, el seu espai personal, un respir, un dolce far niente al que no donava gaire importància.

Ara les coses han canviat, veu coses que no veia, ha perdut la bena dels ulls i ja no li consola estar al sofà escrivint que és un home que està al llit que imagina que és un home que està a la muntanya.

Pensa en el futur. Podria ser aquesta la seva vida. La seva dona, la seva filla amb una xarxa d’amigues amb les que compartir-ho tot i ell sol a casa, sense parlar amb ningú en 48 hores. Es possible que si la vida anés d’altra manera no tingués vida més enllà de dilluns a divendres de 8 a 3?

Sí, potser aquest és un dels motius que han portat a l’home del sofà a ficar-se en un taller d’autobiografia, encara que no està encara segur de si s’atrevirà a posar per escrit certes coses.

L’home del sofà somriu, esborra la frase que tant li agrada i decideix deixar-la per una altra dia, per una altra història. Canvia la lletra a arial dotze, compagina bé la pàgina, obre el diccionari i comença a escriure.

“Malgrat que no crec en el destí, les coses passen quan han de passar”. Torna a somriure perquè sap que no es veritat, però que quedarà molt bé a l’escrit. Les coses no passen quan han de passar, les cosses passen simplement i, quan tu et trobes en el moment adequat, les veus clarament.

Així que l’home que havia evitat les invitacions a xerrades d’homes igualitaris, un dia va anar i va trobar a l’home del barret que va dir certes coses que li van fer efecte. Anècdotes, potser xorrades, però com es trobava en el moment adequat van arrelar.

L’home del sofà torna a escriure “no he canviat gaire en aquest últims anys, segueixo sent com sempre, només he canviat l’angle del focus que m’il·lumina”. Potser no diu tota la veritat però tampoc menteix. Ara veu les coses que pensa, que fa, que sent, de manera diferent. Ara és conscient de coses que mai no s’havia plantejat, així que per molt que actuï de la mateixa manera la seva visió interior ha canviat.

Segueix sent un hipercontrolador que no dorm a la que la més mínima cosa se surt de la seva zona de control o que es fustiga per cada errada que pugui cometre, però desprès de tant de temps sap que la responsabilitat és d’ell per ser controlador no de la realitat per no emmotllar-se als seus desitjos.

Segueix sent un cínic, que s’enverina amb la seva pròpia cicuta, quan no pot tolerar el món que l’envolta, però comença a ser conseqüent i no només lluita contra el món al seu cap, també comença a baixar a la terra on lluiten els simples mortals.

Segueix sent estèrilment intel·ligent i exageradament exhibicionista del seu art dialèctic, però es repeteix, cada vegada més sovint “el món pot sobreviure sense les teves meravelloses aportacions”. I, per la seva sorpresa, cada cop ho diu amb menys cinisme.

Segueix tenint un extremat sentit del ridícul, però somriu anticipant el moment, en què s’atrevirà a fer el pallaso, a cantar, a ballar, a explicar com se sent realment, en públic. Sap que aquest dia està molt llunyà però fins fa dos dies no s’havia imaginat que aquest dia pogués existir.

L’home del sofà es desespera. Ha escrit tres pàgines i, com sempre, s’ha quedat a mig dir de tantes coses… Però odia els escrits llargs, els adjectius pretensiosos i les frases inacabables. Sap que ha començat un camí que el pot portar a llocs fins ara inabastables per a ell. Sap que li farà por, que aprofitarà la mínima excusa per abandonar el taller, que preferirà estirar-se al sofà, amb el comandament en una mà, el mòbil a l’altre i veure la tele, canal rere canal, sense parar atenció a res.

I com li fa por i li fa mandra i s’inventarà excuses, haurà d’anar al taller acompanyat del narrador, que és omniscient, que ho controla tot i que li dóna seguretat; haurà de venir amb l’home que somia al llit, perquė deixi anar la seva ment fins a llocs on la lògica i la racionalitat no somien arribar i haurà d’anar amb l’home de la muntanya perquè és lliure i perquè veu el món des d’alt.

Així que tots quatre, o potser algun més, aniran apareixent, per un taller que li ha permès retrobar-se amb la seva mig rovellada ploma, amb un folis engroguits, amb una ment que grinyolava i sobre tot amb uns sentiments que estan desitjant sortir a la llum, això sí, molt, molt tímidament…

Anuncios