La lectura de les sinopsis i entrevistes a Knausgard  em despertaren el sentit de l’art d’escriure.

Buidar-se, explicar-ho tot sense pudor, fregant el mal gust de la intimitat violada.

Carrère, un escriptor francès del gènere non fiction novel (creat per Truman Capote amb la magnifica novel·la A sang freda ) definia la clau per a fer llegible un relat, escrit o novel·la realista. Si no estàs disposat a explicar-ho TOT ni ho intentis, el resultat no valdrà res, no serà revelador, no resultarà autèntic. Explicar el més mínim detall, el sentiment de vergonya i pudor més profunds, les emocions tempestuoses, el desigs homicides impossibles de verbalitzar… tot.

En llegir aquests passatges instantàniament vaig recordar la meva adolescència, potser el període vivencial de més recolliment, inseguretat i por davant la porta entreoberta de l’edat adulta. Recordava els pensaments recurrents sobre la inutilitat de l’existència, les idees suïcides, l’acné virulent que hem feia sentir com un monstre amb pànic relacional.

Bukowski, el mestre del relat curt i del realisme brut experimentà aquestes sensacions. Recordo nítidament passatges on denigrant-se sobre el seu propi aspecte (massa alt, acné indissimulable i agressiu, timidesa) contemplava a través d’un vidre, amb la mirada furtiva del voyeur, les companyes d’institut en el ball de final de curs. Contemplant-les se li revelaven certeses: ell mai esdevindria un triomfador, ell mai tindria “èxit” amb les dones, ell mai seria l’ànima de la festa.  Aquells passatges parlaven d’ell i parlaven de mi.

Crec que aquí rau l’essència de l’autobiografia: mostrar les vísceres amb les teves pròpies paraules.

En el gran refugi que és el corpus literari podem trobar milers d’exemples. Tots vàlids.

El cronos, el temps, el moment creatiu, crec que és una dada ressenyable.

Un amic comentava les interpretacions esotèriques de l’obra poètica d’Arthur Rimbaud, preguntant-se com qui es pregunta sobre l’existència de Déu. Com un ésser va escriure com ell va escriure, entre els disset i els dinou anys, renunciant a escriure res més en tota la seva vida,  dedicant-se posteriorment al lucratiu negoci del tràfic d’esclaus i armes?

O els estimats Cants de Maldoror del compte de Lautréamont, mort estranyament als vint-i-quatre anys d’edat. Estranya i misteriosa com la seva existència. Obra prohibida, vilipendiada, satanitzada, aconsegueix líricament enfonsar-nos en l’essència de la maldat humana.

Houellebecq abans d’esdevenir una starlett literària (tres novel.les: Les partícules elementals, Plataforma, La possibilitat d’una illa despullen amb un cinisme nihilista molt agradable la postmodernitat i el fracàs dels valors d’esquerres de la generació del maig del 68) creà una obra poètica existencial, estripada i virulenta molt recomanable. Fou però un text força oblidat, una petita biografia literària, la que jo consulto sovint quant intento infructuosament no escriure sobre la realitat. Contra el món contra la vida són 120 pàgines, que ens parlen del mestre del gènere de terror còsmic: H.P. Lovecraft. No hi manca cap paraula, totes són imprescindibles, prosa poètica per explicar-nos la vida i l’obra d’un escriptor únic.

Mercè Rodoreda per a mi simbolitza l’essència del dolor femení. Els seus contes ofegant i esquerdant els tabús més sagrats de la maternitat… El preciosisme de la seva prosa, el girar planes agradablement davant textures i colors de jardins magnífics intuint que tard o d’hora tot s’acabarà en una catarsi onírica i sagnant. El ritme pausat. La paraula escollida. El lèxic barroc. L’atmosfera asfixiant del dolor, de la pèrdua, de la mort.

Crec que Rodoreda, com la poeta Emily Dickinson, posseeixen el misteri no expressat, laberíntic i impenetrable de l’univers simbòlic femení.

Escrivim doncs des d’allò més profund. Hem de crear quelcom únic, tan sols així ens podrem reconèixer en el lector. Cercar referents sòlids, no albirant l’èxit, sinó l’essència de la paraula escrita i l’expressió única. Escrivim sobre allò que les convencions ens impedeixen expressar. El dolor, l’odi visceral, els fanatismes, la por, els anhels, l’esperança, l’oblit, la recerca impenitent de la felicitat. Des de l’impuls, a batzegades, vivencialment.

 

Llegir, escriure, llegir, escriure, trobarem instants per viure?

 

 

Anuncios