Hola amigu@s,

Primer de tot la meva bona benvinguda per la darrera incorporació que després es fa dir “Ase de Buridan”, que a ben segur, ens oferirà la seva bona energia i aportacions que aniran enriquint encara més en tot el que s’està obrint en el grup. La meva enhorabona per tu, nostre Ase, per haver-te decidit a acostar-te aquí perquè els aprenentatges que s’hi donen, podran ser reflectits també per les teves experiències. Estem creixent!!!! Bé, ja ha arribat el dimecres i ha estat un plaer, llegir el que es va concitar l’altre dia i el que m’arriba.

Amb delit, us llegeixo i segueixo. Estem projectant i resseguint aquelles trajectòries que després podrem seguir (prosseguint o retornant) per tal de proporcionar-nos més aprenentatge (o desaprenentatges). Però primer em referiré al grup del darrer dimecres 14-5

L’home del barret la darrera setmana va posar en escrit els pensaments i ho va fer amb el pilot automàtic, és a dir, que creixessin amb la mirada de l’autor. Va reflexionar en diverses experiències de la presència femenina en un grup de pintura a Wad-ras després de tractar el tema de la presó.

Però pren l’alternativa un mussol un tant femení. Per l’exercici del “si jo fos”, la Maria adopta la fòrmula “m’agradaria ser un mussol…”. En la recerca d’una identitat diferent i desitjada (per tant aprehensible i congruent amb la natura de l’autora) també es trasllada a una realitat diferent però que la projecti en mirades més àmplies però pures i innocents. Ampliacions en natures més vives i perceptives amb guanys de tot tipus, per una vivència més enfocada a les natures pròpies i que vencen pors i narracions del que ens envolta. Hi ha la seva natura en aquest exercici de projectar-se en la identitat diferida que en proporciona el desig o el somni. Una mussol que observa i en “gratar l’aire sense fer soroll” manifesta tot una declaració d’intencions, mentre busca transcendir a la mateixa experiència mentre amplia en la seva lluita per amplificar els desitjos. El contrapunt sempre trobat des de la Maria m’emociona i ens fa reflexionar entre el que la feminitat sempre dialoga amb el subjecte masculí descobrint els desitjos més espirituals. També en tot allò sensitiu segons ens comenta el Víctor. Les metàfores d’un animal molt representatiu d’un món molt particular, segons diu Ase de Buridan.

El Víctor apareix en escena a través del compromís. Aquesta és la seva entrada per llegir-se. En un dels seus sentiments de compromesa existència masculina, està emfrascat en diverses reflexions que l’han ofuscat. Hi ha estranyament, sense rumb ni sentit, i amb desànim i impotència, però amb l’avantsala de la calma i la tristesa, apareix la revolució. S’implica i crea, evoluciona. L’evolució és sempre un procés que sovint no és còmode. Afegeixo una frase d’un científic que m’encanta i que vaig exposar el dia de la nostra presentació: “Cambiar de respuesta es evolución, cambiar de pregunta es revolución” (Jorge Wagensberg)… i afegeixo als pensaments “Las palabras son como el vidrio; oscurecen todo aquello que no ayudan a ver mejor”.    “Sólo buscando las palabras se encuentran los pensamientos” (Joseph Joubert).

Les escriptures poden ser engrescadores, però de vegades ens summeixen en abismes, ens identifiquen les ferides, o desvelen els malestars. Hi ha la interpretació que obtura o forada la pròpia intimitat. Recordeu que ens ensenyen des de ben petits a protegir una intimitat desaforadament. En això coincidim sempre. Però el fil de l’escriptura existencial no en sap de cultures o d’arquetips familiars o culturals. Iniciem el debat potser més apassionant del que portem de grup, en relació al despullar-se, en la inconsciència d’un (sempre es fa quan estem en la intimitat del llapis), i en les percepcions de profunditat.  Però em pregunto mentre escric això i recordo els diàlegs creuats, què és aprofundir?? No seria llançar-se al buit?? I on és el buit?? No ho sabem. El buit és un desconegut, i llançar-se és aventurar-se. Aquí no hi ha límits, però no té resultats esperats, no implica metes o arribades a punts concrets. És una trajectòria que implica buidar-se, sense fi. I el que no cal mai és posar-se trampes, ni comparar-se com deia el Jaume, encara que la comparació entre l’exercici dels miralls que assenyalava el Jaume, pot ser molt rellevant per un mateix.

La cosa important és que aquests diàlegs que ens comenta l’exemple de les cartes que ens escrivim (i que ella ara no pot llegir) és important que ens diguin, que ens belluguin i aportin. El Juanjo aporta el llenguatge de les metàfores, tant eloqüent i misteriós a parts iguals, que permet que hi entri em món íntim. Les ressonàncies que són sempre significatives. Apassionant debat i que ens enriquirà molt més perquè hem augmentat el to vital de les trobades, gràcies als vostres bons impulsos. Però això ens deixa a l’amic del barret amb poc temps per oferir-nos les seves vivencials experiències. Però ens entra oferint la reflexió de la sensitiva pell del seu elefant, entre les ombrívoles cuirasses en les que ens enfrasquem i que, segons la seva vivència, ens converteix en éssers “autistes”. També es traspua la lentitud com a opció vital, la metàfora de tot allò de les sensacions en l’altra opció vital, i escomet l’acceptació. Si no, com es pot escriure tan esclaridorament?? Les eleccions dels temes em semblen tan profundes que potser necessitem un altre escomesa per poder arribar als temes. I amb els dos escrits que ens afegeixes en el teu correu, ja la reflexió i les emocions s’exorbiten… Quina vivència la del pare, i amb quines experiències tant significatives!! M’atreviria a dir que decisives per a qualsevol humà. Potser avui podríem, si vols, rellegir-ho. Ja ens diràs. Ja estan penjats, però no el de l’elefant i els que anaves a llegir. Si hi sumem als del Gregor, aquesta tarda promet amb l’influx del Knausgaard… Me n’alegro de les portes que us ha obert, i que ja tinguem la possibilitat de llegir-lo, sempre que tinguem el lector, clar!!!

 

Fins ara mateix!!!

Abraçades vitals i reitero recordatoris també pels amigu@s Krizia, Pako i Pedro…

Anuncios