Les institucions sempre acaben sent víctimes d’allò i per allò que havien sigut creades. Ja sigui perquè funcionen massa o que ho fan massa poc. No crec que hi hagi ningú que es senti a gust de l’existència de les institucions penitenciaries, ni tampoc de que els legisladors encara no trobin els principis que possibilitin que les reparacions (quina paraula tan poc suggerent) entre els deutors i els endeutats d’una posició danyada. Potser és que els humans encara tombem d’un costat a l’altra, sense haver trobat paraules per definir el perdó o les disculpes, el redimir-se i el refer les situacions de culpes. Potser cap de nosaltres ha estat capaç de pontificar-se i trobar un sistema alternatiu sense que sigui possible de trobar un consens que contenti a tothom. Un tema molt recurrent i que remou moltes qüestions de les més baixes passions humanes i que conforma una de les dualitats més irreconciliables de la terra, la dels agressors i les víctimes.

Jo he estat en una classe recentement rodejat de persones que demanaven la tornada de la pena de mort o de penes molt més dures. Ignorància?? És ben cert que les veus venjatives sempre s’alcen quan ens trobem insegurs o amb situacions on la por regna. Per això els programes que es facin tant dins com fora dels centres, poden ser reflexions tant pels que estem fora o pels que estan a dins.

Paternalismes?? Institucions que intenten més que actuen?? Estic molt d’acord. Però no per això jutjaré a tota la institució, sobretot quan he vist darrerament molts projectes o situacions de millora i de la que en gaudeixen alguns com de possibilitats de incorporació social, d’entre ells molts amics i companys que han compartit programes i aula, i algunes coses més. Jo no sé si he actuat de manera pejorativa quan he treballat amb ells, però demanaria que entre tots impulséssim aquest projecte o altres, que intentin realitzar canvis o millorar situacions, o com a mínim, promoure l’existència d’una petita llavor. Infinites segones oportunitats han d’iniciar-se.

Anuncios