Ja és l’hora. Són les divuit hores. Si vol arribar a temps per la propera sessió del grup d’escriptura autobiogràfica no pot demorar-se massa. Després de triar la roba que portarà, d’afaitar-se i vestir-se, es banya amb aquella fragància artesana, elaborada a partir de roses silvestres.

Un cop revisa de manera obsessiva si es deixa cap aixeta, llum o aparell electrònic obert i en funcionament, finalment surt del seu petit habitatge de 40 metres quadrats.

Les sons de les campanetes que canten dolçament cada cop que la porta s’obra, anuncien a tots els veïns que el nostre protagonista desconegut, misteriós, quasi inadvertit i discret, està a punt de fer la seva sortida triomfal per la porta.

Abans de marxar físicament de la finca comunitària però, tanca delicadament, de forma suau, tant la porta del seu apartament com la que dona accés, doncs no li agrada donar cops de porta, li són força desagradables els sorolls estridents, sobtats, violents, innecessaris, aquells que destorben la pau dels altres fent que tremoli estrepitosament tota la finca. A continuació tanca la porta donant amb el canell dos cops delicats de volta a la clau, la qual gira i gira grinyolant lacònicament dins del pany. Després, de manera automàtica, inconscient, torna a introduir la clau dins de la seva cova artificiosa, laberíntica, metàl·lica. El pany és el cau de la clau, aquell refugi quotidià d’estones espontànies i breus. Cada dia s’introdueix a l’interior del mecanisme mecànic com aquell sospir primaveral que fa tot enamorat jovenívol de manera estacional, fortuita,  passatgera, lleugera, immadura, frenètica i capritxosa.

Efectivament, vol comprovar que no marxa pas sense deixar ben tancada la seva llar, la seva estimada “caseta de fusta” on tot està i roman en quasi perfecte orde, on tota ella està omplerta, envaïda per la llum natural del carrer i pels colors pastel que surten dels vius quadres naïfs d’aquella pintora argentina que tenia el seu atelier al barri gòtic, al nucli històric, darrera pràcticament de l’estafeta de Correus situada a la plaça d’Antonio López. Sí, tota la vivesa dels colors ressalten tenint com a teló de fons el groc pastel amb que està recobert tot el menjador, on a manera de finestres apareixen retratats tota una filera de figures dibuixades i representades de manera innocent.

Per una banda, a la paret enfront de l’accés a la vivenda hi ha dos gats d’estètica anàloga als felins egipcis, amb uns estels i una lluna de porpra que els envolten i omplen tot el fons del quadre; per una altra banda, a la paret situada a l’esquerra, tal i com un accedeix a l’habitacle, hi ha aquella obra on apareixen com per art de màgia al bell mig de la composició, un gall i una gallina seguts a una taula de qualsevol terrassa d’un restaurant de cultura mediterrània, on beuen una copa de vi afruitat durant el transcurs de la seva primera cita romàntica nocturna;  després podem veure a la part superior de la paret, quasi tocant el sostre, a aquell noi africà d’enormes, tristos i expressius ulls amb el fons de la composició de color groc canari, segurament la seva trista mirada plena de malenconia es deu al fet d’estar lluny de casa seva, lluny dels seus familiars i amics, vivint en un país estrany, fred, inhòspit, tant d’ànima com d’esperit i així mateix de temperatura, exceptuant potser els estius, però que en comparació amb al seu continent africà no hi ha cap possible comparació; i què dir d’aquell altre quadre petit on pintà a una noia de pell clara amb un pastís d’aniversari, d’una frescor i tendresa infantil; i per últim podem veure el d’una al·lota africana amb un ocell que resta descansant a la seva ma per donar-li un missatge important, un missatge ple de coneixement hermètic al qual només ella té accés gràcies a la seva connexió a través dels rituals femenins del seu poblat, que li han possibilitat de trobar-se quan ella ho necessita amb la saviesa i coneixement dels seus ancestres.

Totes aquestes petites obres pictòriques tenen la sort de compartir espai i de gaudir de la companyia, proximitat, de les còpies d’altres grans autors i autores, grans artistes de renom com Vincent Van Gogh, Frida Khalo o Marc Chagall. Totes elles, totes aquestes còpies d’obres pictòriques de pintors de renom universal  com les composicions d’artistes que han elaborat la seva obra a l’entorn proper del nostre noi misteriós, alegren la vista quan un les té al davant, li fan companyia al nostre protagonista, li donen alegria, vesteixen i basteixen el seu cau vital, la seva intimitat, la seva privacitat. Li donen pau, l’omplen el seu esperit, li fan goig. El fan sentir a gust i còmode a casa seva.

Per tot arreu, així mateix, hom troba al seu habitatge bastants fileres de llibres de diverses acompanyats, abillats amb punyetetes acumulades disposades a les baldes on comparteixen l’espai. Aquests petits souvenirs s’han agenciat gràcies a la realització de diversos i nombrosos viatges arreu d’Europa i d’Amèrica. Totes aquestes tel·les, figures de fusta, argil·la, gots, imants, targetes,… estan escampades i col·locades a pràcticament cada racó i espai del pis.

També són molt nombrosos el número de peluixos d’animals, la majoria de mida petita. Gairebé tots ells conformarien una espècie d’arca de Noé, sinó fos que cadascú d’ells els hi manca la seva corresponent parella. És a dir, això significa que tots aquests peluixos resten desparellats, encara que això no vol dir que es relacionin entre ells, facin festes, organitzin excursions campestres i ballin dia i nit sempre que tenen i troben ocasió. De fet la que porta la veu cantant, l’ànima de la festa seria la Txiqui, una gallina d’origen basc, postmoderna, feminista, alliberada del pes del patriarcat, que s’ha fet metxes en forma de flocs a les plomes per demostrar que no és com les altres, que només segueix l’estètica que l’indica la seva intuició excèntrica, no els cànons esclafadors, destructors, del cossos, a partir de dones-model, a les quals les han cossificat el seu temple, el seu cos sagrat. Imposen modes, tendències cícliques, estudiades i orquestades per i des dels imperis de la moda cosmopolites per fomentar el capitalisme, el consumisme exarberat. La Txiqui cada nit deixa al seu company granota Kermit dormint al llit amb el seu fill adoptat felí, un cadell de tigre que han adoptat i que han batejat amb el nom de Richard Parker, en homenatge del personatge de la famosa novel·la de Yann Martel El món de Pi. Tot i així, quan ja estava baixant per les escales i havia arribat al replà que hi ha entre la segona i la primera planta, fent un salt torna novament enrere, dirigint-se un cop més cap a la porta del seu habitacle. Primer amb la mà, sacseja agafant del tirador metàl·lic d’estil mudèjar, andalusí. De cap de les maneres voldria permetre que per un oblit, per un moment de manca de concentració, algú pogués violar la seva estimada i sagrada morada. Senzilla però lluminosa, petita però acollidora, un lloc on descansar, sommiar, volar, on poder agafar alé per poder donar el millor de sí cada dia.

En Víctor, després de dutxar-se i canviar-se, surt de casa puntual. Es dirigeix cap a l’estació de metro. Viu a un barri residencial. Un cop tomba la cantonada un vent del sud li colpeja de ple. Comencen a rodolar unes llàgrimes per la seva cara. Perles transparents. El seu semblant mostra certa tensió. Arrufa el front. No vol estorbar ni que el destorbin. Durant el seu trajecte a peu es troba sobretot amb mares que tiren de carruatges amb nadons al seu interior. També amb homes i dones grans. Alguns d’ells es mouen tambalejant doncs la seva oïda ja els hi permet que puguin mantindre l’equilibri. Quan es troba amb gent, en Víctor accelera el pas. Sobretot si percep que no tenen clar cap a on es dirigeixen. Finalment arriba a la boca del metropolità. Baixa per les escales a peu, no per les mecàniques. Qualsevol excusa és bona per poder fer exercici. És conscient que passa masses hores a la cadira. El Víctor treballa a una oficina fent tasques d’auxiliar administratiu. Un cop travessa les màquines, on s’introdueixen els bitllets, baixa enèrgicament les escales, corrent. Té el presentiment que està a punt d’arribar el proper comboi direcció Zona Universitària. Tot i que va bé de temps, no vol arriscar-se. Mai se sap quan pot aturar-se el servei. A priori, ja sap on vol seure. Així que pren posicions per aconseguir el seient més idoni. Un cop assegut dins del vagó, es permet relaxar-se.

Llavors comença a pensar en quin tema i subtemes sortiran a debat en el grup d’escriptura. Veu davant seu els perfils, les expressions, dels seus companys. Pensant en ells una escalfor i un munt de sensacions emotives li colpeixen i l’envaeixen l’ànima, l’omplen el cor.

Primer de tot li sembla sentir la veu del Pedro, amb el seu accent extremeny característic. Aquella sonoritat lingüística a la qual ell li dona la seva vivacitat característica a través de la seva singular sensibilitat poètica, femenina i masculina alhora. La veu del Pedro és d’una cadència agredolça, ambivalent, tantmateix com la seva existència, que com la de tots, plena de llums i d’ombres, amb  moments difícils, durs, crus, i esclats de joïa, moments d’una transcendència i d’un extàsi orgiàstics desmesurats. El Pedro té una personalitat que aconsegueix donar-li la volta a la grisor, a la tristor, a l’amargor. S’ha fet, transformat i inventat a sí mateix, és un poeta, és un romàntic empedernit, és una mena de pirata urbà que és sempre fidel als seus, passi el que passi, encara que s’esfonsi el buc insígnia ell serà l’últim en abandonar la nau perquè creu que s’ha de tractar d’evitar, sempre que sigui possible, de naufragar. La seva sensibilitat i la seva fragilitat queden patents en tot moment, però ell no és pas un ésser feble, tot al contrari. Tot i que la vida li ha deixat profundes ferides, marques de la lluita que ha mantingut amb la seva vida quotidiana, la qual cosa ens adverteix que ha passat i evolucionant a través de diferents etapes de la vida, unes més lluminoses d’altres més fosques, ell està ple de vitalitat, d’optimisme.

A continuació, per orde d’aparició, de presentació, apareix el timbre del Juanjo. El Juanjo representa pel Víctor una mena de porta que el connecta amb l’home savi, sensible, delicat, refinat i intel·lectual al mateix temps. Les seves intervencions són missatges íntims que permeten al grup obrir-se cap a les profunditats de les emocions, dels records recòndits, amagats i obscurs de la memória personal i col·lectiva.

Després intervengué el Paco. És un home que transmet calma, pau, savoir faire. Un tercer, des de la distància, desde fóra, percep que ha explorat durant llarg temps amb la seva existència, amb la seva experiència, amb el seu cos, s’ha endinsat i capbusat dins de la seva ànima, mirat la seva ombra i les seves emocions. El que diu té una enorme transcendència, doncs sap de què parla i perquè. Argumenta els seus postulats d’una manera senzilla, propera, càlida. S’expressa   amb sinceritat, sense embuts però amb respecte cap a tothom. La seva veu és dolça, encara que masculina. El seu timbre és suau, agradable, radiofònic, i alhora transmet a l’auditori força, fermesa, seguretat.

El Roger surt a escena després. Tot i que el seu semblant és jovenívol, una ombra s’escampa per la seva àurea envoltant i ocultant el seu cos. Els seus silencis diuen tantes coses, donen tanta informació d’ell mateix. En els silencis un pot viure, estar-se tanta estona com un vulgui reflexionant, estar en silenci t’ensenya a escoltar als altres, t’ajuda a connectar amb la saviesa interior d’un mateix, i des de allà arribar a una informació superior, universal, que et connecta amb tot l’univers i els seus éssers.  El sileci és pau, tranquil·litat, repós, introspecció, calma, espai, buit, oportunitat. En Roger sap escoltar, respecta, escolta als altres atentament,  s’omple de les paraules dels demés i guarda la seva saviesa al seu interior per compartir-la amb qui ell sap que necessita rebre-la. És un gran mestre, d’una profunditat i potencialitat enorme, bestial.

A continuació és el torn de l’Eva. Hi ha un moment de tensió perquè tot i que és una gran comunicadora, cada cop que té que intervindre sent que una part seva, o quasi la totalitat del seu ésser es despulla, resta desprotegit. Conscient que era el seu torn, per fi arribava  el moment tant esperat, perquè s’alliberaria de la seva tensió, i alhora també temut. Volia quan abans millor despendre’s d’aquests sentiments, sensacions, plenes de contradiccions i  contrastos. Com que ja no podia més, prengué la paraula. Però algú altre parlà al mateix temps, com si la impaciència de l’Eva l’hagués contagiat i l’hagués imbuit a caure també en la impaciència per la proximitat i la connexió neurocerebral dels seus impulsos, fent que tots dos s’atropellessin i parlèssin alhora. Al moment, l’altre company s’adonà que li tocava a l’Eva i la deixà parlar. Finalment havia arribat el seu moment, podria intervindre i relaxar-se un cop hagués acabat de parlar. L’Eva és una dona que s’ha passat tota la vida autoexplorant-se, investigant, cercant, mirant-se el món encuriosida, amb ulls i mirada de nena, fent-se preguntes, apropant-se a les respostes. Sent una connexió amb la natura, amb el medi i els animals que hi viuen fortíssima. Tota la seva vida ha llegit, és el que hom coneix com a rata de biblioteca. Tenia tantes ganes de llegir que va apendre sola com només un autodidacta podria fer. Quan escriu i després llegeix els seus escrits, les seves reflexions, el temps s’atura, l’aire queda esgarrapat i ferit per les paraules que viatgen i que travessen el seu regne. Els seus escrits emanen una força inmensa, una vitalitat d’algú que ha vist d’aprop la mort, una tenacitat impressionant davant les adversitats, una tossuderia com només un ésser caprí podria actuar. Quan hi ha quelcom que vol aconseguir, és llança a pel seu objectiu amb totes les seves ànsies, amb tota la seva força, amb totes les seves ganes. La seva expressivitat, com bona comunicadora, inspirada i sotmesa a les influències del planeta relacionat amb el déu Mercuri, t’atrapa, et colpeja, i al mateix temps t’acaricia, et mima, t’agafa de la mà tendrament per portar-te a l’interior de la seva ànima, dels seus pensaments, de les seves punyents emocions.

El Víctor allà on és, observa. És un voyaire de la humanitat. Li fascina la psique, la bellesa, la societat, la comunitat humana. Absorveix com una esponja els estats anímics, les emocions dels altris. Quan es concentren un important nombre d’ànimes humanes, l’energia augmenta. Això és una arma de doble fil, perquè tant possibilita que l’energia vagi i ens connecti amb la llum com cap a la foscor, per la seva densitat i segons l’estat anímic dels altres. Com afecta aquesta percepció al Víctor? Amb ambivalència, doncs a vegades quan la llum i l’amor es respira, sent un inmens amor, compasió, una sensibilitat enorme ca a tots els ésser aliens o coneguts que l’envolten. Si en canvi es carrega i s’impregna d’energia que no provengui ni sigui amorosa, l’única cosa que desitja és fugir, protegir-se, que tothom desaparegui del seu davant, vol tancar-se en una cova perquè els altres no el trepitgin. Llavors sent animadversió cap els éssers humans, sent la seva toxicitat i per tant s’empapa d’aquesta cos, ànima i ment.

El Víctor és un noi de 38 anys, enamorat de la vida, de la bellesa, del món en general.

De camí a l’estació de Fontana, el nostre protagonista és dilueix en els seus pensaments. Diferents idees, sensacions, emocions, s’amonteguen dins de la caixa grisa amagada en el seu cap, que no és petit ni massa voluminós. La ment va accelerada. Treu fum invisible, com una locomotora a vapor fantasmagòrica. A aquella hora, les 17:45 hores de la tarda el metro no ni massa ple ni massa buit. De vegades mira enrera a través de la memòria i es sorprén del gir que va pendre la seva existència aquell 26 d’agost de l’any 1998. Fins aquella data la seva vida havia estat força variable, inestable. A l’escola i a l’insititu no acabava de funcionar, de sentir-se còmode. No finalitzava mai els estudis, no s’implicava en el procés de res, picotejava aquí i allà. I de la mateixa manera és relacionava amb els éssers que l’envoltaven. Quedava amb diferents nois i noies, de diferents edats. En grans termes dos grups, un de més o menys de la seva edat, i un altre que tenien uns quants anys més que ell. Aquest darrer grup l’introduí en el món de la nit, de les discoteques, de les bitlles, dels billars, i tota mena de distraccions pròpies de la juventut. Els pares sabedors i conexedors d’aquests nois. Conscients que eren nois responsables, sans, tot i que esperaven que els truqués el Víctor per dir-lis que estava bé, a vegades ben de matinada, les 4 o les 5 del matí. Els hi agradava i els tranquilitzava que el seu fill els truqués, tot i que tinguèssin que llevar-se del llit, perquè d’aquesta manera el seu son tornava al seu camí dels estels d’una manera més suau, tranquil·la i profunda que abans. Doncs inconscientment, encara que dormits, en realitat esperaven aquella trucada.

Encara que tenia moltes amistats, no sentia cap vinculació, cap vincle, amb cap d’ells. El Víctor seria el que es pot considerar una ànima lliure d’esperit. Pot estimar, apreciar a l’altre però no vol que ningú li talli ni impideixi poder fer el seu desig, el que li dicti la seva intuició, les seves ganes d’experimentar, de viure. Amb els seus amics d’aquesta època jove, adolescent, només el lligava a aquests el sentiment de diversió, d’esbargiment i de joïa propis del jovent. Les relacions socials que mantenia en aquella època eren trivials, superficials, buides, banals. Només podia intimar amb certes persones de manera individual, esporàdicament. En aquella època els grups de nois amb els que es relacionava, quan estaven tots junts, en el moment de la trobada grupal, era força difícil aprofundir, gratar dons del món interior de les emocions, aquells aspectes més propis, singulars, autèntics i genuïns de cadascú.

Curiosament amb qui sí aconseguia tenir i desenvolupar converses interessants, i ésser ell mateix, mostrar com a mínim aspectes ocults, era generalment amb les noies. També però, de tant en tant, amb algún amic en la intimitat podia arribar a poder obrir el seu cor i els seus sentiments, els seus anhels, les seves fustracions. Sí, entre els seus amics per sort, quan havia un ambient íntim, les condicions adeqüades, es podien tractar temes que no avorrien al nostre protagonista. Ni cotxes, ni noies, ni futbol, ni motos, ni diners, ni futur laboral, ni ordinadors… temes que acostumaven a treure els amics de la seva edat, en els quals ell mai intervenia per manca d’interés, d’atenció, i perquè no tenia res a dir. No l’importaven gens aquests temes, ell tenia altres gustos, altres interessos. Quan es s’aplegaven a una terrassa i xerraven d’aquests temes ell desconnectava, llavors automàticament es ficava en el seu món interior, en la seva cova, o bé deixava que el seu pensament s’enlairés cap a un altre món no material, eteri, silenciós, deixant la seva ment en blanc, en mode passeig, en stand by. A vegades tenia la sort que alguna amiga igual que ell, amb altres inquietuds, estava sentada al seu costat i podien parlar de temes que per a ell eren més interssants, més en la línea dels seus interessos, de la seva proximitat, més sensibles. D’una natura diferent, simplement. Ni més ni menys.

En quan a relacions sentimentals i íntimes, havia tingut una núvia formal que al principi l’engrescà però que al final l’ofegà. Va estar amb una noia des de l’any 1993 fins aproximadament fins a l’any 1996. Naturalment van sorgir oportunitats pel mig, doncs el Víctor treballava en aquella època a una recepció d’una cèntrica acadèmia d’idiomes on primava la gent jove, sempre disposada a conèixer als altres, volent relacionar-se. A més a més els recepcionistes, d’alguna manera, eren els focus d’atenció diari dels alumnes, juntament amb l’equip docent que cada dia treballava mà a mà amb l’alumnat, és clar. El recepcionista, vulgui no vulgui, dóna i rep atencions i és una de les primeres imatges de les empreses. Representa la cara, la primera impressió, la primera petja que deixa una entitat en els seus futurs clients, en els seus futurs alumnes. De totes maneres, encara que tingué oportunitats en safata el Víctor mai volgué aventurar-se, arriscar-se amb altres noies. Tot i estar sovint força temptat.

Aquella època, entre els anys 1993-1997, fou una mica estresant. Feina, estudis i relació formal, núvia estaven sent un gran pes, una gran responsabilitat per ell. El desgast físicoemocional fou de tal embergadura, arribà fins a un nivell tal, que fins i tot els cabells li començaren a caure. De fet li sortí una clapa a l’àrea de la coroneta. Sentia al seu interior una pressió enorme. De vegades a casa amb els seus ésser més estimats i íntims, els seus germans i els seus pares, explotava d’ira, pel sentiment de que tothom tirava d’ell i no sabia sortir-se’n d’aquella situació, d’aquell carreró sense sortida, sense perspectives clares de futur. La seva mare li féu l’observació un dia que l’havia canviat el seu tarannà, que no se’l veia feliç i que li preocupava veure’l així. Aquella observació li feu pensar, reflexionar, tocar amb la realitat, amb la situació que estava vivint i com els seus pares es preocupaven de veure’l d’aquella manera. Havia deixat de ser rialler, alegre, vital. Ara més aviat se’l veia sempre pensarós, seriós. Els pares tot i que no volien intervindre en la relació íntima que tenia amb la seva núvia, tenien la sensació íntima que aquella relació més aviat no l’afavoria, no li convenia.

A la feina però, tot li anava més o menys bé. Tenia estabilitat econòmica, encara que el sou no fos res de l’altre món, tenia certa independència econòmica. Podia disposar de tota la nòmica per fer allò que més li plagués. De fet la liquidava mes a mes en plaers hedonistes: gimnàs, roba de marca, perfums, restaurants, taxis, discoteques, regals per la núvia, detalls amb la mare de la núvia… No s’estava de res, no parava en gastos. Estèticament semblava que pertanyia a una classe social que ni de bon tros li pertocava. Ell era treballador de la classe subalterna, tal com diuen alguns historiadors marxistes britànics, sent Thompson i Hobbswan uns dels seus més importants representants. Semblava en canvi més aviat burgés que no pas proletari. I tot per què?  Per quina raó? Simplement per anar uniformat de romà, amb americana, pantaló de vestir i corbata. El que en deien a Alemanya en el seu temps els buròcrates de coll rígid. Naturalment el nostre protagonista se sentia triomfant, que s’havia elevat del seu entorn inmediat, que havia tocat el cel social. Què innocent! Amb quina facilitat ens enganyen, ens ceguen les banalitats superficials, les trampes terrenals. Tot i que segurament algú vessat en la societat del Gran Món, no quedaria pas enlluernat per una màscara artificiosa i irreal de l’aparença, del que sembla però que en realitat no és.

No es estrany doncs que quan complí els 24 anys, sentís que la vida havia deixat de tenir sentit. Decidí abandonar finalment, trencar definitivament les relacions amb la seva i primera núvia. Tot i que no fou fàcil ni tant ràpid com ell havia suposat. La seva ombra sempre s’escampava darrere d’ell, no el deixà marxar així com així. Hagueren moments propis de la comèdia i del drama romàntic. Moments esperpèntics, patètics. El mons d’ella s’esfonsava, i el d’ell d’alguna manera també, encara que per raons ben diferents, no perquè l’arrosegués sinó per altres circumstàncies de diferent tipologia i natura.

En la vessant professional va baixar d’escalafó, de categoria, tot i que mai en realitat havia pujat. Seguia fent tasques administratives, aquesta era la seva categoria i aquesta no canvià, ni canviaria mai. El que havia minvat clarament era el su estatus, otorgat simbolicament i també pel pecuni que rebia. I això ho canviava tot, doncs treballaria només la mitja jornada i a més a més, deixava la recepció, el temple dels escollits, per fer tasques externes, tràmits administratius. I el sou disminuïa a la meitat, la qual cosa feia que no pogués portar el ritme de vida social d’abans. Era insostenible. La mentida caigué pel seu propi pes. Ell havia fet del sistema capitalista, laboral, una autèntica quimera il·lussória, imaginativa, enlluernada per la estètica, una mena de maquillatge social fàcilment diluible, biodegradable, per fugir de les seves fustracions acadèmiques, personals, socials. S’havia empasat el seu somni, perquè en en realitit l’interessava i ho necessitava, arribant a creure’s especial, que havia arribat a ser quelcom i que pertanyia a una classe a la qual no pertanyia. No hi ha res més erroni que un proletari que es creu burgés i capitalista. Aquest és el més gran triomf del capitalisme, doncs amb la pérdua d’identitat social, confonent als proletaris, fent-los creure que donat que poden consumir productes que abans només estaven a l’abast d’una minoria elitista, senten que han deixat de pertànyer a la seva gran família d’origen treballador, el veritable motor socioecòmic de la societat. D’aquesta manera la força que havia sorgit de la unió dels treballadors, la que proporciona la majoria democràtica, i que havien aconseguit la tant desitjada justícia social a través d’anys de lluita, de moviments socials, i que finalment desembocà en el tant desitjat Estat del benestar, deixa de defensar-se per tothom, diluint-se amb l’estretor de mires de caire individualista. Fent real l’afirmació: divide et vencere. Ara només pensem en nosaltres, en poder simplement mantenir el ritme de vida que fins ara havíem portat. I no ho oblidem, la gran majoria venim, encara que volguem oblidar-ho, per molt que a algú li avergonyeixi, de famílies treballadores, proletaries, subalternes. La societat capitalista ens ha venut que tots ens podem fer rics, que tots podem pujar de nivell social si ens esforcem, si evolucionem. El neoliberalisme econòmic capitalista encara continua recolzant les teories evolucionistes darwinistes, que traslladades a la societat sostenen que només els millors adaptats, uns quants escollits són els que triomfen i creixen, els que no triomfen és perquè no tenen el que s’ha de tenir, perquè no s’esforcen prou, que en realitat no volen millorar, i per tant, queden al marge, fóra del sistema, marginats dels guanys, de l’èxit. Sí, molts ho aconsegueixen, però a quin preu? Com? Passant per sobre de qui? Explotant o perjudicant a qui? Difícil realment és poder ser ric sense perjudicar a l’altri. Segurament no tots els que s’han fet rics tenen perquè ser necessariament explotadors o corruptes, però treballant simplement ningú es fa ric. Com a mínim avui dia no. Cal quelcom més. I en realitat ser ric, tenir molts diners, ser poderós, afavoreix, aquest té que ser l’objectiu de tot ésser d’aquest planeta? Tenim que acumular diners, propietats, béns mobles i immobles…? Aquest és el sentit de la vida? Si uns quants acumulen, disposen i concentren per al seu interès, pel seu gaudi personal, la riquesa i l’explotació dels recursos naturals, humans, i de tota mena, del planeta, a qui expol·lien per fer-ho, per conseguir-ho? A les societats més indefenses, marginades, als països no desenvolupats, els quals per aquesta raó cada dia que passa s’enfonsen més i més en la misèria.

Bé, el Víctor veié com els seus ingressos minvaven, i això li feu reflexionar en el seu futur, fer-se responsable d’aquest com mai. Havia volgut cremar la seva joventut sense importar-li el futur, ara el present li feia encarar-se i afrontar-se amb la crua realitat. Havia viscut intensament, havia sortit cada nit, havia tingut llibertat a costa dels seus pares. Ara tocava sentar el cap. Cercaria una font d’ingressos complementària, tot i que sense deixar l’empresa en la que portava quasi en aquell moment 10 anys. El finiquito s’anava incrementant. Però al mateix temps l’empresa perdia competitivitat en el sector. De fet tot el sector de les acadèmies d’idiomes estava a les portes d’una crisi de la qual mai més resorgiria. Més canvis.

El Víctor arribada l’hora, obre la porta, surt travessant el marc i dóna dos cops de volta a la clau. Treu les claus. Les torna a possar el pany. Comprova si ha tancat bé. Baixa les escales fins al descans de les dues plantes, entre el primer i el segon pis. S’ho pensa millor. Torna enrera, puja novament fins al seu repla i torna a comprovar si ha tancat bé. Finalment marxa de l’escala. S’esmuny carrer amunt fins arribar al metro. Durant el trajecte el seu semblant és concentra completament en el carrer. Calcula la distancia entre ell i els altres viandants. Els mira fixament als ulls, quasi amenaçant. El seu front està tens, alerta. Tot el seu cos, sobretot les espatlles resten corvades, esperant l’atac des de qualsevol angle, des de qualsevol franc. El primer objectiu és arribar ràpid al metropolità. Ja ha arribat a la cruïlla amb el carrer Canigó (santa muntanya benerada pels versos de Mossén Cinto…). Davant seu s’obre el terra, com si fos la morada de Mefistofel·les. Sí, de l’interior un aire calent li colpeja la cara, però no és un alé pudent, sulforós, com el que ens descriuen els clàssics romans i/o renaixentistes italians. Virgili i/o Dante, posen per exemple. no. És un aire vigorós sense olor ni color ni pudor. Insípid. Urbà. Superficial. Porta el bitllet a la mà, passa per la màquina, la qual s’empasa el cartó cada dia. Mentres baixava les escales pensava intrigat que seria el que li depararia el viatge? Quines situacions es donarien dins del metro? Es trobaria amb algú conegut per ell? De què parlarien a la sessió d’avui? Què diria cadascú? Quines intervencions haurien? Hi havien molts misteris oberts, però tots s’anirien resolent. Només era qüestió de temps i de paciència.

Ha llegado el tan deseado día. Hoy nuevamente se reencontrará con l@s compañer@s del grupo de escritura autobiográfica. Nuestro caviloso autocentrado personaje, después de una apetitosa comida vegetariana, pasea su cuerpo serrano poe las calles del barrio de Gràcia. Se llama Víctor. Es un chico de 38 años. Se define así mismo como romántico, nostálgico, humanista y soñador. Busca lo imposible, lo ideal, lo platónico. Vive en una nube, en una burbuja. Está enamorado de la vida, de la naturaleza, de lo femenino, del arte, de la cultura…

Mientras un pie se desplaza delante de su otro igual, reflexiona sobre el grupo, sobre sus compañeros. Siente que después de escuchar, oír, las diferentes argumentaciones de cada uno de ellos el último día, respecto sus motivaciones a la hora de incorporarse a este taller, cada un@ introducía, proponía, fialmente se convertía en un todo, en un organum, casi perfecto.

Víctor está motivado con este taller porque siente que necesita profundizar, ahondar más en sí mismo, en sus pensamientos, en sus reflexiones. Hacer una especie de autoinspección introspectiva monográfica de sí mismo para no caer en una indefinición personal superflúa, volátil, etérea. Siente que es a veces un perfecto desconocido de sí mismo. Cuando, por ejemplo, se observa por las mañanas en el espejo del lavabo, después de abandonar el lecho, aún caliente por el contacto ardiente de su cuerpo, y a pesar de gustarse físicamente, siente que tiene que llevar a cabo un nuevo inicio radical en su vida.

Lejos quedan ya aquellos quince dulces años. La etapa más energética que él recuerda. Todo él era en aquel entonces un volcán en erupción, lava en movimiento siempre corriendo porlas calles de Sant Martí de Provençals. Podía lloves, granizar, tronar, sus piernas siempre estaban en movimiento, saltando, corriendo.

Mientras sigue su paseo post sobremesa, se le aparecen los rostros de sus compañer@s. Se imagina las intervenciones hipotéticas que realizarán éstos según las características propias, intrínsecas, de cada un@ de ell@s.

Pedro hablará con su desparpajo, salero, calidez, propios. La emotividad, sensibilidad, van de la mano de Juanjo, unidas a su erudición intelectual. La profundidad que se respira, se percibe a lo  largo de todo el ser de Roger, de su alma delicada y herida. La espiritualidad proviene y conecta a través y con Paco, quien abre está puerta para el grupo. De Kristzia nos llega su dedicación, su pasión por el objeto de su estudio sobre los movimientos de los hombres igualitarios, feministas, en Europa, y en especial en Catalunya, España. Su mirada analiza, inspecciona, desmiembra, para llegar al núcleo del discurso, a las ideas principales, básicas, que desarrollan las diferentes argumentaciones que explican, que defienden, la razón de ser de esta postura no sexista que cada vez más hombres defienden. Con todo, tenemos pendiente por descubrir los ricos tesoros que se escondesn misteriosos, en el interior de Kristzia. Eva es amor incondicional, entrega a los demás sin esperar nada a cambio. Generosidad. Timidez que se desnuda temblorosa, dudosa, desconfiada y a la vez confiada, ante la mirada atónita de los otr@s. Y por último, pero no por ello menos importante, si no todo lo contrario, Jordi. Quien es puente entre lo intrascendente y lo trascendente, entre lo material y lo espiritual, entre lo elevado y lo banal, trivial, superficial. Maestro y pupilo a la vez.

Siguiendo este patrón, esta percepción simbólica que le transmitieron sus compañeros, Víctor fue imaginando las historias, las reflexiones que cada cual explicaría en la tarde de hoy, explicada desde una voz del narrador en tercera persona que cada un@ llevamos en nuestro corazón, y que es la misma que ahora cierra y culmina este breve escrito.

Aquests darrers dies m’he sentit abocat al compromís cap els meus ideals, per refermar els meus valors no sexistes i no violents, ecologistes també. I ho he fet tant des d’una vessant emocional, com sensible, cap als meus germans i germanes que tot i que no conec, m’estimo. I així mateix, de la mateixa manera tinc una altíssima estima per la nostra mare suprema, la Mare Naturalesa.

El cap de setmana passat, el dissabte concretament, mentre anava a casa dels meus pares per celebrar l’aniversari del meu germà Josep Antoni. Vaig agafar el carrer Còrsega, baixant pel Passeig Sant Joan. Vaig tombar cap a la dreta, direcció Camp de l’Arpa. Davant meu passà una noia jove, amb una llarga cabellera formada pels seus cabells castanys amb reflexos rossos, quan li donava el sol. Era una noia atractívola, plena de vida, de frescor. Portava una faldilla, curta, però tampoc massa curta. Si de cas, si fa no fa, un parell de dits escaigs sobre els seus blanquinosos genolls. Anava mostrant les seves qualitats femenines elegantement, discretament.

Llavors va creuar, infeliç, aquesta desconeguda i misteriosa jove cap a l’altra vorera, totalment desconeixedora del que la Fortuna, deesa que mai prové ni preveu a ningú de l’esdevenidor, del que el futur ens depararà, li tenia preparat. Doncs donà la casualitat o la desgràcia, per ella, que passà just pel davant d’un petit senzill bar, on quatre homes, entre els 30 i quaranta i llargs anys d’edat, s’estaven prenent alegrement unes cerveses i fumant unes cigarretes, a peu del carrer, no perquè fes calor, que una mica també, sinó perquè actualment la normativa prohibeix fumar a l’interior de qualsevol lloc públic. Estaven descansant abans de tornar “al tajo”, doncs per la roba que portaven com a indumentària i el calçat, botes, com les restes de pols, tenien tot aspecte d’obrers. Podríem conjeturar, quasi amb bastantes provabilitats d’encert, que semblava que estaven fent unes reformes a l’escala del costat, segurament remodelant un habitatge.

Quan la noia caminava i passava pel seu davant, tots quatre a l’uníson, amb veus desgarradores, arrovellades, metàl·liques, lo proferiren tota mena d’exclamacions lascives, passades i presents, de tota naturalesa. L’establiment està situat aproximadament a la meitat de l’illa d’edificis d’on hom el pot trobar. Doncs bé, la noia estava arribant a la cantonada, és a dir al xamfrà, i encara la estaven increpant barruerament, de forma altament desagradable.

Per la banda que em pertoca, haig d’informar que vaig seguir des de l’altra drecera, atentament l’acció i el desenvolupament d’aquests  esdeveniments, l’escena al complet. Havia dos dicotomies, dos mons trobats, contrastats. Per una banda la violenta lascívia i els caps elevats, orgullosos, prepotents, dels homes, i per una altra, els passos nerviosos, insegurs de la noia, juntament amb la posició del cap, bastant cot, denotant una vergonya que en realitat hauria de ser aliena, no pas de caire culpable o personal. Doncs ella en realitat no havia provocat res, a no ser el de mostrar el que és en ella natural. Ella no tenia que avergonyir-se de res. En realitat els que havien quedat retratats pels seus actes i paraules, eren els homes. Que fos una dona atractiva, jove, no vol dir que tothom tingui dret a assatjar-la o dirigir-se a ella irrespetuosament. És clar que no, només faltaria, on arribaríem. Per la seva reacció davant l’atac mascul·lí, misògin, semblava que es sentia culpable, bruta.

Un cop vaig supeditat o mesurat la situació que havia contemplat, vaig arribar a la conclusió que ear necessari mostrar el meu ferm rebuig a aquella afrenta, a aquell atac, a aquella felonia vulgar bravucona i de baixa educació de la que havia sigut testimoni. Vaig creuar doncs el semàfor, reflexionant allò que els hi anava a dir a aquells homes.

Com si haguèssin endevinat les meves intencions, o segurament també va ser obra de la Casualitat, o del seu germà el Destí, quan vaig arribar al lloc on estaven els increpadors, s’estaven finiquitant les seves fredes i humitejants ampolles que contenien cervesa de malta  fermentada. Quan els tenia just al davant tres d’ells em donaren l’esquena, just en el moment en que donava inici a la meva arenga, al meu improvisat discurs. Tot i així, naturalment, em sentiren, sapigueren la raó de les meves paraules. Bàsicament els vaig mostrar el rebuig a l’atac que ells, quatre homes ataquèssin d’aquella manera a una noia jove. Us teniu que sentir molt valents, orgullosos de la vostra hombria pel fet d’increpar a una noia que anava sola, indefensa, sabedors que ells són quatre, amparats per la força, la complicitat i la seguretat que dóna fer quelcom quan es fa en grup. Els hi vaig informar que no tots els homes som ni estem d’acord davant d’aquestes accions misògines, patriarcals, violentes. L’únic home que quedava i al qual vaig dirigir-li aquestes paraules, va quedar ben astorat davant el meu atac verbal. Ràpidament deixà on pogué l’ampolla i anà darrera dels seus companys mentre es defensava dient-me que estava ben tocat de l’ala i que no entenia ni sabia de que anava tot allò que li estava dient. Quan li vaig recordar el que havien fet feia un breu instant, acció de la qual havia estat fidel testimoni des de l’altra drecera, i que per tant que no es fes el desentès, em va increpar que no fiqués on no m’havien cridat. A la qual cosa li vaig respondre que això és el que ell voldria, però que no podia tolerar que uns homes ataquèssin i intimidèssin a una noia d’aquella manera. Que alguns homes com jo , els hi vaig dir, ja estem ben tips de la violència masclista pròpia d’èpoques remotes. Li vaig recordar: Estem al segle XXI, el model del “macho cabrío” està passat de voltes, cremat, desvalorat, finiquitat pels que som civilitzats, pels que ens relacionem amb respecte amb les dones, i per tant ara hi ha que avançar i evolucionar cap a altra actitud vers les dones més respectuosa. I sinó ho feien hi hauria algú que els hi reprovaria les seves accions, els hi diria que no està d’acord amb aquest comportament arcaic, vulgar, ximple, incivilitzat, incívic, irrespetuós. Així doncs abans que tots quatre marxessin cap els seus afers professionals, a la seva massa de ciment, als seus estris plens d’argamasa, a la seva feina física, tant necessària i útil al mateix temps, els hi vaig exposar i etzivar a correcuita el meu rebuig davant accions com les que havien realitzat ells, humiliadores i masclistes contra les dones. Vaig sentir que finalment no podien argumentar res davant les raons, argumentacions, que els hi exposava. Fugien com el llamp davant de la veritat. No sabien, no trobaven lloc, on amagar-se, si haguèssin pogut semblava que s’haurien enterrat dins de la terra perquè ningú els veiés. S’arrugaren, encara que van intentar defensar-se violentament, de manera verbal, incòmodes per la situació que els hi estava plantejant. D’alguna manera els hi estava retornant el mal tràngol que havien fet passar a la noia, la qual cosa trobava que era un fet just. Era necessari que sapiguèssin el que sent un altri quan se sent increpat, atacat, d’aquella manera irracional, sexista, violenta. Els homes no podem acceptar gratuitament aquestes actituds, aquestes sortides de to resten fóra de lloc, són inacceptables a l’interior d’una societat que sigui civilitzada. Així mateix els vaig dir: que eren uns retrògrads incivilitzats. Encara que tots quatre no hi eren davant meu, estigueren a pocs metres, i s’aturaren escoltant atentament, en actitud avergonyida. Només l’home que s’havia quedat a la rereguàrdia m’increpava, però sense aconseguir que marxés, com a mínim fins que arribés el missatge que els vaig dirigir, amb la intenció de fer-los reflexionar.

En mig de la meva intervenció davant del petit auditori mascul·lí, una dona d’uns cinquanta anys que passava per allà, s’aturà breument encuriosida per l’espectacle, per l’escena que estava donant-se allà mateix. Tenia que ser bastant grotesca la visió, la imatge que tots cinc mostraven. Autèntic teatre dramàtic i còmic al carrer de la vida quotidiana, en directe sense cap guió de manera, actuant cadascí de manera improvisada, espontània. Què hauria dit Shakespeare, Molière, Racine, Lope de Vega…? Com haguèssin reaccionat davant aquesta situació?

Un cop baixat el tel·ló, un cop s’havia disolt la companyia teatral, le troupe, vaig tornar a agafar la direcció i el sentit de la marxa primogènits. Objectiu: arribar a casa dels meus pares abans de l’hora de dinar. No volia fer-los esperar ni impacientar, cosa difícil però, per sort els meus pares són mestres zen en aquest sentit. Tinc una sort enorme!

Quan vaig arribar al semafor per on havia creuat feia uns minuts per dirigir-me al bar de les lamentacions i de les injúries, em vaig topar amb la dona que s’havia creuat abans amb l’escena,  la dona que s’havia aturat encuriosida. Com que sabia que d’alguna manera era desconeixedora de la raó del diàleg que s’havia obert, li vaig explicar breument tota la seqüència. La seva resposta va ser felicitar-me. Em va dir que una dona podia haver actuat d’una manera similar a com jo ho havia fet, però el resultat i l’efecte hagués sigut un altre per aquells homes. El fet que ho fés un altre home era molt més efectiu, impactant per ells, s’enrecordarien més pel fet que ho fés un del mateix sexe que els hagués dit que no pensava ni actuava com ells. Un dels seus, a més a més jove, els hi estava dient que no tolerava fets d’aquella naturalesa, que no pensava quedar-se mut i al marge, ans al contrari, pensava rebutjar i mostrar-se contrari. Una gran lliçó de civisme em va dir, tota contenta. El món necessita més homes com tu. Així mateix em va dir quan n’era de necessari que haguèssin homes que no fóssin ni violents ni sexistes. Ella, va continuar dient-me, estava ben tipa de veure cada dia, diariàment les conseqüències terribles de la violència masclista damunt de les existències de les dones, assassinades a mans de les seves parelles o exparelles sentimentals. Li vaig voler respondre que els homes tenim el deute moral com a ciutadans d’una societat civilitzda i democràtica de mostrar la nostra oposició ferma, però naturalment no violenta, encara sí indignada, davant de qualsevol mostra d’atac envers les dones, i o davant de qualsevol situació injusta. Ens tenim que involucrar, comprometre, això sí de manera responsable i respectuosa. S’ha de fer sentir el total rebuig insitu, en el mateix moment, quan tenen lloc aquestes accions. Els homes ens hem de comprometre amb els nostres nous valors com a homes que formem part de les noves mascul·linitats. Tenim que promoure la no violència, el respecte cap a els altres, sigui quina sigui la seva tendència, sexual, social, política, cultural, i sobretot cap a les dones, les grans víctimes, juntament amb els homes, del sistema patriarcal que expandeix un patriarcat controlador, repressiu, violent, tancat, estret, contrari i oposat a tot el que pugui posar en perill la seva estructura, el seu orde establert rígidament de manera jeràrquica i vertical. Uns manen, una majoria d’homes manen, deixant a unes poques dones que també ho facin per netejar el seu aspecte; els febles obeeixen, serveixen. Uns exploten, abusen, els altres són explotats, abusats. Explicat en poques i resumides paraules, aquesta és la seva postura, els postul·lats que projecta i desenvolupa el patriarcat. Per tant és necessari obrir i seguir una altra via més femenina, plural, on tots ens relacionem entre iguals, sense jerarquies, de manera horitzontal, amb més llibertat, més respecte, sense necessitat d’esclafar ni anul·lar a ningú. Des de l’amor, amb empatia per l’altre, posant-nos en el lloc dels altres. Els homes tenim que anar per aquest camí, anar de la mà de les dones per construir xarxa, comunitat, per fer un món més saludable, ecològic tant a nivell emocional com biològic, respectuós també amb el medi ambient, amb els nostres hàbitats, que al cap i a la fi és on vivim encara que a vegades costi i sigui difícil de veure per la grisor expansiva, invassiva i en augment de les ciutats.

 

Anuncios