Tot és allò que som, i tot serà, per als qui ens segueixen en la diversitat del temps, tal com ho hàgim intensament imaginat, és a dir, ho hàgim, amb la imaginació ficada al cos, vertaderament estat. No crec que la història sigui res més, en el seu panorama descolorit que un seguit d’interpretacions, un consens confús de testimonis distrets. El novel·lista és tots nosaltres, i narrem quan veiem, perquè veure és complex com tot. Fernando Pessoa, llibre del desassossec, quaderns crema, pag. 37

 

Un conjunt d’històries és el que som. Entre el temps i la interpretació i tot allò que no escapa a la mirada, afegint a tot el que la imaginació construeix. Aquesta és la inducció que podem deduir mentre naveguem, viatgem i proposem en l’aventura de viure. Tot un exercici amb els límits mentals dels que tampoc podem escapar entre les traçades neuronals que constitueixen el pensament. Aquest és el camí que emprenem i que la paraula pot compaginar llançant els llaços per aprehendre i per comprendre aquests móns interiors. Com el que vol caçar la papallona de la nostra imaginació, cal buscar la llum de les nostres paraules i ampliar els nostres móns gràcies a tot allò que captem en els recercadors de les llums i de llenguatge.

Per això ens trobem aquí i d’això us en vull parlar del que suposa el fet d’escriure que ens pot triangular les reflexions que hem fet darrerament. I m’ha acostat a l’obra de Marina que reflexionant sobre la por, “anatomia de la por” ens obre el que havien visualitzat alguns autors, com per exemple, en Michael Sandel: hi ha dos pors en l’era de l’ansietat en que vivim: “una és la por que individualment o col·lectivament, estiguem perdent el control de les forces que governen les nostres vides. L’altra és el sentiment que, des de la família i el veïnat fins a la nació, la fàbrica moral s’està desintegrant al nostre voltant. Aquests dos temes defineixen l’ansietat de l’era”.

Kafka dóna la paraula al seu pare, que fa un diagnòstic violent de la situació del seu fill: “incapaç de viure, això és el que ets”. Tenia raó. Kafka va escriure als seus diaris: “al bastó de Balzac s’hi llegeix aquesta inscripció: ‘trenco tots els obstacles’. Al meu: ‘tots els obstacles em trenquen”. El que hi ha en comú en els dos casos és: “Tot”. Se li podia doncs aplicar la paraula que Virginia Wolf va aplicar-se a si mateixa: Skinless, sense pell, en carn viva. Virginia va patir des de petita un angoixant sentiment de vulnerabilitat. Era constitucionalment delicada, nerviosa i fàcilment excitable, i la seva por a la gent era tanta que es ruboritzava si algú se li dirigia. Durant la última part de la seva infància, experimentava el que anomenava ‘breakdown in miniature’, un “ensorrament en miniatura”. La va envair el sentiment que no tenia “protecció exterior”, que era incapaç de “formar part de la vida real” que estava ‘outside the loop of time’, fora del cicle del temps.

(…) Catherine Chabaud, la primera navegant que va donar la volta al món sola i sense escales, va narrar la seva aventura al llibre Possibles rêves, escriu: “necessitat d’escriure per dominar l’angoixa, expulsar el dubte, identificar el torbament”. No és una reacció extravagant. Segons Cioran, “tota paraula és una paraula més” i l’escriptura és un remei “a l’inconvenient d’haver nascut”. Jean Genet, va escriure: “Escriure és l’únic recurs quan s’ha traït”. És a dir, quan se sent la vergonya d’haver-ho fet. Per ser menys conegut, em referiré a Hans Christian Andersen. Des de la infància va tenir consciència de la seva incapacitat per enfrontar-se amb els conflictes de la vida diària. Fou un nen solitari, que tenia por de tornar-se boig com el seu avi. Es planyia de no poder gaudir de les coses com els altres. Inventar històries fou el seu refugi i, possiblement, la seva salvació.

Altres que ens podem atribuir, en les nostres angoixes, ja les va anticipar Kierkegaard: “l’angoixa és la consciència de la possibilitat”. El caràcter expansiu de l’angoixa prové de la dificultat de discriminar la causa del perill. Es fixa en el fons enlloc de en la figura, atribueix l’amenaça al context i no a l’objecte. I en l’exemple del catau de Kafka: un petit animaló s’amaga en un catau al bell mig del bosc per camuflar-se dels depredadors, però un cop dins es preocupa si el catau està ben fet si funcionarà l’amagatall. Necessita saber si està ben fet l’amagatall però per fer destrueix l’amagatall i entra en un espiral en la que ha de construir-lo de nou des de dins i es fica en un bucle sense fi d’inseguretat, per afany de voler estar segur.

Aquestes poden ser paraules que ens poden desencallar en moments que tot sembla enfosquir-se, i és en aquests moments, quan s’afegeix l’escriptura per estructurar un catau per poder obrir l’espiral en cadena constructiva i no, la que ens promou sensacions de destrucció.

Seguirem en les cerques de les escriptures creatives.

 

Gràcies per seguir-me…

 

 

 

 

Anuncios