Per l’Home del barret

És fosc encara. Quarts de set. Ho veig en els ulls del cíclop del despertador, que és com un gat immòbil que està a l’aguait dels meus somnis. Em trobo als llimbs, entre dos móns, desorientat, perdut. Encara tinc a la memòria paisatges de passadissos llargs sense sortida; un vaixell que fa la travessa d’un golf; un edifici amb centenars d’escales laberíntiques on sempre faig tard a una cita amb ningú; un institut que no és el meu i que m’ha contractat com a interí: sento l’angoixa de no saber quin és el meu horari, ni els meus alumnes, ni la matèria que he d’impartir. A més, encara sento bategar el meu cor com el rellotge del conill d’Alícia, sempre fent tard, sempre en retard. Obro els ulls i, encara amb aquest paisatge interior a dintre meu, em costa una bona estona saber on sóc. Ah, sí, al llit de casa! Em frego els ulls, em trec les primeres lleganyes i, amb elles, em trec una part del pànic i la por. Miro el mòbil que és a la tauleta, repasso l’hora, llegeixo -encara mig grogui- els missatges i algunes notícies. Acotxo la meva companya i l’acarono, com si tots dos fóssim nàufrags del rai de la medusa.

Començo a sentir mica en mica el meu cos: la coïssor a l’entrecuix, la picor al nas, la tibantor dels genolls, dels dits dels peus… Acumulo energies i m’aixeco d’un bot. Cal buidar la bufeta, passar un raig d’aigua per la cara, treure encara més el tel de lleganyes per plantar cara al món. Ensabonant-me per afaitar-me, em ve a la memòria la cara d’un pallasso com ara Stromboli, que el Roger ha esmentat. La dutxa, que passa de freda a calenta i després a freda un altre cop, acaba de convertir-me en personatge. L’aigua que cau s’emporta amb ella el que queda d’aquell que fa uns instants vagava entre penombres. El sol ja ha sortit i s’ha endut aquest món soterrat. Ara només cal vestir-se i estrènyer bé el cinturó del pantalon. Que aquell tros de cuir aguanti ben fort les meves entranyes. Que el gel controli millor els pocs cabells que tinc! Calb i amb dos manyocs de cabell blanc semblaria talment un pallasso! No, cal aixafar els cabells, alinear-los amb la pinta, construir així la imatge que vull donar.

Poso la ràdio primer, i més tard la televisió. El torrent de veus i notícies colonitzen les meves veus interiors; les tapen, les fan batre en retirada. Un “subidón” de cafeïna i un bol de fruits secs per tenir energia. Ja estic preparat per sortir al carrer.

I, tanmateix, de cop es fa un moment de silenci. Llavors torna a sorgir dintre meu, mig ofegat, aquell innominable, aquella ombra entre ombres, aquella angoixa, aquell pànic, aquell no-saber-on. “Ens tornarem a trobar d’aquí a una estona, sóc amb tu”, sento.

Perquè, si de petit em dèiem que tenia el meu àngel custodi que m’acompanyava, ara he descobert la veritat. M’acompanya l’ombra, com una premonició de l’Hades, on em trobaré amb altres ombres després de mort.

 

Nada, que siendo es poco y será nada” (Quevedo)

 

Palafrugell, 17 de maig de 2014

Anuncios