Autor: Juanjo

Mira’l, l’home del barret! Camina amb pas apressat, com si realment sapigués on va, o com si el que va a fer fos el més important del món. De tant en tant xoca lleument amb els altres passavolants, com si l’altra gent no l’importés gens, com si fossin un estorb, una molèstia.

Camina -la seva companya li ho diu- una mica encorbat, girat a la dreta per evitar que la bossa que porta al coll se li esmunyi pel braç. Aquest gest el delata: les seves ganes de controlar-ho tot, que res se li escapi del control. De tant en tant recorda allò que la seva mare li deia: “Esquena recta, que acabaràs geperut!”, li espetava, tot donant-li un fort cop a l’espatlla. Com si la mare fos una mena d’instructor militar, com si hagués de passar revista. Com quan era petit feia abans d’anar a l’escola.

La seva germana també li ho deia: “Planta cara!” I -tot i que era més petita- li deia que a l’escola mirés de fer front als altres companys que de vegades se li en fotien. “Tú, buen puñetazo en el ojo”, li deia la seva germana quan ell venia amb algun blau d’alguna patada del pati de l’escola. Però ell això no ho entenia. No entenia gens aquest joc de jugar a barallar-se que feien els seus companys de classe. Sa germana, sa mare, totes a una, però, sempre li deien el mateix: esquena dreta, mirada al front, aparentant seguretat.

El seu pare no en duia, de barret. Ell, calb com el seu fill, va viure en plena època en què el barret no estava de moda. L’avi, però, ell sí que en duia, de barret. Fins i tot al poble o quan feia fotografies. El barret, com el bastó, era el seu senyal d’autoritat. L’avi mirava el món amb aquelles ulleres de cul de got. La seva càmera de fotos  venia a ser com unes segones ulleres o filtres entre ell i el món. Com podria ser que un home tan emprenyat amb la vida, tan esquerb, tan poc carinyós, hagués estat abans capaç de mirar la gent dels pobles i retratar-los amb aquest respecte i dignitat que implicava complicitat i sintonia. Quines vivències havia viscut aquest home que li havien canvait la mirada, l’havien enterbolit i enfosquit?

El seu pare, però, no duia barret. Havia estat un pare carinyós, cuidadós, un “paràs”. Quantes estones dels matins del cap de setmana  cridava els seus dos fills al llit per jugar amb ells, cos a cos, cantar, fer endevinalles, tobogans amb les seves cames,… La mare, absent, a la cuina, distant, s’apartava quan els els dos fills la volien abraçar. Ella era qui, de debò, “duia el barret” a casa.  Bé, ell la recorda amb el seu mocador al cap, sempre amb faldilla (mai de la vida ha dut pantalons), anant al camp d’excursió, però sempre amb fàstic dels “bitxos”, dels insectes. Asseguda al mig del camp amb una cadira plegable, mai a terra. En canvi, el pare, muntanyer i excursionista, gaudia  molt asseient-se a terra. D’ella ha heretat l’aversió als escarbats de casa i a tot allò que s’arrossega per terra.

L’home del barret sí que en duu, de barret, com l’avi. O com la mare, potser. Amb una barreja no gaire harmònica entre el distançament de la mare i la proximitat del pare. Entre la decisió de la mare i els dubtes continus del pare. I camina amb pas ràpid, sense mirar als ulls els transeünts que troba pel camí. Potser fins i tot a algú d’ells sel’emporti per davant, de tant abstret en ell mateix com va. Fins que un cop de vent inesperat l’escapci i el deixi la calba a l’aire, li ompli de pol·len la boca i el nas i l’enteli les ulleres.

25-3-2014

Anuncios