Torno a ser-hi a la plaça, aquest indret públic i que alhora, al mateix temps, ha esdevingut un privat emplaçament d’inspiració, una mena d’ubicació “fetitxe” per mi. Cada pensament, cada record, cada frase, cada concepte explicatiu inserit en cada paràfrasi és un tros de la meva ànima, una peça que pertany a un enorme trencadís, el qual simbolitza i representa, si uníssim els fragments, els diferents aspectes, mirades, veus, que plegades i unificades construeixen, constitueixen i esdevenen parts complertes/incomplertes de la meva existència, del meu devenir com a home, com a ésser sensitiu, com a ésser sensible, com a ésser reflexiu, com a ésser a un temps singular i col·lectiu, fill i esclau del meu temps històric, del meu devenir.

Però al darrere d’aquests escrits, d’aquestes reflexions hi ha una cerca que gairebé, pràcticament sento com a impossible, com si fos una quimera, doncs d’alguna manera l’acció d’escriure implica una obertura, font d’autoexploració, un salt al buit, un crit ofegat en la buidor immensa del silenci, un moment per endinsar-me en mi mateix, per experimentar. Sorgeix llavors la pregunta: què hi resta un cop finalitza aquesta mena d’exercici? Una sensació ambigua, agredolça, esgarrifosa i contradictòria, plaer i dolor punyents, a parts iguals equitativament. Per una banda m’apropo a mí mateix, em fa l’efecte que tinc un coneixement més profund encertat, veritable, genuí, autèntic, del meu jo, i al mateix tinc la sensació de que mai arribo al fons de la meva essència primigènia existencial, pura, sense corrupcions. I per què? Doncs perquè sento que em perdo, que em confonc, que m’allunyo de mi mateix, que m’esmicolo, que em desintegro a mida que m’apropo i em trobo nu, despullat i desproveït de tot embolcall material quan em trobo davant, cara a cara, amb mi mateix. D’alguna manera tinc una mena d’escull natural d’autoprotecció emocional el qual em frena, reprimeix, saboteja, impedeix tot esforç per part meva dirigit cap a l’anàlisi, cap a l’autoavaluació objectiva, sistemàtica, que em permeti despullar-me totalment, íntimament, per tal de conèixe’m i que els demés em coneguin realment, més de prop.

Sento vertigen davant qualsevol situació que possibiliti, obri una oportunitat, una escletxa, cap a la intimitat, cap a l’obertura i la trobada de mí mateix amb l’altre. Tinc por de mostrar el que no és correcte, la meva ombra, el meu jo d’alguna manera veritable, interior, tan aviat amorós com també ferm, instintiu, sensual, eròtic, sexual, animal i violent en el més extrems dels supòsits, el qual surgeix a vegades quan se sent amenaçat o assetjat. D’alguna manera tinc por de la meva ombra, és a dir, de mi mateix, doncs conec el meu potencial destructiu. La meva foscor, la meva banda fosca, animal, més irracional vull tenir-la, sempre que sigui possible, controlada, sota control estricte. Però també desitjo obrir-me a la intimitat, a mostrar-me tal i com jo sóc, sense màscares, sense maquillatges, sense perfums ni enginys, sense falsos filtres d’amor.

Entenc i sóc conscient que reflectir i expressar aquesta sensació, aquest bloqueig pot ésser el primer pas que em porti no sé cap a on en un primer moment, però de segur cap un altre lloc, cap d’altres terrenys sense explorar, experimentar. Per tant ara és el moment de posar-se la indumentària pròpia d’explorador, de vagabund, de rodamóns, d’aventurer… per anar a la cerca del meu jo perdut en algun punt d’un exòtic desert, allà on en un altre temps oblidat vaig enviar a l’exili a la meva ombra, a la meva essència primitiva, primigènia, inconscient, de supervivent, aquella que posa límits, que té cura de la meva seguretat, que em cuida i té cura de mi des de la fosca intuïció sensitiva, sensorial. És hora de mostrar llum i ombra, boires i clarors.

Anuncios