Algú descriurà la meva vida quan jo sigui mort i hagi partit?

Com si algú realment sabés de la meva vida.

Quan jo mateix sovint crec que ben bé poc o res sé de la meva vida

Sols un grapat de murmuris, unes quantes pistes i falsedats escarransides 

Que jo vull, per al meu propi ús, traçar aquí. 

Walt Whitman

[Leaves of grass (fulles d’herba)] traduïda finalment al català recentment.

 

Un poema lleuger i senzill però que descriu l’enormitat i complexitat de descriure’ns, d’escriure el que ens defineixi i que ens descobreixi. Aprofundir o interpretar-nos? Conèixe’ns o reconèixe’ns? Traspassar per aquests territoris ja és una heroicitat i més en els nostres dies. Repassem al gran Nietzsche i la seva privilegiada ment, en el primerenc “Filosofia a martillazos” que en forma d’aforisme, ens diu, “Ni el más valiente de nosotros, tiene rara vez la valentía de admitir lo que en definitiva sabe…” o “Toda verdad es simple” i després assegura: ¿No será esto una doble mentira? 

I és que entre aquests vèrtex en els que ens movem en aquestes realitats nostres que intentem escrutar estan els nostres equívocs i també les més raonables veritats. O potser, les nostres veritats han de construir-se entre aparells d’equívocs o dubtes més o menys raonables. Cal que potser traspassem diverses vegades per aquests equívocs per ja saber la millor manera de construir les realitats. Potser són aquells bassals que ens trobem després d’una pluja abundant, i que obliga a cercar la millor forma d’evitar embrutar-te. A la primera no ho aconseguiràs. Hauràs de buscar potser la millor forma fins que trobes la més òptima. I llavors, fins i tot després d’això, potser algú et supera en habilitat retrobant la forma més adequada.

Escriure la nostra vida, és quelcom que ningú podrà mai saber ni podrà ni imaginar el que estem fent. La profunditat en que estigui escrit ha de formular i formalitzar tot allò que està inscrit en el llenguatge que cadascú de nosaltres adopta alhora d’expressar allò que duem endins. Ara l’exercici, és un diàleg entre tu i tu mateix. Un si mateix, que ha d’estar còmplice entre l’escriptura i el si. D’allà, el si mateix podrà construir certes visions que, lluny de la comoditat o dels anhels de redescobriment, es retrobarà i compassarà cap a les recerques a realitzar. Però les ànsies de descobriment s’han de desvelar poc a poc. En comediment. Esperant les respostes que t’haurà de traçar el propi camí, que al realitzar-lo, s’obriran a través de les pròpies paraules, en la recerca de les combinacions que més acompanyen i millor ens ressonen. Allò que et regalarà el teu propi pensament, mentre li donis l’opció de re-entrar en un temps per aquesta reflexió. Allà conferirà una ànima que es reconegui cada vegada més i construirà els seus ponts i altres camins ampliant construccions que permetrà la comprensió de tot allò que es configura endins nostre. En això no hi ha nivells d’aprofundiment. Només hi ha un camí i cadascú el farà agafant més o menys voravius o trencants, amb més o menys descansos i ritmes, més o menys ombres i direccions. Cadascú construirà els seus processos i sumarà els descobriments mentre camina.

Acabo en els mateixos pensaments aforístics de Nietzsche: el 41 i el 44 dels 44 que apareixen en la mateixa obra:

¿Quieres acompañar? ¿Marchar adelante? ¿O apartarte?… Hay que saber lo que se quiere y qué se quiere. (…) La fórmula de mi felicidad: un sí, un no, una recta, una meta…

No es tracta de fórmules evidentment, però us els deixo per tal de comentar-los si voleu. És evident que entre Whitman i Nietzsche podem procrear més escriptures, o com a mínim, enriquir els nostres paisatges emocionals o lingüístics alhora d’ampliar la nostra mirada.

Dedico aquests pensaments al Víctor M que tan denonadament està oferint totes les seves energies per millorar-nos per tot el col·lectiu, mentre amplia el seu exercici de transformar-se. ENDAVANT!!!!!!!!!

Anuncios