En el principio no hay nada, después hay después, algo, una marca en el tiempo, un es.  Creador es quien vive de esas marcas, esas huellas, no de sus cicatrices: las certezas. Ser creador es saber, creer, que eso que abrió desde lo oculto está presente y oculto en esa apertura. Creador es quien se abre a lo que en lo abierto puede recibir, a lo que recibiendo puede crear, lo que creando recibió.

Hugo Mújica

Des del nen interior que tots disposem, fins als episodis en els que el gran arbre ens ensenya la plena ombra que produïm, passant per la infinitat de les circumstàncies que hem hagut de traspassar, algunes imposades i altres en atzaroses i incertes escomeses, en totes ens veiem formant part de la dimensió del temps. Aquesta dimensió que ens atrapa i que ens esclavitza sobretot pels ritmes en els que ens instal·la. Per això quan parlàvem dels arquetips, sabia que tots ho sentiríem des de diferents visions, sobretot en els miralls que disposàvem de nosaltres mateixos, o potser des dels miralls en els que ens havíem observat??

Els arquetips de’n Gregor sempre es miren entre l’ostentació del que ha estat en cert moment i la reconciliació amb tot allò del que hauria d’haver estat, mentre l’eterna lluita de l’home continua i s’enfronta a l’home patriarca, còmodament confrontat a aquell més natural al voltant d’una feminitat amable que ensenya altres formes indolores de fer. Però sempre hi ha altres estils indolents en un món estrany. Els buits que sempre es generen entre les confusions de la inexperta mirada del adolescent, feien pecar un sentiment que el feien estrany en un món encara més estrany. S’havia de fluir però era complicat entre dinàmiques tan inversemblants. S’havia d’evolucionar i a dures penes s’han trobat aquests arquetips d’herois o antiherois solventant els reptes com un pallasso o el cínic, encara que en el fons el repudiem. Eines traspassades per un món que no pot tenir lloc, només eren les lliçons en un món aclaparat de negativitat. Un món on apareix el molt i bo que aprenem de la feminitat. Aquella en la que es forma un home que no pot veure a la dona com a objecte.

L’home del barret valora l’esforç del Gregor potser perquè sap el que significa enfrontar-se amb les pròpies entranyes. Ens fa una lectura de tot el que li ha significat Strómboli en relació a la mateixa lectura de Gregor. Ens enfronta a la lluita diària en part per l’erosió que en resulta del propi silenci, d’enfrontar-se els reptes del dia a dia, o del que proposa la pròpia ombra. La vivencialitat dels exercicis de l’home que s’enfronta als buits, també és emocionant, perquè s’exposa amb una naturalitat a la bipolaritat d’una ombra que cadascú descriu, conscient que el diàleg amb ella és potser determinant.

Però tornaré al món de l’home del barret, perquè han passat altres coses en les que haurem de visualitzar-nos.

Passo a la vivència de l’home de Buridan que ens ha proclamat un procés creatiu que segurament ens ha fet pensar. La dificultat sobre el que escollim quan hem d’escollir (cosa a la que ens impulsen sense criteri la majoria de vegades) sense necessitar-ho, ens genera dubtes i penediments que no dispensen sempre els sentits més aviat lògics. Aquestes indecisions també condueixen a les dualitats, en aquest cas per omissió, o per potser tot el contrari, per conveniència. Trobar-se amb la serp i en totes les voltes que hi ha donat per prendre la decisió (l’home) també ens parla de la necessitat de poder reptar sense destacar, però el Jaume ens comenta que se li escau la saviesa i el punt malvat que també li atrau. Segurament perquè hi ha un punt que ens funciona de vegades: naufragar i optar pel dualisme. Ens posa com a exemple dual el fill de Tolkien que va haver de naufragar sobre si vendre o no manuscrits del seu pare difunt.

Una doble vida que la Maria li impacta com la viu l’home del barret tornant a la lectura de l’altra dia, i comenta que ens travessa sovint des de l’inconscient (i que, per tant, no podem dominar), i que en el seu escrit és de molt valorar. Sobretot perquè marquen certs moments des dels que és interessant d’arrencar-nos algunes conclusions, quan podem posicionar-nos en diàlegs sincers i oberts. O d’això en podem treure bons aprenentatges. Apareix aquí un home del barret que es despulla en la integralitat d’un home vulnerable en aquells episodis dels humans on el dolor ens arranca la pell des de l’epidermis. Apareix el fill darrera dels acomiadaments amb el seu pare. La premonició del final, la possibilitat de reconeixements en el final dolorós (decisiu moment que sempre inscriu un temps concret en el regla que queda significat darrera de la fredor dels números), l’exponent d’una experiència irrepetible, el poder llegir en presència del pare un escrit profundament emocional amb càrregues de paraules mai dites abans (i probablement mai pronunciades de fill a pare en la majoria de casos) impulsa la vivència més poderosa per un pare, i certament també pel fill. Tot el que es podria recollir en una vivència entre pare-fill. Se’m fa difícil pensar en un final tant desitjable. Sabia que ens ompliria d’emoció de l’home més fibrós en aquella vivència, mentre ell va experienciar quelcom que l’acostava a la saviesa més absoluta. Però ara rep i rebrà sempre els reflexos del mirall que li va proporcionar un pare que vivia els seus moments determinants. Per acabar aquesta reflexió acabem en aquest espai obert que és l’escriptura des del nostre mite òrfic (en clar homenatge a tots els savis tocats en aquest paràgraf), vista des d’un altre savi:

“Escribir comienza con la mirada de Orfeo, y esa mirada es el movimiento del deseo que quiebra el destino y la preocupación del canto; y en esa decisión de inspirada y despreocupada alcanza el origen, consagra el canto. Pero para descender hacia ese instante Orfeo necesitó el poder del arte. Esto quiere decir: no se escribe si no se alcanza ese instante hacia el cual, sin embargo, sólo se puede dirigir en el espacio abierto por el movimiento de escribir. Para escribir ya es necesario escribir. En esta contradicción se sitúan la esencia de la escritura, la dificultad de la experiencia y el salto de la inspiración.”

Maurice Blanchot

 

 

Anuncios