LA VIA MATERNA

IMGP9450

Per l’home del barret.

Quan miro enrere, el primer que em ve al cap és un munt de sensacions primàries, gairebé sense elaborar, però molt endinsades a dintre meu.

Diuen que xuclava molt fort de la mamella de la meva mare. Només en tinc una fotografia que ho testimonia. Una foto on es veu la meva mare, pudorosament cobert el seu pit esquerre per un mocador, i un Juanjo petitó, els ulls tancats, gaudint d’aquella llet. Més endavant – i això en l’època de racionament – l’arribada cada dia del lleter era un autèntica festa. La meva mare prenia la llet en una cassola, la feia bullir – havia de “pujar” tres cops – i me’n donava 6 gots de llet amb sucre cada dia. Per tant, puc dir que recordo que el meu “alletament” va durar molt. Primer perquè els nens mamaven gairebé 2 anys. I després d’aquesta manera que acabo d’explicar. Més endavant, a l’escola cada tarda, després de desfilar cantant el “Prietas las filas”, ens feien asseure i ens servien el berenar, a còpia de llet en pols – de la qual recordo perfectament el gust-. Tinc a la retina les saques d’allò que semblava farina. Després vaig saber que era llet americana i que als sacs posava: “Donated by the people of United States of America”.

Però aquell vincle oral amb la meva mare es va fent més variat: jo adorava els ous crus batuts amb sucre i un raig de “quina San Clemente”. També el xoriço que els meus avis materns enviaven des de Sepúlveda (Segòvia). Amics de l’escola i cosins venien a casa a tastar les sopes d’all i la cansalada que feia la mare, que es feia transparent en fregir-la. Rosquillas, empanadillas,…, la cuina a casa era el centre de la vida; allà fèiem els deures, dibuixava i més tard vam posar la tele. M’agradava veure la taula coberta amb pasta d’empanadilla, amb l’empremta del got que servia per partir-la en porcions. Aquest món matern, fet de sensacions, lligat amb l’aliment, és on jo vaig viure de petit.

A mitja tarda, quan tornava de l’escola, em trobava la mare amb la modista, assegudes a la camilla (sota la qual escalfava el braser), cosint patrons i escoltant els serials de la ràdio. Aquests serials, escrits per Guillermo Sautier Casaseca i patrocinats per Cola-Cao! No és estrany que la cançó del Cola-cao me la sapigués de memòria!

Després la meva mare em feia plantar-me davant seu, els braços separats per fer la troca de llana. Allò era una imatge molt clara del meu vincle amb ella; aquella troca que ella feia i que esdevania una bola de llana amb la qual jo jugava. Hi havia al voltant d’aquest món tot un llenguatge que encara conservo a la memòria: “manga ranglán”, “canesú”, “sisa”, “falda tubo”, “falda trapecio”…Un llenguatge que cap dels meus companys de classe coneixia. Viivia, doncs, immers en aquest món femení, fet de sabors i de costures.

Una tarda vaig viure una experiència que per a mi va resultar fundacional. Estava la meva mare cosint o fent mitja – no ho recordo -, asseguda a una cadira de boga. Jo, reptant, em vaig situar a sota de la seva cadira, cobert per la seva faldilla, gairebé com si fos una tenda de campanya. Allà sota – encara ho recordo bé – vaig experimentar un gaudi tan intens – avui diria, un “orgasme”, tot i que sense ejaculació, evidentment: jo tindria uns quatre anys, més o menys -. Era una sensació de plaer tan intensa que agafava tot el meu cos.

Crec que d’alguna manera aquestes experiències van segellar el meu vincle amb ma mare. Però també vn influir en la meva sexualitat, molt vinculada des de llavors amb l’anal.

Tornant al vincle oral amb la meva mare, aquest va ser tan intens que em recordo que sempre em mamava el dit (i encara ho faig). Em posaven líquids repel·lents a les ungles, però jo continuava xuclant-me els dits, talment com si fos una llepolia. Ara que hi penso, veig aquesta relació menjar-llenguatge-dit tan intensa! Tan intensa que, quan m’he fet gran i he volgut diferenciar-me’n, he canviat de llenguatge, de llengua i de menjars.

La meva mare, però, com deia, es mostrava distant, freda. Ella – ara ho sé – hvavia patit molt perquè, en casar-se, la van arrencar del seu món. D’un poblet (Sepúlveda) de la Castella profunda la van dur a Osca, on no coneixia ningú, amb la família del meu pare que mai no la van acabar d’acceptar. Ella sentia que la miraven amb una barreja de despreci i d’enveja. El seu gendre, el meu avi patern, el patriarca, la mirava amb menysteniment. I la seva cunyada, amb enveja. És clar, la meva mare havia criat dos fills sans i ella, la cunyada, va parir sis fills (els meus cosins) malalts i escarransits, amb moltes tares biològiques i psicològiques. El resultat és que la meva mare va haver de fer-se una cuirassa defensiva, buscar-se la seva vida social i amagar els seus sentiments. Recordo l’escalfor de les abraçades que li fèiem la meva germana i jo, a les que ella responia tèbiament.

O sigui que jo vivia la meva infantesa en un ambient femení que em resultava tan més fascinant com més difícil resultava per a mi d’entrar-hi. En una certa mesura, doncs, la meva vida – si més no, al començament – la puc entendre com una resposta al desig de ser acceptat per la mare, de respondre als seus desitjos. Això ho he anat traslladant a les meves relacions amb les dones. I he anat comprovant que es tracta d’una ànsia que mai pot ser consumada. Perquè guardo dintre meu un nen ferit, que clama per ser abraçat i estimat per la mare.

De vegades, assegut al sofà, agafo un coixí, com si fos ell, el “Josetín” petit i malestimat. Li parlo, l’acarono, l’intento consolar; fins i tot ploro amb ell. Llavors sento que s’aquieta, que se sent més tranquil, que pot finalment descansar, sense necessitat de cercar l’aprovació de la resta de la gent, de les dones. A ell, en part, va adreçat aquest escrit: “No t’amoïnis, Josetín. Ets estimat; no cal que hi facis res”. I el gronxo fins que s’adorm als meus braços.

11-4-2014

 

Anuncios