Per l’Home del barret

Els primers records que tinc del meu pare són d’ell pujant les escales (a casa llavors no teníem ascensor) xiulant. Aquesta melodia feia que la meva germana i jo saltéssim tots a una i ens llencéssim escales avall a abraçar-nos a ell. Ells ens petonejava i llavors entrava a casa, on la mare l’esperava tranquil·lament a la cuina, el dinar preparat.

La imatge, doncs, que tinc d’ell és la d’un mag. Li agradava fer-nos trucs de màgia, estimular la nostra imaginació amb jocs de mans i endevinalles. Tenia molta mà per a la marqueteria i feia decoracions en fusta retallada. Tanmateix, aquesta habilitat i aquest seu gust tan abarrocat (es dedicava a omplir tots els buits amb decoracions, mogut per un autèntic “horro vacui”) no l’hem heretat ni la meva germana ni jo. Com es transmeten aquestes coses?

Recordo que el meu pare tenia un escriptori ple d’autèntiques meravelles: claus retorçats i units que calia destriar, trencaclosques, un gerro que era impossible tombar…La nostra imaginació, la de la meva germana i jo, eren estimulades per aquestes meravelles. Quan arribaven els Reis, el nostre  pare ens escrivia cartes molt detallades, on passava revista al que havíem fet aquell any. Recordo un cop que, segons ell, no ens havíem portat bé. La carta de reis estava tacada de negre en un costat. Quan la meva germana i jo vam veure que no hi havia regals, ens vam posar a plorar. Els regals, però, eren a una altra habitació.

Per Nadal, el pessebre amb rius i aigua corrent ens encantava. El pare feia llacs, muntanyes i fins i tot peixos de colors sota l’aigua. Per a mi, era gairebé com un déu, com un gran creador. Amb el temps, jo també -quan vaig ser pare- feia pessebres de plastilina, pessebres “laics”, però mai vaig heretar la màgia del meu pare. No tenia la seva habilitat i sempre em veia com a maldestre.

Però quan el meu pare prenia l’estatura de gegant era quan venien a casa els meus cosins i amics. Asseguts a terra, a la cuina -centre de la casa-, al voltant d’una escala de tisora, escoltàvem les històries que ell ens explicava des de dalt d’aquesta escala. Les aventures de Simbad el mariner eren cada cop diferents i mai semblaven acabar. En canvi, les de Barbablava ens feien estremir de por.

Aquella capacitat d’imaginar i de crear mons ideals o fantàstics contrastaven, però, amb la seva incapacitat d’afrontar els problemes reals de la vida.  Allí les decisions importants de la casa les prengué sempre, la mare. Com si a ell li costés comportar-se com adult.

El meu pare havia estat un bon mestre d’escola. De fet, ho va ser uns anys. Crec que era la seva autèntica vocació, que ell va abandonar per convertir-se en un eficient funcionari. Va guardar, però, dintre seu, aquesta ànima de nen que compartia amb els seus fills.

Aquest nen gran es transformava, però, a la muntanya. Al bosc, ell recobrava la seva joventut quan ell, com a muntanyer sofert, havia pujat a l’Aneto i al Monte Perdido. Hi havia un ritual. Millor dit, un parell de rituals que representaven per a ell la masculinitat. Un era la cerimònia de llençar pedres “a sobaquillo” el més lluny possible. Anàvem a un descampat i jugàvem a llençar-les. Més tard, jo em dedicaria a trencar vidres a pedrades com a mostra de força.

L’altre ritu era jugar a “ranillas”, fent rebotar pedres planes sobre el riu. Guanyava qui aconseguia que la seva pedra fes més bots. Força, però també destresa, eren necessàries per guanyar.

Per a mi, doncs, la imatge del meu pare representava una idea d’home vinculada més a la creació, a la imaginació, que directament a la violència. Això contrastava fortament amb la idea dels meus companys d’escola. Més que el futbol, els meus jocs eren les bales, les xapes i un que jugàvem amb pinyols d’albercoc. El meu pare ens ensenyava a jugar a cartes i fer trampes. El joc favorit era el “guiñote”, un joc que consisteix en fer senyes a la parella de joc sense que els contrincants et vegin. A mi, però, sempre m’ha costat molt dir mentides: m’enrojolia de seguida i se’m notava d’una hora lluny.

Ell, com a funcionari, em va ensenyar un valor fonamental: l’honestedat pel que fa a no servir-se’n en profit propi. Però això no excloïa que ell fes trampes per ajudar amics i familiars llunyans. La meva mare deia que al saló de casa havíem declarat inútils (per cobrar la subvenció corresponent de la Seguretat Social) mitja província. A ell, en canvi, quan li van oferir ser Delegat Provincial de la S.S. ho va rebutjar per no ficar-se en política i també per por a l’excessiva responsabilitat.

El meu pare em va ensenyar, doncs, a ser home sense tenir un objectiu. Li faltava perseverança en les coses importants, tot i que sí en les secundàries. Això ho he hagut d’aprendre jo pel meu compte. Li estic molt agraït i el tinc molt present, perquè va fer el que va poder i més. I sobretot perquè com a pare m’estimava molt.

Poc abans de morir, quan ell es trobava ja molt malalt, el vaig dur a la clínica. El vaig abraçar carinyosament i vaig carregar-lo amb mi cap a urgències. Després, la manca de personal em va obligar a rentar-lo i vestir-lo per portar-lo a l’UCI. Ho vaig viure, tot plegat, com una tornada dels cops que ell havia fet per mi el mateix quan jo era petit. Tornava a ser de nou el nen desemparat que havia estat sempre. Jo feia llavors de pare del meu pare. Sentia i sento que ell, ja mut per sempre, em passava el testimoni i em deia: “Estima i sigues honest com jo he intentat ser-ho jo”. I quan encara em poso els seus abrics i les seves jaquetes, el sento al meu voltant, a dintre meu, donant-me força. Sóc llavors com la pedra que continua rebotant sobre l’aigua del riu, una mica més fins a enfonsar-me.

Osca, 18 d’abril de 2014

Anuncios